Principal > Documentació > Pena de mort >

Història de la pena de mort

En contra de la pena de mort

Fins al segle XVIII, la potestat de la societat d'aplicar la pena de mort en determinats casos a un dels seus individus, no es discutia. En les diferents cultures variaven les formes d'execució, els delictes mereixedors de la pena cabdal, la discriminació entre ciutadans lliures i esclaus quant a la seva aplicació, els atenuants o agreujants contemplats, etc., però la pena de mort en si no es qüestionava, i el discurs favorable a la seva aplicació va variar ben poc al llarg dels segles.

La primera referència documentada contrària a la seva aplicació se circumscriu a un succés puntual. L'any 427 a.C., Diodot, argumentant que aquesta pena no tenia valor dissuasori, va convèncer l'Assemblea d'Atenes que revoqués la seva decisió d'executar a tots els homes adults de la ciutat rebel de Mitilene. Tucídides relata aquest fet excepcional a la "Història de les Guerres del Peloponés".

Per la seva banda, Jayawardene, a "La pena de mort a Ceilan", explica que durant el primer segle després de Crist, Amandagamani, rei budista de Landa (Sri Lanka), va abolir la pena de mort durant el seu regnat, i que van fer el mateix diversos dels seus successors. Pel que sembla, a principis del segle IX de la nostra era, l'emperador Saga de Japó també va suprimir la pena de mort.

Tomàs Moro (1478-1535), víctima ell mateix de la pena de mort (acusat d'alta traïció per no reconèixer la legalitat del divorci d'Enrique VIII i Catalina d'Aragó), en la seva obra Utopia (Llibre Primer) es va manifestar també en contra de la pena de mort:

"Déu prohibeix matar. ¿I hem de matar nosaltres perquè algú ha robat unes monedes? I no val dir que aquest manament del Senyor calgui entendre'l en el sentit que ningú pot matar, mentre no ho estableixi la llei humana. Per aquest camí no hi ha obstacles per a permetre l'estupre, l'adulteri i el perjuri. Déu ens ha negat el dret de disposar de les nostres vides i de la vida dels nostres semblants. ¿Podrien, per tant, els homes, de mutu acord, determinar les condicions que els atorguessin el dret a matar-se?"
Però són aïllades excepcions, opinions minoritàries o iniciatives puntuals que no perduren. No és fins molt més tard, durant el segle XVIII a Europa, quan es comença a qüestionar, cada vegada de forma més consistent, la pena de mort. Passa alhora que també es qüestiona l'ús de la tortura (feta servir fins aleshores com a procediment judicial per a obtenir confessions i com a pena associada a determinats delictes), i que d'altra banda es comencen a buscar mètodes d'execució més ràpids i menys dolorosos, com la guillotina.

Es considera generalment que el moviment abolicionista modern va començar amb la publicació a Itàlia, el 1764, de l'obra Dels delictes i de les penes, de Cesare Beccaria. A l'obra apareix la primera crítica argumentada i sistemàtica a la pena de mort. Basant-se en les idees de Beccaria, Leopold I de Toscana va promulgar el 1786 un codi penal que eliminava totalment la pena de mort (posteriorment restablerta). El 1787 es va eliminar també del Codi penal austríac (i també va ser posteriorment restablerta).

Els enciclopedistes francesos van tenir un paper destacat durant el segle XVIII. El 1766, Voltaire va publicar els seus Comentaris a l'obra de Beccaria. Ja anteriorment, el 1764, en el Diccionari Filosòfic, s'havia referit també a la pena de mort:

"Llegint la història i veient la sèrie gairebé mai interrompuda de calamitats que s'amunteguen en aquest globus, que alguns consideren el millor dels móns possibles, em va sobtar sobretot la gran quantitat d'homes considerables de l'Estat, de l'Església i de la societat que van ser sentenciats a mort com si fossin lladres de camí ral. No m'ocupo ara d'assassinats ni d'enverinaments; només m'ocupo de matances fetes de forma jurídica, sota l'empara de les lleis i cerimoniosament."
>> article complet
Entre els opositors a la pena de mort, hi ha també personatges controvertits. Per exemple Denis Diderot, el qual al mateix temps, a L'Enciclopèdia, defensava la tortura dels delinqüents com a forma d'experimentació científica. O Robespierre, que després d'advocar per l'abolició de la pena de mort el 1791, posteriorment va condemnar a mort a moltíssimes persones, abans de ser executat ell mateix. Entre 1793 i 1794, durant el Període del Terror, van ser executades a França, amb o sense sentència judicial, al voltant de 40.000 persones.

Víctor Hugo (1802-1885), gràcies a la seva popularitat com escriptor, va poder desenvolupar una important feina de divulgació de les seves idees socials, sempre en defensa dels desfavorits. La pena de mort era una de les seves preocupacions, i va ser un ferm defensor de la seva abolició.

"I a més, ¿estan segurs, que no es pateix? Qui ho ha dit? ¿S'ha sabut d'alguna vegada que un cap tallat s'hagi aixecat sagnant sobre el cistell, i hagi dit al poble: això no fa mal? (...) ¿S'han posat en el pensament, en el lloc de qui està apunt de patir l'execució, en el moment que la pesada fulla que cau mossega la carn, trenca els nervis, xafa les vèrtebres?"
Víctor Hugo. L'últim dia d'un condemnat (1829)

"I creieu que perquè un matí aixequin una forca en només uns minuts, perquè li posin la soga al coll a un home, perquè un ànima escapi d'un cos miserable entre els crits del condemnat, tot s'arreglarà! Mesquina brevetat de la justícia humana! (...) Nosaltres, homes d'aquest gran segle, no volem més suplicis. No els volem per a l'innocent ni per al culpable. Ho repeteixo, el crim es repara amb el remordiment i no per una destralada o un nus escorredor. La sang es renta amb llàgrimes i no amb sang."
Víctor Hugo. Escrits sobre la pena de mort

El seu fill Carlos Hugo, periodista, va seguir els seus passos: el 1851 va ser acusat "d'haver faltat el respecte a causa de la Llei", per haver escrit un article en el qual descrivia una recent execució dantesca i brutal. La defensa que en aquella ocasió va portar a terme el seu pare davant el tribunal es va fer famosa:
"Veritablement, senyors jurats, el fet que va donar motiu al suposat delicte que s'imputa al redactor de 'L'Événement' va ser espantós. Un home, un condemnat a mort, un miserable, es veu arrossegat un matí fins a la plaça pública; allí distingeix el cadafal. Es regira, forceja, refusa la mort. (...) Es trava una lluita espantosa (...) La lluita es perllonga i l'horror fa emmudir la multitud (...) A la tarda, després de comptar amb el necessari reforç del botxí, van lligar el criminal de manera que quedés convertit en una massa inerta (...) Mai la mort legal havia semblat tan abominable i tan cínica."
Dostoievski va ser condemnat a mort el 1849, sota el càrrec de conspirar contra el tsar Nicolau I. Estant ja davant de l'escamot d'afusellament, li va ser commutada la pena per cinc anys de treballs forçats a Sibèria. En la seva novel·la "L'idiota", el personatge protagonista, el marquès Myshkin, diu:
"Matar qui ha comès un assassinat és un càstig incomparablement pitjor que l'assassinat mateix. L'assassinat a conseqüència d'una sentència és infinitament pitjor que l'assassinat comès per un bandit."
>> fragment ampliat
Stefan Zweig, en "Moments estel·lars de la humanitat", va relatar la condemna i l'anul·lació de l'execució de Dostoievski:
"En silenci formen en fila.
Un tinent llegix la sentència:
Mort per traïció. Amb pólvora i plom.
Mort!
(...)
"El tsar
amb la gràcia de la seva voluntat sagrada
ha anul·lat la sentència,
que serà commutada per una pena més lleu."
>> fragment ampliat
Tolstoi, el 1857, al presenciar per casualitat una execució, es va sentir profundament impressionat. Dintre del context de la seva actitud pacifista global, es va manifestar en diferents ocasions en contra de la pena de mort.

A Espanya, a partir del segle XIX, diferents escriptors es van posicionar en contra de la pena de mort. Com Mariano José de Larra:

"Però ens hem apartat massa del nostre objectiu; tornem-hi; aquest hàbit de la pena de mort, reglamentada i judicialment portada a terme en els pobles moderns amb un abús inexplicable, suposant que la societat a l'aplicar-la no fa res més que suprimir del seu mateix cos un dels seus membres (...) Llegida i notificada al reu la sentència, i l'última venjança que pren d'ell la societat sencera, en lluita per cert desigual, el desgraciat és traslladat a la capella, on la religió s'apodera d'ell com d'una presa ja segura; la justícia divina espera allí a rebre'l de mans de la humana. Hores mortals transcorren allí per a ell; gran consol deu ser el creure en un Déu, quan cal prescindir dels homes, o, per dir-ho millor, quan ells prescindeixen d'aquest home."
Un reo de muerte (1835). Mariano José de Larra. >> article complet
Concepción Arenal (1820-1893) també va tenir una postura activa en el debat abolicionista:
"Meditant sobre la pena de mort, és impossible no preguntar si no hi ha d'haver algun vici en la teoria d'una llei la pràctica de la qual duu incorporada la creació d'un ésser que inspira horror i menyspreu; d'una criatura degradada, vil, sinistra, coberta d'una ignomínia que no té semblant; d'un home, en fi, que es diu el botxí."
El reo, el pueblo, y el verdugo. >> fragment ampliat
Ja en el segle XX, sens dubte l'escriptor posicionat amb més fermesa contra la pena de mort és Albert Camús:
"La pena cabdal és la forma més premeditada d'assassinat, amb la que cap acte criminal es pot comparar, per molt calculat que aquest sigui. Perquè existís un equivalent, la pena de mort hauria de castigar un criminal que hagués avisat a la seva víctima de la data en la que li provocaria una mort horrible i que, des d'aquest moment, l'hagués mantingut confinada durant mesos a la seva mercè. Un monstre així no es troba en la vida real."

"Si el crim pertany a la naturalesa humana, la llei no pretén imitar o reproduir aquesta naturalesa. Està feta per a corregir-la."

Arthur Koestler va conèixer la pena de mort de prop: com a corresponsal a la guerra civil espanyola, va ser detingut pels franquistes i condemnat a mort, beneficiantse finalment d'un intercanvi de presoners. Es va pronunciar repetidament contra la pena cabdal:
"El patíbul no és només un instrument de mort, sinó també un símbol. El símbol del terror, de la crueltat i del menyspreu per la vida. És el denominador comú de la ferocitat primitiva, del fanatisme medieval i del totalitarisme modern."
A aquests escriptors cal afegir, entre d' altres, a Azorín, Miguel de Unamuno, Valle-Inclán/, José Saramago, Salman Rushdie, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez i Truman Capote.

L'impuls més gran es va produir després de la Segona Guerra Mundial. A mesura que va anar creixent el moviment a favor dels drets humans va augmentar també la tendència a favor de l'abolició de la pena cabdal. Primer la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de les Nacions Unides en 1948, i posteriorment, el Segon Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, destinat a abolir la pena de mort (1989), juntament amb diferents documents regionals, van anar consolidant el moviment abolicionista.

A finals de 2005, el balanç era el següent:

torna a l'inici