Història de la pena de mort

Execució d'innocents: de la Inquisició al segle XX

Els judicis humans són fal·libles. Per moltes garanties que s'incloguin en els processos judicials l'única cosa que en el millor dels casos ens asseguren (descartant, i ja és molt descartar, eventuals pràctiques corruptes, l'existència de prejudicis, etc.), és que, en principi, les conclusions resultants seran més fiables que si no existissin aquestes garanties processals. Però la garantia absoluta que el respecte escrupolós d'un rigorós protocol donarà sempre com a resultat una conclusió absolutament certa no existeix. Ni en el millor dels sistemes judicials.

A més, l'administració de la justícia en moltes èpoques ha anat acompanyada d'una pràctica esgarrifosa, el turment, que la despullava de qualsevol pretensió d'equitat i credibilitat. No cal oblidar que l'ús de la tortura judicial era habitual fins a finals del segle XVIII; només serà a principis del segle XIX quan el seu ús legal s'anirà abolint progressivament.

"L'aspiració màxima del jutge és un reu 'convicte i confés'. Això li permet satisfer les seves ànsies de justícia, o, almenys, de perfecció legal. Però, per desgràcia, l'acusat moltes vegades s'entossudeix en no confessar. Ja sap vostè que en les legislacions modernes se li reconeix el dret de no dir res que pugui perjudicar-lo. Qué podia fer llavors el jutge que, convençut que l'acusat era culpable, no tenia la seva confessió? La seva consciència li impedia dictar una sentència coixa. Però també li prohibia alliberar al presumpte culpable que ell no considerava gens presumpte. L'única solució era aconseguir com fos la confessió. I aquest "com fos" podia ser terrible. Paradoxalment, per un d'aquests somnis de la raó que prodeixen monstres, la tortura va entrar en el sistema judicial per tal d'assegurar la justícia de la sentència."
José Antonio Marina y María de la Válgoma. La lucha por la dignidad. Anagrama. Barcelona, 2000
>> fragment ampliat

La Inquisició reunia totes les característiques per a dictar sentències injustes, per a equivocar-se (si es pot dir així) des de tots els punts de vista: es basava en una concepció del món incorrecta (per exemple, que la Terra girava al voltant del Sol), atribuïa possessions demoníaques a simples malalts mentals o visionaris, confiava en la tortura com a mitjà de confessió (quan fonamentalment és un mitjà per a què el condemnat digui el que vol el botxí) i considerava pecats greus mereixedors de les majors condemnes el fet de pensar diferent de l'ortodòxia religiosa imperant.

El cas de Galileu (1564-1642) és il·lustratiu. S'atreveix a posar en dubte que el Sol sigui el centre de l'univers. Afirma, al contrari, que és la Terra la que gira al voltant del Sol, com ja havia dit Copèrnic anteriorment (1473-1543). A causa de les seves afirmacions, Galileu és requerit i obligat per la Inquisició a "admetre el seu error", cosa que fa davant les previsibles conseqüències en cas de negar-se.

Galileu es va retractar i va salvar la pell, potser en part gràcies al fet de ser un personatge molt conegut. Però molts altres no van tenir tanta sort amb la Inquisició, i per discrepar de les veritats oficials van ser condemnats a tortures i a les modalitats més cruels d'execucions. Va ser el cas, per exemple, de l'aragonès Miguel Servet, condemnat a morir a la foguera a causa de les seves opinions, a Ginebra, el 26 d'octubre de 1553:

"Per aquestes i altres raons et condemnem, Miguel Servet, a què et lliguin i duguin al lloc de Champel, a què allí et subjectin a una estaca i et cremin viu, al costat del teu llibre manuscrit i imprès, fins que el teu cos quedi reduït a cendres, i així acabis els teus dies per tal que quedis com a exemple per als qui cometin el mateix error."

Voltaire, en el seu Diccionari filosòfic (1764), a l'article "Sentències de mort", es refereix així a l'execució de Miguel Servet:

"Un espanyol va passar per Ginebra a mitjan segle XVI. Joan Calví esbrina que aquest espanyol s'allotja en una hostatgeria, i recorda que va estar disputant amb ell sobre una matèria que ni l'un ni l'altre entenien. El teòleg Joan Calví fa prender el viatger, faltant a les lleis divines i humanes; aconsegueix que el tanquin en un calabós i que el cremin a foc lent amb llenya verda, amb la idea que el suplici duri més temps. Aquesta maniobra infernal no passaria avui per la imaginació de ningú; si Miguel Servet hagués vingut al món en temps posteriors, ningú li hagués perseguit."
>> article complet

Uns anys més tard, el 17 de febrer de 1600, a Roma, va morir a la foguera el napolità Giordano Bruno, acusat d'herètic impenitent; entre altres discrepàncies doctrinals amb l'Església, era també un defensor de la nova cosmologia copernicana.

"Pensador independent d'esperit turmentat, va abandonar l'orde dels dominics el 1576 per tal d'evitar un judici en el qual se l'acusava de desviacions doctrinals i va iniciar una vida errant que el caracteritzaria fins al final dels seus dies (...) Per invitació del noble venecià Giovanni Moncenigo, que es va erigir en el seu tutor i valedor privat, Bruno va tornar a Itàlia. El 1592, no obstant això, Moncenigo va denunciar a Bruno davant la Inquisició, la qual el va acusar d'heretgia. Va ser dut davant les autoritats romanes i empresonat durant més de vuit anys mentre es preparava un procés en el que se l'acusava de blasfem, de conducta immoral i d'heretge. Bruno es va negar a retractar-se i en conseqüència va ser cremat en una pira aixecada al Camp dei Fiori el 17 de febrer de l'any 1600. Ja al segle XIX es va erigir una estàtua dedicada a la llibertat de pensament on va tenir lloc el martiri."
El Poder de la Palabra. www.epdlp.com (2006)

Una de les actuacions més greus de la Inquisició va consistir en els milers de persones, sobretot dones, condemnades per bruixeria o per estar posseïdes pel dimoni (de forma especial a l'Europa central i nòrdica). Un tipus de sentències que avui dia, tot i contextualitzar els fets en el corresponent moment històric, ens semblen d'una barbàrie i una ignorància extremes (cal tenir en compte que ja llavors existien persones que discrepaven d'aquelles actuacions, persones en ocasions pertanyents a la mateixa Església).

"A l'Alemanya de mitjan segle XVII, per exemple, 'en el principat de Neisse van ser executades, en un període de nou anys, mil bruixes, entre elles diverses nenes de dos a quatre anys; a Fulda, en tres anys, 250, i a Ellwange, en un any, 167. A Wuzburgo, des de 1623 a 1631, van morir a la foguera 900 persones d'ambdós sexes'. A la fi d'aquest mateix segle, i és un altre exemple, va haver-hi a Suècia una epidèmia de bruixeria, que coneixem només a través de l'epidèmia de fogueres amb què es va tallar. A Portugal va haver-hi una gran cremada per la mateixa època, a causa d'haver-se descobert un robatori sacríleg en una església de Lisboa; les crueltats que llavors es van cometre amb els neòfits i descendents de jueus i moros van ser tantes que, segons les cròniques, 'aquestes coses no es fessin, si fos possible, amb els gossos... I després d'haver-se comès tantes atrocitats, va aparèixer el reu, que era un cristià vell i molt vell...' A França, a Anglaterra i a Escòcia passava gairebé el mateix durant la mateixa època: no hi havia altra cosa que bruixes i fogueres pertot arreu."
Daniel Sueiro. La pena de muerte (El suplicio del fuego). Alianza Editorial. Madrid, 1974

Dèiem, doncs, que equivocar-se és humà. La possibilitat d'errar és una de les característiques congènites de la naturalesa humana, de la mateixa manera que reconèixer els errors i, quan és possible, esmenar-los, també ho és.

El problema, no obstant això, és que alguns errors no admeten reparació. I el millor exemple és l'aplicació de la pena de mort. En un cas així, i donada la transcendència de la decisió, el més elemental sentit comú aconsellaria buscar alternatives a aquesta decisió irreversible. Al llarg de la història aquest sentit comú ha brillat per la seva absència.

Milers de persones han estat condemnades a mort en processos sense les més mínimes garanties processals, emparant-se en procediments legals rudimentaris o totalment arbitraris (basats en ocasions en la màgia i l'endevinació), amb l'ús de la tortura com a mitjà d'aconseguir confessions, amb la participació de testimonis falsos (espontanis, comprats o obligats sota amenaça a testificar falsament), adulterats per la necessitat imperiosa de trobar fos com fos culpables o simples caps de turc, etc.

Aquests són alguns exemples de casos del segle XX:

"Al Japó, Menda Sakae va ser condemnat a mort el març de 1950 per un assassinat que no va cometre el 1948. Als 33 anys d'aquesta condemna, el 1983, va ser declarat innocent i posat en llibertat. Durant més de tres dècades va viure amb l'amenaça de l'execució."
"A Nigèria, Bodunrin Baruwa va ser absolt el 1996 pel tribunal d'Apel·lació després de passar un total de setze anys a la presó. Un Tribunal Superior l'havia condemnat a mort per assassinat després que Baruwa va informar la policia d'haver trobat un cadàver prop del seu habitatge."
"A la Xina, el 1995, Li Xiuwu va ser declarat innocent set anys després d'haver estat executat per l'assassinat d'un camperol i un delicte de robatori."
Error capital. La pena de muerte frente a los derechos humanos (Amnistía Internacional. Edai. Madrid, 1999)

"Després de passar 18 anys empresonat per un crim que no va cometre i que va estar a punt de dur-lo a la cadira elèctrica, Earl Washington junior va sortir ahir del centre correccional de Greenville, Virginia. L'Estat el va posar en llibertat perquè una prova de ADN va demostrar la seva innocència. Tanmateix, ho va fer a contracor i sense reconèixer que el seu sistema judicial, el segon que més presos executa després de Texas, no funciona bé."
Una "justicia" incapaz de corregir sus errores. La Vanguardia13-02-2001 >> fragment ampliat

Als Estats Units, a més, s'han realitzat estudis globals sobre aquest tipus d'errades judicials:

"Des de 1973, més de 122 presos nord-americans condemnats a la pena cabdal van escapar de la mort perquè van sorgir proves que van demostrar que eren innocents dels delictes pels quals havien estat condemnats. Va haver-hi 6 d'aquests casos el 2004 i dos el 2005. Alguns van estar a punt de ser executats després de passar molts anys condemnats a mort. En tots aquests casos hi ha diversos factors que es repeteixen: conducta indeguda per part del ministeri públic o la policia; l'ús de testimonis, proves materials o confessions poc fiables, i una assistència lletrada inadequada. Altres presos nord-americans han estat executats tot i existir seriosos dubtes sobre la seva culpabilitat."
Amnistia Internacional. Dades i xifres sobre la pena de mort (2006)

Aquests casos, d'altra banda, representen només la part visible (naturalment no es comptabilitzen les execucions d'innocents no detectades). A més, cal tenir en compte les majors o menors garanties processals existents en els diferents països. Per exemple, a la Xina, el país que més penes de mort duu a terme en l'actualitat (pel que sembla més de tres mil el 2005, amb xifres similars els anys anteriors), amb un sistema judicial amb judicis en general expeditius, l'opacitat existent impedeix qualsevol estudi que pretengui esbrinar la proporció d'executats innocents, com en l'estudi citat sobre els Estats Units. D'Iran i d'Aràbia Saudita, també amb elevades xifres d'execucions, es podria dir exactament el mateix.

Això des d'un punt de vista quantitatiu, en relació amb països amb altes xifres d'execucions anuals, i per tant, presumiblement, amb més possibilitats d'errors, de víctimes innocents. Però des de la perspectiva de l'individu, d'un condemnat innocent, encara que sigui l'únic executat en el seu país, l'error judicial és absolut i absolutament irremeiable. No és necessària cap estadística per a posar en evidència la tremenda injustícia que amb ell es comet.