Història dels drets humans

Virus, bacteris, epidèmies i drets humans

Aquesta pàgina forma part de l'apartat general de recursos sobre Virus, epidèmies i drets humans.

"Les gents honestes van començar a creure que Déu estava decidit a exterminar totalment la població d'aquesta miserable ciutat. (...) Famílies senceres i carrers sencers eren escombrats de cop per la mort." Daniel Defoe. 'Diari de l'any de la pesta' (1722; sobre la pesta de Londres de 1665). (1)

La història dels éssers humans és també la història dels virus, els bacteris i altres microorganismes que ens han acompanyat al llarg de l'evolució, alguns de manera silenciosa i favorable (per exemple, sense microbis intestinals no podríem viure), i uns altres, a vegades, de manera agressiva i dramàtica: les més grans hecatombes de la història no les han provocat ni les guerres, ni les fams, ni els desastres naturals, sinó epidèmies com les de les grips o les pestes.

Les malalties infeccioses han existit sempre, però les epidèmies no. L'aparició de les segones està vinculada al neolític, quan es formen els primers poblats i assentaments sedentaris i, després, durant l'Edat Antiga, les primeres ciutats. Abans, la baixa densitat de població i l'aïllament dels grups humans no facilitava la propagació de les malalties infeccioses. En el pitjor dels casos, podien delmar totalment una comunitat, però difícilment es podien propagar a altres grups, a causa del poc contacte entre ells.

En les societats ja urbanes, durant mil.lennis, la defensa davant les malalties altament infeccioses (verola, còlera, pesta, sífilis, lepra, tuberculosi, tifus, etc.), va ser molt ineficaç. Era així a causa de la ignorància sobre la naturalesa d'aquestes malalties, de l'amuntegament de la població, i de la dificultat per a mantenir mesures higièniques. Al marge dels conjurs, beuratges, pregàries, i altres pràctiques supersticioses, l'única mesura que llavors ja es va demostrar eficaç va ser el confinament forçós de les persones infectades (en els llatzerets, leproseries, etc.), no tant amb la intenció de curar-les, sinó sobretot amb la finalitat d'evitar la propagació de l'epidèmia. Un confinament que de vegades era per a tota la vida, quan la malaltia era incurable, com era abans en el cas de la lepra.

"La Bíblia és, sens dubte, el llibre en el qual la lepra adquireix una major importància històrica i social. (...) la lepra no era considerada com una malaltia sinó com un signe d'impuresa i de brutícia. (...) La creació de leproseries va afavorir encara més la discriminació i la por cap als leprosos. (...) Es pot imaginar l'efecte que tenia, sobre el malalt, el fet d'estar tancat sabent que l'única manera de sortir era morir." Enrique Soto Pérez. 'La lepra en la Europa medieval'. (2)

Durant l'època medieval, les epidèmies més mortíferes van ser de pesta. D'origen bacterià, transmesa per les picades de les puces que al seu torn transporten les rates, la primera epidèmia de pesta ben documentada s'esdevé al segle XIV. Llavors, entre 1347 i 1352, a causa de la pesta va morir un terç de la població europea (d'aquell brot hi va haver també altres focus en grans zones d'Àsia i Orient Mitjà). Després, durant els segles posteriors, a Europa i a altres llocs hi van haver nous brots epidèmics de pesta (i avui, a algunes zones, encara n'hi ha casos, però ara es poden tractar).

"I n'hi havia bastants que finaven al carrer de dia o de nit, i molts, encara que finessin a les cases, feien sentir que eren morts als veïns, primer que amb altra cosa, amb la pudor de llurs cossos corromputs; i dels uns i dels altres arreu en morien, tot ple." Giovanni Boccaccio. Decameró (1353; sobre la pesta de Florència de 1348). (3)
> altres fragments del Decameró sobre la pesta

"La processó va passar per tots els barris de la ciutat, i a cada una de les cruïlles o placetes (...) es feia una parada, deixant l'urna al costat de la creu que en cada una havia estat erigida per sant Carles durant la pesta anterior (...) l'endemà, precisament mentre regnava aquella presumptuosa confiança (...) la fanàtica seguretat que la processó havia d'haver posat fi a la pesta, les morts van augmentar (...) la fúria del contagi no va deixar de créixer (...) dels morts es diu que van ser cent quaranta mil segons els registres civils, més aquells dels quals no se'n va poder fer el recompte." Alessandro Manzoni. 'Els nuvis' (1842; sobre la pesta que va assolar Milà entre 1628 i 1630). (4)

Abans de la pesta ja existien precedents d'altres epidèmies, de vegades molt letals. Hipòcrates ja va descriure una gran epidèmia, pel que sembla de grip, el 412 a. C. La varicel.la ja existia a la Xina i la Grècia antigues, i la verola a l'Antic Egipte (la identificació d'aquestes malalties es fa actualment a través dels indicis que ens han arribat, sense que de fet hi hagi una certesa absoluta que en cada cas fossin aquestes en concret). Les malalties esmentades, grip, varicel.la i verola, són d'origen víric. En canvi, la pesta és d'origen bacterià, igual que el còlera, la tuberculosi i la lepra, documentades també des de l'Antiguitat.

Al llarg de la història, un altre aspecte que ha dificultat el control de les epidèmies ha estat, a més de les interpretacions sobrenaturals (alguna de les plagues d'Egipte bíbliques podria correspondre a una epidèmia), l'atribució del seu origen a la intencionalitat humana. Per exemple, en temps de les pestes medievals, de vegades es culpava als 'untadors', els quals se suposava que fabricaven ungüents que després 'untaven' pels carrers, esglésies, etc., amb la finalitat de contagiar la malaltia i estendre l'epidèmia. El perill més gran d'aquestes explicacions era que mentre ocupaven l'atenció de la població, dificultaven prendre les mesures realment adequades (l'aïllament d'infectats i la higiene més gran possible). I que, de pas, podien promoure l'estigmatització i l'assetjament d'un determinat col.lectiu innocent (de vegades els jueus, o una altra minoria susceptible de ser convertida en boc expiatori).

"La persecució és un detall típic de tota epidèmia. El poble atribueix la mortalitat a algun verí i exigeix que se li lliuri aquells dels qui sospita que han estat els emmetzinadors. Al segle XIV la sospita va recaure sobre els jueus (...) es va sospitar que havien enverinat l'aire i les fonts. (...) a Berna, a Basilea, a Friburg, a Estrasburg van cremar vius uns dos mil jueus." Matías Alinovi. 'Historia de las epidemias'. (5)

"A garrotades i cremats vius. Fins a 73 frares perdien la vida en una funesta jornada de l'estiu de 1834. Madrid, immersa en una epidèmia de còlera que el poble va atribuir a la mà clerical, va cremar atiada per una irracional i encegada gernació." Lucía Martín. 'La epidemia de cólera que viró en matanza de frailes'. (6)
> notícia sencera

Al flagell de les malalties infeccioses capaces de provocar epidèmies, de vegades amb elevats índexs de mortalitat, cal afegir-hi aquelles altres malalties infeccioses endèmiques que no maten, però que deterioren molt la qualitat de vida, com algunes malalties de la pell conseqüència, sobretot, de l'amuntegament de la gent en habitatges insalubres, petits, poc nets, poc ventilats, etc. Unes infeccions que alhora podien ser la porta d'entrada per a altres malalties, per exemple a causa de les ferides que es provocaven les persones infectades al gratar-se. Sobretot era el cas (i encara ho és de vegades), de la tinya o ronya, causada per fongs, i de la sarna, causada per petits aràcnids que fan galeries per sota de la pell.

"és un frenètic gratar-se els membres fins a fer-los sagnar / o prendre amb ràbia les carns: / la mà arrenca del cos marcit crostes sanguinolentes, / penetra a fons a les articulacions lacerades / excava els nervis i descobreix els ossos; / aleshores un obscè humor pútrid s'escorre sobre els membres / i els impregna, / i horriblement aquest humor cobreix les aspres ungles / mentre una suor cansada envaeix el cos miserable." Poesia anònima italiana del segle XV, sobre la sarna. (7)

Expansionisme de les poblacions i difusió de les epidèmies

Hi ha ja casos remots del que avui podríem denominar "atacs biològics". Per exemple, mitjançant el llançament amb catapultes de persones o animals malalts sobre un campament enemic, o a dins de la ciutat assetjada, amb el propòsit de transmetre infeccions (en altres ocasions, amb el mateix objectiu de delmar l'enemic, s'havia recorregut a enverinar l'aigua de la població combatuda o assetjada).

"Possiblement, el primer exemple es va produir en el segle XIV, quan les forces mongoles que assetjaven el port de la mar Negra de Kaffa (...) es van adonar que s'havien infectat amb la pesta i van llançar als seus morts per sobre de les muralles de la ciutat." Laura Spinney. 'El jinete pálido. 1918: la epidemia que cambió el mundo'. (8)

El 1757 està documentat que l'oficial anglès Jeffrey Amherst, durant els seus enfrontaments amb els francesos, en l'actual Canadà, va planejar el repartiment de mantes infectades amb verola entre els indis, que llavors eren aliats dels francesos. Potser no era una novetat: hi ha qui diu que els espanyols de vegades també van fer arribar als indis als quals s'enfrontaven robes contaminades de verola, però la veritat és que no era necessari, ja que la verola es propagava sense necessitat d'ajudes, amb molta facilitat.

"Poques setmanes abans que Hernán Cortés prengués el control de la capital de l'Imperi asteca, Tenochtitlán (...) les seves tropes estaven a la vora de la derrota (...) Quan van aconseguir recuperar forces, van assaltar la ciutat i, per a la seva sorpresa, no van trobar resistència. El panorama era desolador. Milers de cadàvers apareixien escampats i l'aire estava impregnat d'una olor nauseabunda, una barreja de mort i putrefacció (...) Aquell exèrcit invisible que va arrasar Tenochtitlán no era cap altre que la verola, una malaltia coneguda a Europa, però estranya per als indígenes." Javier Martín. 'Las enfermedades que Colón llevó a América'. (9)

La realitat és que l'arribada a Amèrica dels gèrmens de la de verola, la grip i el xarampió, va facilitar en gran manera la conquesta del continent per part dels europeus, ja que davant els nous microbis que van arribar amb ells, els nadius no tenien protecció. Es calcula que, durant els 100 anys posteriors a l'arribada dels colonitzadors a Amèrica, va morir entre el 50 i el 90% de la població autòctona, més per causa de les infeccions que per les guerres: Colón va desembarcar a Amèrica, i els microorganismes la van conquerir.

El que va suposar per als nadius d'Amèrica l'arribada dels europeus no va ser una excepció, sinó un episodi més dels molts brots epidèmics vinculats amb l'expansionisme territorial dels diferents grups humans. Ha estat així perquè l'evolució de grups humans sense contacte entre ells, en territoris allunyats, ha propiciat la seva adaptació a diferents mitjans, també en aquest aspecte microbià. I quan després un dia han entrat en contacte, les possibilitats de contagis amb gèrmens per als quals l'altre grup potser no tenia defenses, era inevitable.

Per exemple, va passar a Austràlia quan a les acaballes del segle XVIII van desembarcar els europeus, i el resultat va ser una reducció dràstica de la població local a causa de les infeccions. I també va passar fa 3.000 anys, quan l'ètnia ramadera bantú, immunitzada contra la malària, es va expandir pel centre d'Àfrica, i llavors va propagar aquesta malaltia entre les altres poblacions, sense defenses davant d'ella.

De fet, hi ha qui diu que l'extinció dels neandertals, fa 30.000 anys, va poder ser provocada pel contagi dels patògens que van arribar amb l'homo sapiens, més que per diferències d'intel.ligència, força o adaptació al mitjà entre els dos grups d'homínids.

Tornant al segle XVI i al cas d'Amèrica, d'allí va arribar llavors a Europa la sífilis, de transmissió sexual, desconeguda a Europa. Afavorida inicialment sobretot pels moviments dels exèrcits, la sífilis es va propagar amb facilitat per Europa i va provocar elevades taxes de mortalitat, fins que amb el temps va perdre virulència i es va tornar endèmica, com a Amèrica.

"Los de aquesta isla Española son todos bubosos [sifilíticos], y como los españoles dormían con las indias, hinchiéronse luego de bubas, enfermedad pegajosísima y que atormenta con recios dolores. Sintiéndose atormentar y no mejorando, se volvieron muchos de ellos a España por sanar, y otros a negocios, los cuales pegaron su encubierta dolencia a muchas mujeres cortesanas, y ellas a muchos hombres que pasaron a Italia a la guerra de Nápoles (...) y pegaron allá aquel su mal." Francisco López de Gómara (1511-1566). 'Historia General de las Indias'. (10)

Al llarg de la història les guerres han estat una forma eficaç de propagar epidèmies, a conseqüència de les grans concentracions de soldats, dels desplaçaments per diferents territoris de les tropes, del pillatge i les violacions.

Per exemple, la mortífera grip de 1918, la pandèmia més gran de tota la història (es calcula que van morir entre cinquanta i cent milions de persones), no hauria tingut l'abast que va tenir si no hagués coincidit amb la Primera Guerra Mundial. Amb un primer brot a Kansas, la grip va arribar a Europa amb les tropes dels Estats Units, es va propagar per les trinxeres, es va difondre per tot el continent i, des d'allí, es va estendre per tot el món.

"La pandèmia de grip que va assotar al món a la tardor de 1918 va matar més persones que la Primera Guerra Mundial. (...) Fins llavors, la grip no era considerada una malaltia alarmant. La gent rares vegades moria, i els que ho feien eren majoritàriament nens, ancians i persones amb sistemes immunitaris afeblits. Però el 1918, això va canviar de manera sobtada. Per primera vegada, joves adults amb bona salut morien en massa." Sandra Hempel. 'Atlas de epidemias'. (11)

Camps de concentració i camps de refugiats

Un altre mitjà altament eficaç per a la incubació i el contagi de malalties infeccioses han estat els camps de concentració, a causa de l'habitual amuntegament de les persones confinades en ells, la subalimentació, la falta de mesures higièniques i l'extenuació a causa dels treballs forçats. Per exemple, en els camps nazis (i el mateix podria dir-se dels gulags soviètics, els camps de concentració o "reeducació" xinesos i els sistemes concentracionaris d'altres països), a causa dels brots infecciosos, de vegades, la mortalitat va ser molt elevada.

"Alguns dies més tard, jo també agafo el tifus. (...) el meu cap m'esclata, el meu cos tremola, els meus intestins, el meu ventre, em fan un mal horrorós; una disenteria abominable. Sóc una bèstia malalta que jeu sobre els seus propis excrements." Fania Fenelon, supervivent d'Auschwitz-Birkenau. (12)
> altres fragments del llibre

I en els camps de refugiats de l'actualitat, les malalties infeccioses també troben un hàbitat que facilita la seva propagació entre els milers de persones que acullen en condicions de gran precarietat:

"Poc després de començar a treballar a Montepuez [Moçambic] va haver-hi un brot de còlera. (...) L'amuntegament en què viuen alguns desplaçats i les pèssimes condicions d'aigua i sanejament són un brou de cultiu perquè es propaguin malalties com el còlera i altres. També estan augmentant els casos de COVID-19 i de malària." Patricia Postigo. 'Las condiciones de vida de los desplazados son un caldo de cultivo para el cólera'. (13)

"Només una aixeta d'aigua per a cada 1.300 persones, i un bany que cada hora és usat entre 150 i 350 persones. Així és la vida al camp de refugiats de Moria, a Lesbos, el més gran de tota Europa. (...) mentre els governs de diferents països prohibeixen els esdeveniments massius i prenen mesures de seguretat per a protegir a la ciutadania del Covid-19, a Lesbos els refugiats no poden rentar-se les mans ni estar confinats en una llar." Noemí López. 'Hacinados y sin agua: la desprotección en los campos de refugiados frente al coronavirus'. (14)

La lluita contra les malalties infeccioses

"Del port fosc van pujar els primers coets dels festejos oficials. (...) Al sentir els crits d'alegria que pujaven de la ciutat, Rieux tenia present que aquesta alegria està sempre amenaçada. Perquè ell sabia que aquesta multitud feliç ignorava el que es pot llegir en els llibres; que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai; que pot romandre durant decennis adormit en els mobles, a la roba; que espera pacientment en les alcoves, en els cellers, en les maletes, els mocadors i els papers, i que pot arribar un dia en què la pesta, per a desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les enviï a morir a una ciutat feliç." Albert Camus. 'La pesta'. (15)

El descobriment dels bacteris i dels virus, de les seves característiques, de les seves maneres de propagar-se (d'infectar els animals i les persones), ha estat llarg i laboriós. L'existència de microorganismes infecciosos era ja intuïda cap al final de l'Edat mitjana, però els primers bacteris no van ser observats fins al segle XVII (Anton van Leeuwenhoek). I quan al segle XVIII es va crear la primera vacuna, contra la verola (Edward Jenner), es va crear, i va funcionar, ignorant encara l'existència dels virus. La verola és d'origen víric, i els virus no van poder ser observats fins a la invenció, al segle XX, del microscopi electrònic.

En relació amb els descobriments i avanços que s'anaven produint, també cal dir que les noves evidències, sovint, costava que fossin acceptades per la societat, en primer lloc, per la majoria dels metges, als quals els era difícil abandonar les seves anteriors conviccions.

En aquest sentit, un dels episodis més notables van ser les reiterades epidèmies de còlera del segle XIX, causades pel consum d'aigua contaminada. Les clavegueres de les ciutats, sovint, anaven a parar als rius (o es filtraven fins als pous), i d'allí l'aigua contaminada era captada i subministrada a la població per al seu consum, per la qual cosa els bacteris del còlera expulsats pels malalts tornaven a entrar en moltes llars.

Quan el metge John Snow (considerat el pare de l'epidemiologia), va començar a relacionar els casos de còlera de Londres amb l'aigua contaminada, d'entrada, els altres metges i les autoritats li van fer poc cas, perquè eren partidaris de la teoria llavors predominant dels miasmes (les males olors provocades per matèria orgànica en descomposició), i els costava admetre una explicació alternativa.

Noves amenaces

El somni que en algun moment es va poder tenir, gràcies als avanços científics, que arribaria un dia en què es podrien erradicar totes les malalties infeccioses, s'ha demostrat inassolible. De totes les malalties epidèmiques provocades per virus o bacteris, actualment només s'ha aconseguit erradicar la verola (del còlera, s'estima que actualment, cada any, s'infecten entre un i quatre milions de persones, i més de cent mil moren, i l'origen dels contagis continua sent el mateix, les aigües contaminades).

La realitat és que a mesura que avança la ciència, també sorgeixen noves amenaces infeccioses. O tornen les antigues. Fins al present, sempre ha anat així. I amb l'augment global de la població mundial, mentre que d'una banda creixen les megaciutats, llocs ideals per a la propagació d'infeccions (sobretot en els seus suburbis, espais massificats i sense serveis essencials adequats), per una altra banda també augmenta la mobilitat humana, i amb ella la facilitat de la disseminació de les epidèmies per tot el món. Si abans els microorganismes infecciosos viatjaven a peu, en carruatges o en velers, ara viatgen per tot el món amb els avions o amb els trens d'alta velocitat.

A això cal afegir-hi dos factors més. D'una banda, la creixent pressió sobre els ecosistemes naturals, a causa de la qual també és més gran la possibilitat que algunes poblacions humanes entrin en contacte amb animals abans més aïllats, eventualment portadors d'alguns virus per a nosaltres letals. Com per exemple les ratapinyades, que actuen com reservoris de coronavirus, o els ànecs i altres ocells, reservoris dels diferents virus de la grip (des d'aquests animals, de vegades a través d'animals "intermediaris" -porcs, pollastres, civetes, dromedaris...- poden arribar als humans).

L'altre factor nou que afavoreix la recombinació, incubació i propagació de virus epidèmics és l'aparició de la ramaderia industrial, sobretot les noves granges amb milers o milions de pollastres o porcs.

"La nova mega granja de Muyuan prop de Nanyang, que eventualment acollirà 84.000 truges i les seves cries, és amb molt la més gran del món, aproximadament 10 vegades la grandària d'una instal.lació de cria típica als Estats Units. El seu objectiu és produir al voltant de 2.1 milions de porcs a l'any. (...) la seva magnitud comporta un gran risc, ja que malalties com el virus de la pesta porcina continuen circulant per la Xina i no hi ha vacuna o cura disponible." Agroverdad.com.ar (12/2020)

"La notícia d'un acord comercial amb la Xina per a produir i enviar 9 milions de tones de carn (...) va alarmar a desenes d'agrupacions, activistes i habitants del país [Argentina] no sols per la falta de transparència (...) sinó pels riscos ambientals, socials, alimentaris i de la salut que implicaria aquest memoràndum. (...) Aquest projecte proposa tancar 12 mil truges tota la seva vida en gàbies de gestació de la grandària del seu propi cos (...) l'amuntegament de 12 mil animals pot portar com a conseqüència la propagació de noves malalties d'origen zoonòtic i per descomptat, la seva transmissió a éssers humans". Antonella Morello. 'Mega granjas de cerdos'. www.filo.news, 25/9/2020

Tornant al pols de la humanitat contra l'amenaça de les malalties infeccioses, la realitat és que excepte en el cas ja esmentat de la verola, no s'ha aconseguit erradicar cap altre virus o bacteri causant de grans epidèmies en el passat.

A més, continuen apareixent nous virus. De la grip estacional, de manera cíclica apareixen noves variants més mortíferes. I altres virus han provocat noves malalties, com el VHS de la sida. O diferents coronavirus, alguns especialment perillosos: SARS-CoV (2002), MERS-CoV (2012) i, sobretot, el SARS-CoV-2 (2019), altament infecciós.

Els relats alternatius

"La vacuna no és res més que una tècnica egoista, i no és beneficiosa per a la salut de l'home. (...) Un dia l'home comprendrà que Pasteur no va ser un veritable benefactor de la humanitat, perquè totes les seves tècniques i teràpies només han servit per a conduir l'home per la via de la malaltia, la infelicitat, l'esclavitud, la ignorància i l'arrogància." Georges Ohsawa (1893-1966). (16)

Mentre que d'una banda s'investiga amb la finalitat de trobar remeis o pal.liatius per a les noves amenaces, per un altre, continuen existint, com ja passava a l'Edat mitjana, col.lectius que discrepen de les explicacions consensuades pels experts, ja sigui negant l'existència del microorganisme de torn, o de la malaltia que provoca. O que atribueixen l'origen del virus a la seva fabricació en algun laboratori, amb foscos propòsits. Aquest tipus de postures el que fan és complicar encara més el control de les malalties infeccioses quan apareixen, i arribant a revertir, de vegades, avanços en el seu control ja aconseguits.

"Sempre que apareix un virus nou ve associat a un laboratori secret on es fabriquen virus letals. (...) El problema sorgeix quan persones amb un cert prestigi se sumen a aquestes teories, com va passar amb la pandèmia del VIH (...) Seguint les consignes d'aquests individus que asseguraven que 'el VIH no causa la SIDA', el govern sud-africà va negar la medicació durant anys als pacients infectats pel VIH (...) s'estima que més de tres-centes mil persones van morir per no rebre tractament." José Alcamí, Eduardo López-Collazo. 'Coronavirus. ¿La última pandemia?' (17)

"Quan ataca el sistema nerviós, la pòlio pot provocar paràlisi i fins i tot la mort. (...) El 2003, Kano i altres estats del nord nigerià van suspendre les vacunacions després de la publicació d'informes de líders religiosos musulmans que asseguraven que la vacuna estava contaminada amb un agent antifertilitat, com a part d'un complot estatunidenc per a infectar les dones musulmanes." Naomi Scherbel-Ball. 'África erradica la polio: cómo consiguió este histórico hito'. (18)

A Sud-àfrica van morir milers de persones de sida perquè se'ls va negar una medicació que ja se sabia efectiva, a Nigèria va haver-hi un rebrot de pòlio a causa del rebuig a les vacunes dels líders religiosos, i a Europa apareixen nous casos de nens amb xarampió, a causa del rebuig d'un sector minoritari de la societat a les vacunes.

"No existeix tractament contra el xarampió després del contagi i l'assistència se centra en pal.liar els símptomes (...) una de cada cinc persones que contreu el virus serà hospitalitzada, un de cada 20 nens patirà pulmonia i entre un i tres de cada mil casos morirà i patirà seqüeles neurològiques irreversibles. La malaltia, no obstant això, és prevenible amb dues dosis de la vacuna." Oriol Güell. 'La OMS retira el estatus de país libre de sarampión al Reino Unido y otros tres Estados europeos'. (19)

Els motius d'aquestes oposicions són diferents segons els casos i, en part, de vegades, estan relacionats amb una gestió dels brots epidèmics de vegades erràtica o opaca per part de les autoritats.

El negacionisme oficial i la temptació de la retallada de llibertats

"Des de 2003 un virus aviari altament patogen (grip A H5N1) ha explotat entre les aus de corral, distribuint-se almenys per 9 països d'Àsia (Cambodja, la Xina, Indonèsia, el Japó, Laos, Malàisia, Corea del Sud, Tailàndia i Vietnam)." S. Casillas, S. Herrero, J. Varon. (20)

Davant els primers indicis d'un brot epidèmic, la primera reacció de les autoritats de la ciutat o país afectat acostuma a ser la negació del brot. Per diferents motius: interessos estratègics o militars, interessos econòmics de les empreses, por al pànic de la població, etc.

Després, quan la negació flagrant ja no és possible, quan la realitat ja és innegable, sovint se substitueix per diferents graus d'informacions parcials. Són postures que causen un doble perjudici. En primer lloc, perquè contribueixen a agreujar l'abast dels brots epidèmics: la quantitat de territoris, de persones afectades i de morts totals es multiplica. I, en segon lloc, tal com s'ha dit anteriorment, perquè es genera desconfiança entre la població i, després, quan cal recórrer potser a decisions radicals per a aturar l'epidèmia, és més complicat.

Ha passat sempre, al llarg de tota la història. En la majoria de relats sobre epidèmies de pestes (assajos o obres de ficció) ja es recollia aquest negacionisme inicial per part de les autoritats. Es reflecteix en el 'Diari de l'any de la pesta' de Defoe, 'Els nuvis' de Manzoni, 'La pesta' de Camus... I durant les epidèmies de còlera del segle XIX, va passar el mateix.

"Per por de perjudicar el comerç, l'alcalde i la regidoria de salut es van negar a notificar a la ciutadania els contagis que s'estaven produint [Nova York, 1832]. El mateix va passar a tots els altres pobles i ciutats colpejats pel còlera, on les autoritats es van limitar a publicar inconcrets comunicats en els quals parlaven de 'morts sobtades' causades per 'una malaltia desconeguda', en lloc d'admetre que el còlera havia esclatat en la seva comunitat." Sonia Shah, 'Pandemia'. (21)

Avui, aquest negacionisme al principi de les epidèmies, de vegades, es continua produint, i sovint, la principal causa de la negació o la relativització són els interessos econòmics de les parts implicades.

Quan en 2003 es va detectar en les aus de corral el brot de grip A H5N1, i es va veure que el virus també podia saltar als humans, la primera reacció dels països asiàtics afectats productors de pollastres industrials va ser la negació del que passava, més preocupats per protegir els interessos de les grans empreses productores que per protegir la salut de la població. Fins al punt que es va permetre que bona part de la producció de pollastres fos exportada, abans de reconèixer la gravetat de la situació i iniciar l'inevitable i urgent sacrifici de milions d'animals.

Els virus de la grip aviària no solen infectar als humans. Però s'han donat casos de contagis que han provocat malalties respiratòries greus en les persones. El risc més gran és la possibilitat que un d'aquests virus pugui mutar i, llavors, transmetre's fàcilment entre les persones, la qual cosa augmentaria el perill d'una pandèmia de grip, d'efectes impredictibles segons les característiques i la letalitat del virus mutat.

D'altra banda, els brots epidèmics també poden ser utilitzats per les autoritats per a adoptar o reforçar formes de govern autoritàries, per a restringir llibertats més enllà de l'estrictament necessari per a gestionar la crisi sanitària.

"Emparats per l'excepcionalitat de la situació [Covid-19], autòcrates i dictadors de tots els continents van aprovar acceleradament nombroses lleis amb l'objectiu de disminuir les llibertats dels ciutadans, prevenir judicis en contra seu i ampliar els seus terminis de govern." Juan Fueyo. 'Viral. La historia de la eterna lucha de la humanidad contra los virus'. (22)

A més de decretar la reducció de les activitats públiques que puguin estar justificades (com a tocs de queda i confinaments, si es consideren mesures imprescindibles per a evitar la propagació del brot), els governs poden tenir la temptació de limitar també arbitràriament altres drets, sobretot la llibertat d'expressió. I considerar qualsevol mostra de dissidència respecte de les directrius oficials, com un delicte. Tal com li va passar al metge xinès Li Wenliang, al principi de la pandèmia de la Covid-19:

"Li Wenliang (...) havia escrit un missatge el 30 de desembre en un grup d'antics companys de la facultat en les xarxes socials. Segons els explicava, al seu hospital de Wuhan havien ingressat set pacients, tots ells amb símptomes molt similars al SARS, l'epidèmia causada per un altre coronavirus que el 2003 va matar a gairebé 800 persones. (...) Quatre dies més tard rebia una visita de la policia: l'acusaven de 'difondre rumors', un càrrec que a la Xina pot suposar fins a set anys de presó." Macarena Vidal. 'China confirma la muerte del médico que alertó sobre el coronavirus'. (23)

L'actuació llavors de la Xina, les seves demores a compartir informació sobre el nou brot, les seves censures internes, la seva obstaculització a la feina de les persones expertes de l'OMS que intentaven determinar l'origen del brot, etc., són un clar exemple de les gravíssimes conseqüències que pot tenir actuar així en aquests casos, quan el que es requereix és una transparència total, amb la finalitat de limitar la propagació del virus epidèmic.

El perill real del seu ús com a armes

L'avanç de la ciència no només permet majors estratègies de protecció davant les infeccions, o de superació de les malalties provocades per elles, sinó també, eventualment, l'ús d'aquestes tecnologies i microorganismes com a armes, contra altres exèrcits o contra la població civil.

És un risc real. No és cap secret que ja s'han donat molts casos d'usos de la ciència per a dur a terme grans hecatombes humanes. Per exemple (i al marge òbviament de les "armes convencionals", d'un poder destructiu cada vegada més gran), a principis del segle XX, durant la Primera Guerra Mundial, l'avanç dels coneixements en el camp de la química va dur a la utilització com a armes dels gasos asfixiants (bromoacetat d'etil, clor, fosgen o i gas mostassa), utilitzats de manera massiva per part dels diferents exèrcits enfrontats i que terroritzaven als soldats immobilitzats en les trinxeres.

"En cap guerra esdevenidora els militars podran ignorar els gasos tòxics. Són una forma superior de matar." Fritz Haber, responsable de la creació d'armes químiques a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial (i premi Nobel de Química el 1918). (24)

El que llavors es va dur a terme amb els gasos asfixiants, no es pot descartar que algun dia es torni a repetir amb armes biològiques. De fet, durant la Segona Guerra Mundial, el Japó ja va desenvolupar un programa de recerca d'armes biològiques; va experimentar amb presoners, i va utilitzar els resultats per a atacar amb gèrmens infecciosos la població civil i l'exèrcit xinesos.

"Els doctors de la Unitat 731 infectaven les seves víctimes amb els microbis causants de la pesta, el carboncle, el botulisme, la disenteria, la gangrena gasosa, el còlera, etc. (...) Les recerques van culminar quan els japonesos van provocar, suposadament, diversos brots de pesta a la Xina. (...) es va acusar els japonesos d'usar armes biològiques contra la Unió Soviètica i Mongòlia el 1939, contra la població civil xinesa entre 1940 i 1944, i contra les tropes xineses el 1942." Gonzalo López Sánchez, 'Unidad 731: el misterio de las armas biológicas japonesas'. (25)
> fragment ampliat

Posteriorment, durant la Guerra Freda, Rússia i els Estats Units també van mantenir programes de recerca i arsenals d'armes biològiques. En el cas del programa dels Estats Units, van aprofitar els coneixements dels investigadors japonesos, els quals, a canvi de la informació sobre les seves recerques, no van ser tractats com a criminals de guerra.

Tot indica que diferents països no han abandonat l'estudi del possible ús d'armes biològiques, però aquestes recerques actualment es duen a terme en secret, perquè van en contra dels acords subscrits pels països signants de la Convenció sobre armes biològiques de 1972 (26). La Convenció (que alguns països no han signat), va ser el resultat dels esforços per a establir mesures de control i complementar l'inicialment ja acordat en el Protocol de Ginebra de 1925, després dels horrors de la Primera Guerra Mundial.

"Considerant que la utilització en la guerra de gasos asfixiants, tòxics o similars (...) ha estat condemnada de manera justa per l'opinió general del món civilitzat (...) les Altes Parts Contractants (...) reconeixen aquesta prohibició, accepten estendre aquesta prohibició d'utilització als mitjans de guerra bacteriològics i convenen a considerar-se obligades entre elles segons els termes d'aquesta declaració." Protocol sobre la prohibició de l'ús en la guerra, de gasos asfixiants, tòxics o similars i de mitjans bacteriològics. 17-06-1925. (27)

Actualment, la informació amb les característiques dels virus que utilitzen els científics per a desenvolupar vacunes o tractaments, està en internet, per tal de facilitar la seva feina d'investigació. De manera que també hi poden accedir organitzacions que persegueixin altres objectius (exèrcits o grups terroristes). Per tant, malgrat les mesures de control existents, no es poden descartar, en un moment donat, mals usos d'aquesta informació.

Què passaria, si algú aconseguís mostres de virus o bacteris letals, i els escampés, per exemple des de drons, sobre una gran ciutat densament poblada? Què passaria si els introduís en la xarxa de proveïment d'aigua potable? Què passaria si un país es proposés bombardejar un centre d'alta seguretat de recerca bacteriològica d'un altre país, amb la finalitat de provocar la fugida incontrolada de virus letals?

"Cada any hi ha víctimes a causa del còlera o la salmonel.la, el virus Ébola o el virus del Nil occidental. Algunes d'aquestes morts són aparentment conseqüències inevitables de desastres naturals, unes altres de la guerra, la pobresa o la ignorància. Afegim-hi l'amenaça molt real de les armes biològiques i els atacs terroristes i tindrem una raó per a parar-nos a pensar." Peter Moore. 'El libro de las pandemias'. (28)

"El terrorisme biològic pot estar present en el nostre futur, i podria fins i tot arribar a ser un dels episodis més horribles de la història dels conflictes humans." Steven Johnson. 'El mapa fantasma. La epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno'. (29)

Una qüestió de drets humans

"Més del 75 per cent de les vacunes [Covid-19, maig 2021] s'han administrat en només 10 països. No hi ha forma diplomàtica de dir-ho: un petit grup de països que fabriquen i compren la majoria de les vacunes del món controlen el destí de la resta del món." Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l'OMS. (30)

Els virus i els bacteris capaços de contagiar humans i causar-los malalties, al llarg de mil·lennis han exercit una funció de selecció natural: els qui han estat capaços de sobreviure a les conseqüències dels contagis, han tingut més possibilitats de perpetuar-se.

Avui, en canvi, el que sobretot es produeix és una "selecció social", ja que l'evitació del contagi i la superació de la malaltia, ja no depenen només d'adversitats i atzars de la naturalesa, sinó, en una gran mesura, de decisions humanes, de la disponibilitat de recursos, de la solidaritat internacional, etc.

L'inici d'allò que podríem anomenar la història moderna dels drets humans des d'una perspectiva epidemiològica és progressiu, i s'estén al llarg del procés que, deixant enrere les explicacions formulades des de la ignorància (les teories dels humors, de les constel.lacions celestes, la generació espontània, les causes màgiques o sobrenaturals, etc.), permet l'accés a coneixements basats en evidències científiques i sociològiques.

"S'ha dit que a l'edat mitjana les malalties colpien indiscriminadament patrons i esclaus, senyors i serfs; en realitat, la gravetat dels fets morbosos i el preu pagat per les masses més desvalgudes posa de relleu que hi havia una evident selecció social." Coral Cuadrada. 'El llibre de la pesta' (31)

Les condicions de salubritat del lloc on es visqui, la disponibilitat o no d'aigua potable, de sistemes de clavegueram, d'aliments no contaminats, el grau d'amuntegament de la població, l'educació higiènica, l'accés a recursos mèdics apropiats, la disponibilitat de vacunes i altres medicaments en casos de crisis, etc., seran factors determinants de cara a evitar o superar els contagis. De manera que quan s'inicia una epidèmia, la relació entre els recursos materials disponibles per part de les persones, col.lectius o països afectats, i les seves possibilitats de supervivència, esdevé, de manera indiscutible, una qüestió de drets humans fonamentals.

"Els estudis científics mostren amb claredat com els factors socials actuen sinèrgicament, tot augmentant la probabilitat de ser contagiat, d'emmalaltir i de morir. (...) Les malalties i la mort prematura es donen en persones, però determinats grups socials les pateixen amb més freqüència. Pel fet de tenir menys drets, recursos, oportunitats o poder, els nostres graus de llibertat es redueixen." Joan Benach. 'La desigualtat social és la pitjor de les pandèmies'. (32)
> altres fragments

De vegades, la reivindicació del dret a la salut (i de la superació de les desigualtats socials), com a part fonamental dels drets humans, ha tingut greus conseqüències per als seus defensors, ja que ha suposat l'enfrontament amb poderosos interessos socials i econòmics. Com a exemple (entre molts altres possibles, de diferents parts del món), pot valdre el del metge colombià Héctor Abad Gómez, del qual el seu fill explica:

"L'hepatitis i el tifus encara eren habituals a Medellín (...) Dos oncles de la meva mare s'havien mort de tifus a causa de l'aigua contaminada, la meva àvia havia emmalaltit del mateix (...) Potser venia d'aquí l'obsessió del meu papà per la higiene i l'aigua potable (...) era una manera d'esquivar si més no un dolor evitable en aquest món tan ple de dolors fatals." (33)

Héctor Abad Gómez, després d'una vida de defensa d'allò que ell en deia "medicina social" (i que va començar ja de jove, amb la reclamació de la millora de la xarxa de proveïment d'aigua dels barris marginals, per tal d'evitar la propagació del tifus), el 1987, quan era candidat a l'alcaldia de Medellín, va ser assassinat a causa de la incomoditat que causaven les seves constants denúncies des del Comitè de Drets Humans d'Antioquia.

Sens dubte, Héctor Abad Gómez avui hauria subscrit el següent:

"L'accés a les medicines bàsiques, entre les quals s'inclouen vacunes, antibiòtics i antivirals, hauria de considerar-se un dret humà universalment assequible i lliure de cost. Si els mercats no estan en condicions d'incentivar una producció barata d'aquests fàrmacs, llavors els Governs i les organitzacions sense ànim de lucre haurien de carregar amb la responsabilitat de la seva producció i distribució. La supervivència dels pobres ha de tenir sempre prioritat sobre els beneficis de la Big Pharma." Mike Davis. 'Llega el monstruo. COVID-19, gripe aviar y las plagas del capitalismo'. (34)

A manera d'epíleg

Tenint en compte l'exposat, és a dir, que la interacció entre microorganismes i éssers humans ha existit sempre, i que els efectes dels primers sobre les nostres vides han estat, i són, determinants, en aquest text hem assenyalat alguns dels aspectes i les conseqüències més rellevants d'aquesta relació.

L'objectiu d'aquesta aproximació històrica és que la seva lectura pugui servir d'estímul per a aprofundir en la complexa relació entre microorganismes i éssers humans, sobretot, quant a les seves repercussions socials i, de forma més concreta, aquelles relacionades amb els drets humans. Desitgem que aquest text pugui tenir aquesta utilitat.

--
(1) D. Defoe. Editorial Impedimenta, 2010 (p.141)
(2) E. Soto. Universidad Autónoma de Puebla, 2003. www.redalyc.org/pdf/294/29404905.pdf
(3) G. Boccaccio. Edicions 62, 1984
(4) A. Manzoni. Ediciones Akal, 2015 (p. 512 a 514)
(5) M. Alinovi. Ed. Capital Intelectual, 2009 (p. 37)
(6) L. Martín. madridiario.es, 16/7/2018
(7) Reproduïda per C. Cuadrada (31)
(8) L. Spinney. Crítica / Planeta, 2018 (p. 86)
(9) La Vanguardia, 25/08/2020
www.lavanguardia.com/historiayvida/edad-moderna/20200825/32935/enfermedades-colon-llevo-america.html (2021)
(10) Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
(11) S. Hempel. Librero, 2020 (p. 24)
(12) F. Fenelon. 'Tregua para la orquesta', Noguer, 1981 (p. 360)
(13) P. Postigo. www.msf.es, 3/3/2021
(14) N. López. www.newtral.es, 17/3/2020
(15) A. Camus. Taurus, 1957 (p. 229)
(16) 'El Orden del Universo', Centro Macrobiótico Maldonado (Uruguay, sin fecha).
(17) Alcamí, López. Anaya, 2020. (p. 90, 91)
(18) N. Scherbel-Ball. 'África erradica la polio: cómo consiguió este histórico hito'. BBC News, 25/08/2020
www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-53909749 (2021)
(19) O. Güell. El País, 30/08/2019
elpais.com/sociedad/2019/08/29/actualidad/1567065929_745032.html (2021)
(20) S. Casillas y otros. Medicina Intensiva, Mayo 2008. Vol. 32. Núm. 4.
www.medintensiva.org/es-gripe-aviar-lo-que-un-articulo-S0210569108709367 (2021)
(21) S. Shah. Capitán Swing, 2020 (p. 162)
(22) J. Fueyo. Penguin Random House, 2021 (p. 56)
(23) M. Vidal. El País, 6/2/2020
(24) F. Haber. Citado por Carles Padrós, La Vanguardia, 30/11/2019
(25) G. López. ABC, 3-2-2015
(26) Convención sobre la Prohibición del Desarrollo, la Producción y el Almacenamiento de Armas Bacteriológicas y Toxínicas y sobre su destrucción
(27) www.icrc.org/es/doc/resources/documents/misc/treaty-1925-gases-and-bacteriological-protocol-5tdm2p.htm (2021)
(28) P. Moore. Editorial Océano, 2009 (p. 7)
(29) S. Johnson. Capitán Swing, 2020 (p. 245)
(30) T.A. Ghebreyesus. La Vanguardia, 24/05/2021 (artículo de Lorea Andrés Ferrero)
www.lavanguardia.com/vida/20210524/7478540/oms-denuncia-desigualdad-escandalosa-vacunacion-mas-75-ciento-dosis-han-administrado-10-paises.html (2021)
(31) C. Cuadrada. Rafael Dalmau Editor, 2012 (p. 9)
(32) J. Benach. Elcritic.cat, 15/03/2021, entrevista de Elena Parreño
(33) Héctor Abad Faciolince. El olvido que seremos. Seix Barral / Editorial Planeta, 2006 (p. 50, 51).
(34) M. Davis. Capitán Swing, 2020 (p. 175)