Us diré, doncs, que ja era l'any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l'egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d'Itàlia, pervingué la mortífera pestilència, la qual, o per actuació dels cossos superiors o per la justa ira de Déu tramesa damunt els mortals a fi de corregir les nostres iniqües obres, començada uns quants anys abans a les parts orientals, havent-les privades d'innombrable quantitat de vivents, sense aturar-se, avançant d'una banda a l'altra, s'havia eixamplat fins a Occident amb gran misèria.

(...)

Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte consell de metge ni cap virtut de medicina; ans al contrari, fos perquè la naturalesa de la malura no ho permetia o perquè la ignorància dels remeiers (dels quals, ultra el nombre dels metges, tant entre les dones com entre els homes, sense haver tingut mai estudis de medicina, el nombre havia esdevingut molt gran) no sabia com tractar-la i consegüentment no es prenia el remei adient, no sols ben pocs en guarien, sinó que quasi tots al tercer dia de l'aparició dels senyals damunt dits, qui més aviat, qui més tard, i els de més sense gens de febre o d'altre accident, morien. I aquesta pestilència fou de major força per tal com dels malalts que la tenien s'encomanava als sans en comunicar-se entre ells, tal com ho fa el foc a les coses seques o greixoses quan s'hi acosta molt.

(...)

De les quals coses i de bastants altres de semblants o pitjors nasqueren diverses pors i imaginacions entre els qui romanien vius; i gairebé tothom es feia un propòsit prou cruel, que era d'esquivar i defugir els malalts i llurs coses; i fent això, hom creia que se salvava a si mateix.

(...)

I no cal dir que els ciutadans s'esquivaven entre ells, que gairebé cap veí no tenia cura de l'altre, i que els parents no es visitaven sinó poques vegades o mai i encara de lluny; amb tant d'esglai havia entrat aquesta tribulació en els cors dels homes i de les dones, que un germà abandonava l'altre, i l'oncle al nebot, i la germana al germà, i moltes vegades la dona al seu marit, i que (cosa més greu i quasi increïble) els pares i les mares evitaven de veure i servir els fills, com si no fossin d'ells. Per la qual cosa a la multitud incalculable de mascles i femelles que emmalaltia no li restava altre ajut que la caritat dels amics (i d'aquests n'hi havia pocs) o l'avarícia dels criats, els quals servien esperonats per salaris alts i desconvenients, encara que no se'n trobaven gaires.

(...)

L'espectacle del baix poble, i potser en gran part del mitjà, era ple de molta més misèria; així, retinguts els més en llurs cases per esperança o per pobresa, no sortint del veïnat, emmalaltien a milers cada dia, i no essent servits ni ajudats en res, gairebé tots morien sense redempció. I n'hi havia bastants que finaven al carrer de dia o de nit, i molts, encara que finessin a les cases, feien sentir que eren morts als veïns, primer que amb altra cosa, amb la pudor de llurs cossos corromputs; i dels uns i dels altres arreu en morien, tot ple. Generalment, els veïns es captenien d'una mateixa manera, més aviat empesos per temença que la corrupció dels morts no els ofengués, que per caritat envers el traspassat. Ells mateixos o amb l'ajut d'alguns portadors, quan en podien haver, treien de les cases els cossos dels difunts, i els posaven davant llurs portals, on, especialment al matí, qui hagués passat pels volts n'hauria pogut veure en gran nombre; i aleshores feien portar baiards, i si no en trobaven el posaven damunt una taula.

(...)

Pel gran nombre de cossos més amunt descrit, que concorria a cada església cada dia i gairebé cada hora, no havent-hi prou terra sagrada per a les sepultures, i majorment volent donar a tothom lloc propi segons l'antic costum, es feien als cementiris de les esglésies, quan tot era ple, fosses molt grans dins les quals els nouvinguts eren ficats a centenars; i hi eren estibats, com es posen les mercaderies a les naus, a tocar a tocar, i els cobrien amb poca terra fins que s'arribava al capdamunt de la fossa.

(...)

¿Què més us diré, deixant estar la comarca i tornant a la ciutat, sinó que tanta i tal fou la crueltat del cel, i potser en part la dels homes, que des del març fins al juliol, entre la força de la pestífera malaltia i el nombre de malalts mal servits o abandonats en llurs necessitats per la por que tenien els sans, més de cent mil criatures humanes es creu de segur que deixaren la present vida dins les muralles de la ciutat de Florència, que potser abans de l'esdeveniment mortífer, no s'hauria pensat d'haver-ne tingut tants al seu si? Oh, quants grans palaus, quants bells casalicis, quants nobles estatges, temps enrera plens de famílies, romangueren buits de senyors i de dames, fins a l'últim macip! Oh, quantes memorables nissagues, quants vastíssims heretatges, quantes famoses riqueses hagueren de restar sense successor legítim! Quants valerosos homes, quantes belles dones, quants graciosos joves, que fins i tot Galè, Hipòcrates o Esculapi haurien considerat saníssims, dinaven al matí amb llurs parents, companys i amics i, poc després, al vespre sopaven a l'altre món amb llurs avantpassats!

^ INICI / INICIO