Baix relleu del temple d'Abu Simbel, construït per Ramsés II (1279-1213 aC)
L'esclavitud ha existit en tots els continents des dels temps més remots, en tot tipus de cultures, religions i èpoques històriques. Totes les cròniques de l'Antiguitat reflecteixen la seva existència. En el millor dels casos el que es feia era procurar que les condicions de vida dels esclaus no fossin excessivament precàries, no per raons caritatives sinó, en general, per l'interès de no devaluar la seva utilitat, el seu valor.
L'escola
d'Atenes (1509, fragment). Rafael
La institució de l'esclavitud
estava completament assimilada, no era qüestionada. Aristòtil
(representat per Rafael en el centre de l'escena, al costat de Plató),
com la majoria de pensadors de l'Antiguitat, va defensar la seva necessitat:
el seu concepte de societat democràtica, formada per ciutadans lliures,
era compatible amb l'esclavitud, que considerava imprescindible per a l'adequat
funcionament social. La influència de les seves idees va perdurar
al llarg dels segles; es va reflectir en el Corpus Iuris Civilis (la més
important recopilació de dret romà), que al seu torn, durant
l'Edat Mitjana, va influir en les legislacions dels nous regnes europeus,
i a partir del segle XVI va servir per justificar la formació de
societats esclavistes en les noves colònies americanes.
Mercat americà
d'esclaus (1852). Taylor (1)
Els esclaus eren considerats "béns mobles", "coses", "objectes", i per tant podien ser comprats i venuts com a mercaderies. A Roma no tenien cap dret, estaven supeditats completament a la voluntat dels amos, que fins i tot podien disposar de les seves vides. En moltes societats, com en general al principi a les colònies americanes, no es permetia que els esclaus formessin famílies, ja que es considerava que això minvava la seva productivitat laboral. Si tenien fills, aquests també eren esclaus i podien ser venuts i separats dels pares segons els desitjos i interessos dels propietaris.
Mercat d'esclaus (1867).
Jéan-Léon Gérôme
En el cas de les dones, l'esclavitud ha estat relacionada, de forma prioritària o afegida, amb la seva explotació sexual. L'aspecte més rellevant de l'escena representada en el quadre de Jéan-Léon Gérôme és precisament aquest. No obstant això, sembla que el propòsit del pintor no és tant plasmar la sordidesa d'un mercat d'esclaves, en els que aquestes eren mostrades de forma humiliant, sinó lluir-se i recrear-se amb la representació del nu femení. No és l'únic quadre de Jéan-Léon Gérôme sobre el qual es pot fer aquesta ambivalent reflexió, ni la seva postura és única, entre els homes pintors, quant al tractament de la dona en les seves obres.
La gran odalisca (1814).
Dominique Ingres
Un altre tema utilitzat pels pintors
és el de les odalisques, les esclaves concubines (o al servei de
les altres dones en un harem). La seva representació no pretén
recordar-nos la situació de les dones sotmeses a aquest tipus d'esclavitud,
sinó més aviat delectar-se amb la imatge del nu femení
a partir de les fantasies sobre els harems, característiques de
l'imaginari masculí occidental.
Informació
relacionada: Harenes, las bellezas más ocultas (Xavier Gassió)
Mosaic d'Issos, Casa
del Faune, Pompeia (ca 200 aC)
Durant l'Antiguitat,
la principal font d'esclaus eren les guerres (el mosaic representa la batalla
d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III). Tots els pobles solien actuar
de la mateixa manera: els vençuts en les batalles eren assassinats
o sotmesos a esclavitud, mentre que en general a les dones i als infants
se'ls conservava la vida, ja que la seva capacitat de rebel·lar-se
era menor i com a esclaus tenien un valor.
Vercingetórix
llança les seves armes als peus de César (1899). Lionel Noël
Royer
Durant l'expansió
romana, al darrere de les legions victorioses hi anaven els comerciants
d'esclaus, comprant els milers de captius per després revendre'ls.
Durant els set anys que va durar la campanya de les Gàl.lies, les
legions de César es van enfrontar a uns tres milions de guerrers
helvètics, gals, germans i britànics; d'ells, un milió
va ser aniquilat i un altre milió venut com a esclaus. La victòria
de César sobre Vercingetórix a Alèsia (52 aC), va
suposar la consolidació definitiva del domini de Roma a les Gàl.lies.
La Massacre de Quios,
famílies gregues esperant la mort o l'esclavitud (1824). Eugene
Delacroix
El recurs a les guerres amb la finalitat d'aconseguir esclaus encara era una realitat al segle XIX, quan els regnes africans les utilitzaven com a excusa per satisfer la demanda d'esclaus dels traficants europeus. També en època tan tardana, al Mediterrani encara passava algun cop algun cas semblant, tal com reflecteix el quadre de Delacroix. Amb el nom de "La massacre de Quios" es coneix la perpetrada pels turcs contra la població grega d'aquesta illa el 1822. Es va produir durant la guerra d'independència de Grècia; l'illa era una de les més riques del mar Egeu i els insurgents grecs van intentar unir-la a la seva causa. La reacció turca va provocar la mort de milers de grecs, mentre uns altres van ser venuts com a esclaus, sobretot les dones.
La càrrega dels
mamelucs (1814). Francisco de Goya
En algunes ocasions els esclaus van
ser utilitzats com a soldats. El cas més conegut és el dels
mamelucs, els esclaus instruïts militarment en alguns països
àrabs. Després de la seva expedició a Egipte, Napoleó
en va incorporar alguns al seu exèrcit, com els que Goya va pintar
sufocant l'aixecament popular del 2 de maig a Madrid.
Batalla
de Lepant (ca 1572) Anònim italià
Fins el segle XV, el tipus d'embarcació
més utilitzada al Mediterrani era la galera, impulsada amb una vela
quan el vent era favorable i pels remers quan era contrari. Els remers
en general eren persones a sou, però a principis del segle XVI va
ser habitual la seva substitució per condemnats (els galiots) i
esclaus. La batalla de Lepant (1571) va ser l'última en la qual
es van utilitzar de forma generalitzada les galeres, sent molts dels seus
remers esclaus, tant en el bàndol cristià com en el musulmà.
Retrat
de Pau III. Tiziano (1543)
El 1537 Pablo III va publicar la butlla Sublimis Deus, prohibint l'esclavització dels indis de les colònies americanes, però no va ser fins el 1839 quan de forma oficial i inequívoca l'Església es va pronunciar, a través de Gregori XVI, en contra de l'esclavitud dels negres. La postura de l'Església catòlica no va ser una excepció: els altres corrents cristians de l'època, dominants als diferents països europeus o en les noves colònies americanes van tenir una postura similar. Anglicans, hugonots, calvinistes, tots van tenir també un paper dubitatiu, o clarament a favor del comerç d'esclaus i de l'esclavitud dels negres.
Vaixell negrer de Liverpool
(ca. 1780). William Jackson
A mitjan el segle XV, abans de l'arribada de Colom a Amèrica, Portugal havia iniciat el comerç amb esclaus negres procedents de les costes occidentals africanes. Més tard, a mesura que avançava la colonització americana i augmentava la demanda d'esclaus, es van anar sumant al comerç d'esclaus Espanya, Anglaterra, Holanda, França, Suècia, Dinamarca... Durant el segle XVII Anglaterra va ser la major traficant d'esclaus; els principals ports anglesos dedicats al comerç d'esclaus eren els de Liverpool, Bristol i Londres, des dels quals s'organitzaven els viatges a les costes africanes per comprar els esclaus als traficants natius. En aquest comerç eren també part interessada els fabricants de la metròpolis, ja que elaboraven els diferents productes (teixits, armes...), que servien per intercanviar-los pels esclaus.
Negres esclaus. Gravat
publicat a "Voyage à la Côte Occidentale d'Afrique", de Louis
Degrandpré, Paris 1801 (2)
Al parlar del comerç d'esclaus atlàntic cal esmentar també la responsabilitat dels regnes i pobles africans que es van dedicar a capturar a la gent d'altres regnes o pobles veïns per vendre-la als traficants europeus. L'esclavitud ja existia a Àfrica abans de l'arribada dels traficants europeus, però la demanda europea va fer que augmentessin les guerres locals, desencadenades amb el propòsit de capturar esclaus i portar-los als mercats de la costa. Sense la implicació dels regnes africans, hauria estat del tot impossible que el comerç d'esclaus atlàntic hagués adquirit l'envergadura que va prendre.
El vaixell d'esclaus
(1840) J.M.W. Turner
Si es calcula que durant el comerç d'esclaus atlàntic van ser desembarcats en el continent americà més d'onze milions d'esclaus negres, a aquesta xifra escruixidora encara cal afegir-hi tant els que van morir durant la travessa, com els que van morir durant la seva captura o la seva reclusió prèvia al seu transport cap a les colònies americanes, sens dubte uns quants milions més. El tema de la pintura és la pràctica del segle XVIII dels comerciants d'esclaus de llançar per la broda els morts i els moribunds durant la travessa de l'Atlàntic. En primer terme, a la dreta, es poden veure unes mans encadenades d'esclaus encara vius que malden per no ofegar-se.
Els esclaus caçats
(1861). Richard Ansdell
Les fugides d'esclaus són tan antigues com la mateixa esclavitud. La imatge retrata dos esclaus fugitius, girant-se cap a la gossada de mastins que els han perseguit i aconseguit. Richard Ansdell era un pintor especialitzat en quadres d'animals i esports, i aquesta pintura de tema social és una excepció en la seva obra. La pintura va tenir un fort impacte entre els cercles antiesclavistes. Ansdell era anglès, i llavors a Anglaterra l'esclavitud ja s'havia abolit, però en d'altres països seguia existint, i Anglaterra liderava la seva abolició mitjançant diferents iniciatives polítiques. El quadre està pintat el 1861, l'any de l'inici de la Guerra de Secessió Americana que va enfrontar els estats esclavistes amb els abolicionistes.
La Convenció de
la Societat Antiesclavista (1841). Benjamin Robert Haydon
L'abolició de l'esclavitud a Europa i Amèrica va ser el resultat de la incansable activitat d'algunes persones i col·lectius, entre els quals van tenir un protagonisme especial els quàquers, una comunitat protestant fundada a Anglaterra per George Fox caracteritzada pel seu pacifisme i impulsora de les societats antiesclavistes angleses i americanes. No obstant això, com en altres col·lectius implicats en labolicionisme, alguns quàquers van seguir tenint esclaus, o fins i tot es van dedicar al seu comerç, durant molt de temps.
Croquis del vaixell negrer
Brookes (1789)
L'historiador Hugh Thomas considera aquest dibuix com el primer exemple de l'ús d'ajudes visuals per a finalitats de propaganda política, en referència a la seva utilització per sensibilitzar als parlamentaris anglesos a la fi del segle XVIII.
Més informació sobre la història del croquis i la seva utilització
L'abolicionista Granville
Sharp rescata un esclau de les mans del seu amo (1864). James Hayllar
Granville Sharp (1735-1813) va ser un dels primers abolicionistes britànics. Va dur a terme un estudi de la legislació anglesa en relació amb la seva aplicació a la llibertat de les persones; però no va ser només un teòric, sinó que va participar de forma directa en diferents causes judicials a favor de la llibertat de diferents esclaus. En teoria, a la fi del segle XVIII qualsevol esclau que trepitgés terra anglesa podia obtenir la llibertat de forma immediata. Però les sentències judicials sobre casos d'esclavitud eren divergents, en unes ocasions emparaven l'emancipació dels esclaus i en unes altres donaven la raó als amos d'esclaus. El quadre de James Hayllar reflecteix un dels casos en el que els jutges van dictaminar a favor de la llibertat de l'esclau.
L'abolició de
l'esclavitud en les colònies franceses el 1848 (1849). Auguste François
Biard
L'abolició de l'esclavitud als diferents països no va ser només el resultat de raons ètiques, sinó també pràctiques. A moltes colònies la població lliure era minoritària, sent majoria la població negra esclava. Aquesta desproporció, unida a la penetració de les idees emancipadores, provocava una alta inestabilitat social, de manera que els riscos de revoltes d'esclaus eren molt elevats. En el quadre de Auguste François Biard es pot apreciar la visió dels colonitzadors a l'abolir l'esclavitud, "regalant" la llibertat a uns esclaus negres profundament agraïts als fins aleshores amos seus (França havia abolit l'esclavitud el 1794, però Napoleó l'havia restablert el 1802).
Toussaint Louverture
(inicis del segle XIX). Gravat anònim acolorit (3)
Òbviament,
durant els processos d'emancipació la visió dels esclaus
no era la mateixa que la dels colonitzadors. La veritat és que en
molts casos la llibertat no va ser concedida, sinó durament conquerida
pels esclaus, a un alt preu, com en les revoltes d'Haití liderades
per Toussaint Louverture, a la fi del segle XVIII i principis del XIX.
La batalla de Gettysburg
(1870, fragment). Peter Frederick Rothermel
L'esclavitud no es va abolir als Estats
Units fins a la Guerra de Secessió, amb la victòria dels
estats unionistes i abolicionistes del nord sobre els estats secessionistes
i esclavistes del sud. La Batalla de Gettysburg, guanyada pels unionistes,
es va desenvolupar el 1863 a Pennsylvania i va marcar el punt d'inflexió
del desenvolupament de la guerra.
El
naixement d'una nació, cartell de la película de D.W. Griffith
(1915)
Als Estats Units l'esclavitud havia
tingut un component clarament racista, i la fi de l'esclavitud no va suposar
la fi de la marginació i la violació dels drets dels negres.
Poc després de finalitzar la Guerra de Secessió, als estats
del sud va iniciar les seves activitats el Ku Klux Klan. Dissolt el 1870
pel president republicà Ulysses S. Grant, es va refundar el 1915,
el mateix any de l'estrena de "El naixement d'una nació", una pel·lícula
polèmica per la defensa que feia de la supremacia blanca. En l'actualitat,
als EUA segueixen existint grups minoritaris que utilitzen la denominació
de KKK i defensen la seva ideologia.
No
som els últims (1945). Zoran Music
Al segle XX l'esclavitud tradicional
pràcticament havia deixat d'existir. Però de forma inesperada
en diferents llocs i moments va emergir un altre cop de forma brutal; vinculada
d'una banda a l'expansionisme alemany i japonès, i per una altra
a les revolucions de les dictadures socialistes, donant lloc en aquest
cas al gulag soviètic, els laogai xinesos i els camps de reclusió
de Corea del Nord. A Alemanya, els lager, els camps de treballs forçats,
formaven una mateixa xarxa amb els camps d'extermini; als altres països,
a causa de les condicions imperants en aquestes instal·lacions,
en moltes ocasions també era difícil diferenciar el seu objectiu
final. Zoran Music va realitzar el dibuix reproduït durant la seva
reclusió a Dachau.
Més
informació i altres obres de Zoran Music
Dones de la vida (1916).
José Gutiérrez Solana
Una forma d'esclavitud que resisteix el pas del temps és la prostitució forçada. És sens dubte la forma d'esclavitud més estesa: el tràfic de dones (i de nenes) destinades a la prostitució és un fenomen generalitzat a tot el món, també als països més democràtics i que presumptament respecten més els drets humans. En moltes ocasions, això no passa a llunyans països, sinó molt a prop d'on vivim, a la nostra mateixa ciutat, al nostre barri.
Infants treballant (2008).
Mahesh (4)
Malgrat la promulgació el 1926 de la Convenció sobre l'esclavitud, i de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 (que en el seu article 4 diu que "l'esclavitud i el comerç d'esclaus estan prohibides en totes les seves formes"), al segle XXI encara segueixen existint diferents formes d'esclavitud. A més de la prostitució forçada existent a molts països, a Mauritània i Sudan una part de la població negra és esclava (pertany a amos àrabs), el treball esclau per deutes segueix sense eradicar-se (Pakistan, Índia), es produeixen segrestos de persones amb la finalitat de sotmetre-les al treball forçós (Brasil), etc. En molts casos, les persones sotmeses a aquestes condicions d'esclavitud són menors, nens i nenes.
"L'esclavitud no és un horror feliçment relegat a l'oblit, sinó que segueix existint a tot el món, fins i tot a països desenvolupats com França i els Estats Units."
Kevin Bales. La nueva esclavitud en la economía global. Siglo XXI.
Fragment ampliat
--
(1) El quadre està
signat "Taylor", es desconeix la identitat de l'autor.
(2)
africanhistory.about.com/od/slaveryimages/ig/Slavery-Images-Gallery/ (2010)
(3)
Biblioteca Nacional de París.
(4) El trabajo infantil
a través de los ojos de los niños. Geneva World, 2008
