Joan Tharrats
El Jueves, nº 1305,
2002
|
|
Quan
parlem d'humor, de què parlem?
-
"Tots
els més profunds filòsofs han declarat que una definició
de l'humor era cosa humanament impossible".
A. G. Lestrange (Enciclopedia Espasa, "humorismo").
-
"Intentar
definir l'humorisme és com pretendre enfilar una papallona fent
servir, a tall d'agulla, un pal telegràfic".
Enrique Jardiel Poncela (citat a "Los españolitos y el humor", Editora
Nacional, Madrid, 1972)
La paraula "humor",
de tan usada i de forma tan diferent, sovint requereix una definició
adjunta, per saber exactament el significat que li atribuïm en un
moment donat (i així evitar confusions quan la fem servir).
No és aquest
el lloc per fer una gran dissertació sobre el tema, ni som tampoc
els més indicats per fer-la. Però sí que és
imprescindible intentar una mínima definició. Subjectiva
per força, a la vista de les cites anteriors, però necessària
per delimitar l'àmbit de la nostra proposta.
Per exemple, ho podem
intentar exposant com és l'humor que ens agrada i que ens sembla
útil de cara als nostres propòsits (l'educació en
drets humans) i que per tant proposem aquí com a model. Amb aquesta
intenció, podríem fer nostres les següents paraules
de Juan Luis Cano:
"L'humor
és una actitud davant la vida. Quan un enfronta els esdeveniments
quotidians d'una manera positiva, es posa del costat del millor humor.
En canvi, quan aquest tarannà s'utilitza tan sols com a instrument
de mofa i burla, l'humor deixa de tenir el valor que se li suposa. (...)
Riure's del desfavorit, fer bromes sobre la desgràcia aliena, no
és un mecanisme per a la desdramatització, és, més
aviat, un camí cap a l'escarni: i això no és humor."
Perfiles
(ONCE), 1999
Així, un humor,
o "presumpte humor", que ens distanciï dels oprimits, que fomenti
la insolidaritat i no l'empatia cap a ells (siguin dones maltractades,
treballadors explotats o habitants de països depauperats), un humor
que es basi en ridiculitzar les minories de qualsevol tipus o les persones
discapacitades, o que pretengui exclusivament fer-nos riure amb la desgràcia
aliena, només tindrà utilitat per a nosaltres com a exemple
d'allò que cal evitar. Perquè un humor d'aquest tipus difícilment
serà una eina que fomenti la solidaritat, l'empatia o la justícia
social. I ni com a vàlvula d'alleujament serà desitjable,
ja que els seus potencials efectes secundaris poden arribar a ser destructius.
El model humorístic
que proposem és un producte elaborat a través de segles de
civilització (com els mateixos drets humans). Durant la seva evolució,
alhora que ha anat afinant l'enginy i aprofundint l'anàlisi de l'ésser
humà, s'ha anat desplaçant des de la simple comicitat (entesa
aquesta com la capacitat de "divertir o provocar el riure", segons el diccionari),
fins a un llenguatge subtil i paradoxal, sovint implicat amb la solitud,
el dolor i el desconcert dels més desemparats. I apuntant al mateix
temps amb el seu dit acusador els responsables de les diferents injustícies
socials (raó per la qual, naturalment, també han estat habituals
les seves ensopegades amb el poder).
Ja hem dit que l'elecció
del model humorístic que hem fet és arbitrària. No
només exclou models clarament rebutjables, sinó també
altres models que només pretenen distreure, d'altra banda altament
recomanables, però que no serien els més adequats per fonamentar
aquest projecte educatiu.
"Un
acudit sobre els jueus no serà mai humorístic explicat per
un antisemita. Riure no ho és tot, ni disculpa res. D'altra banda,
tractant-se de mals que es poden impedir o combatre, seríem culpables
si ens acontentéssim amb fer broma sobre ells. L'humor no substitueix
l'acció, i pel que fa al patiment aliè la insensibilitat
és una falta."
André
Comte-Sponville. Pequeño tratado de las grandes virtudes. Paidós,
2009
|
índex
Grup d'educació
