Història de la pena de mort

Caps de turc i eliminació d'opositors

Les execucions sovint no han tingut cap vinculació amb qualsevol pretensió d'administració de la justícia per part de qui dictava les sentències de mort. L'execució d'un presumpte culpable sovint ha respost, senzillament, al propòsit de treure's del davant algú molest. En altres ocasions, ha complert una funció de catarsi, d'alleugeriment social: la necessitat d'identificar el mal amb un individu. En aquestes ocasions es convertia el fet de l'execució, l'espectacle escenificat, en el fet realment important, quedant molt en segon pla, o totalment ignorada, la comprovació de la culpabilitat de la persona executada.

Al llarg de la història els caps de turc han estat molts. Pagaven per suposades ofenses o agressions amb les quals sovint no hi tenien cap relació, o fins i tot se'ls responsabilitzava de malalties o catàstrofes naturals. El fet de relacionar els fenòmens adversos de la naturalesa amb comportaments morals, o fins i tot amb mers pensaments humans, trigarà a extirpar-se. Durant l'antiguitat era una conseqüència lògica de les característiques de les societats regides per pensaments irracionals i màgics (primer en les primitives religions animistes i més tard, en ocasions, també en les grans religions monoteistes). Desgraciadament, aquest comportament irracional en algunes cultures no s'ha superat del tot.

En diferents apartats ens referim a aquests aspectes. Per exemple, entre d'altres, al parlar de les execucions d'innocents, dels genocidis de l'antiguitat o de les execucions de malalts mentals en algunes èpoques.

Les víctimes pertanyien en general a les capes socials més humils. Per als poderosos és molt més fàcil acarnissar-se amb els més desvalguts. Però les execucions no eren sempre classistes, ja que el poder les utilitzarà també de forma sistemàtica per a eliminar els opositors. Per exemple, la història de Roma està plena d'assassinats de generals i personatges influents, condemnats a mort per cèsars i emperadors desitjosos de desfer-se d'intrigants reals o imaginaris (o dels assassinats consumats d'emperadors, portats a terme per aspirants al tron que al seu torn solien justificar les seves actuacions emparant-se en els criteris d'utilitat pública o en els arguments que en el seu moment consideressin oportuns).

A l'Imperi Otomà, aquesta pena de mort per als eventuals rivals de l'hereu legítim al poder fins i tot es va arribar a legislar:

"Les rivalitats successòries (i el consegüent perill que la lluita entre els pretendents amenacés la unitat de l'Imperi) van inspirar una llei segons la qual l'hereu legítim, amb l'acord o fetwa dels ulemes, podia desembarassar-se dels seus contendents reals o hipotètics. Bayaceto II va ordenar així l'execució de tres dels seus fills i un nebot rebels a la seva autoritat. Murat III va eliminar als seus cinc germans i Mehmet IV a dinou d'ells. Com recorda Robert Mantran, des de principis del segle XVI fins a fins del XVII, seixanta prínceps de la dinastia otomana van morir per ordre dels sultans regnants, mentre d'altres, menys afortunats encara, eren cegats de forma expeditiva i es podrien la resta de la seva vida a les masmorres."
Juan Goytisolo. Estambul otomano. Ediciones Península - Altair. Barcelona, 2003

Passava durant l'antiguitat, però no només llavors: les purgues dutes a terme per Stalin entre les cúpules dirigents soviètiques a mitjan segle XX en són un bon exemple. Com les dutes a terme per Mao a la Xina. De forma no tan massiva, també es podria dir el mateix d'altres països durant el segle XX.