Història de la pena de mort

Genocidis
Informació relacionada: Totalitarismes i esclavitud durant el segle XX (Història dels drets humans)

Un capítol a part dintre la història de la pena de mort és quan aquesta es dicta i executa de forma massiva: els genocidis. En l'antiguitat, diferents relats bíblics es podrien incloure dintre d'aquest model d'execucions en massa. En uns casos les execucions eren encoratjades, fins i tot ordenades, per Déu. Com en el cas de la presa de Jericó, amb l'execució de tots els seus habitants per part dels jueus. En altres casos, com en el Diluvi Universal o la destrucció de Sodoma i Gomorra, Déu mateix era el jutge i l'executor de les sentències:

"Els homes digueren a Lot: 'Qui et queda encara aquí? Els teus fills i les teves filles, fes-los sortir d'aquest lloc, així com tot allò que tens a la població, que anem a destruir aquest lloc: és gran el clam contra ells a la presència de Jahvè, i Jahvè ens ha enviat per exterminar-los' (...) Jahvè féu ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc que venien de Jahvè des del cel. I va destruir aquestes ciutats i tota la plana amb tots els habitants de les ciutats i les plantes de la terra."
Gènesi, 19;12-13, 19;24-25. Bíblia de Montserrat. www.lluisvives.com (2008)

Un altre assassinat massiu relatat a la Bíblia és la desena plaga d'Egipte, l'execució de tots els primogènits egipcis per part de l'Àngel exterminador enviat per Déu. Seguint amb els relats bíblics, posteriorment serà el poble jueu el que patirà un infanticidi, quan Herodes ordena l'execució dels innocents:

"Llavors Herodes, veient-se burlat pels mags, s'indignà terriblement i va manar que matessin tots els infants de Bet-Lèhem i de tot el seu terme, de dos anys en avall, segons el temps que havia conegut exactament pels mags."
Evangeli segons Sant Mateu, 2;16. Bíblia de Montserrat. www.www.lluisvives.com (2008)

Totes les tradicions religioses inclouen episodis semblants. Les diferents mitologies recullen les ires dels seus déus desfermades contra aquells que no els són fidels. Els déus de l'Olimp, asiàtics, egipcis, precolombins...

Però si els relats mitològics estan plens de sagnats homicidis, els éssers humans no es quedaran de braços plegats i s'obstinaran en fer la competència als déus de les diferents tradicions religioses. Així, per exemple, durant els primers segles de la nostra era, les persecucions de cristians en els temps de l'Imperi romà també es podrien incloure en aquest apartat.

Durant els segles XII i XIII, per motius religiosos, es produeixen nous exterminis en massa. L'Església Catòlica, justificant-se en la necessitat de preservar l'ortodòxia oficial, va decretar les croades contra els càtars del sud de França. Un dels episodis més emblemàtics és el setge i presa de la ciutadella càtara de Montsegur (1244) per les tropes del senescal de Carcassona i de l'arquebisbe de Narbona, culminat amb la massacre i la mort a la foguera dels líders càtars i els seus seguidors.

En el segle XVI, durant les guerres de religió de França, es produeixen episodis semblants. Es coneix com la Matança de San Bartomeu l'assassinat en massa de hugonots (calvinistes francesos) per part de catòlics durant aquella època. Els fets van començar el 24 d'agost de 1572 a París, estenent-se durant els mesos següents per tota França. Es calcula que en aquella ocasió van morir assassinats entre 5.000 i 10.000 protestants. Les guerres de religió a França van acabar amb l'Edicte de Nantes, signat pel rei Enric IV el 13 d'abril de 1598, pel qual s'autoritzava, amb certs límits, la llibertat de culte als protestants.

Els exemples exposats són només això, exemples. De la mateixa forma que en relació a la mitologia hem apuntat que la ira dels déus no era exclusiva de cap divinitat, la ira dels homes i les seves venjances també es prodiguen en les diferents religions, cultures i continents. Per exemple, a partir del segle XV, l'època d'expansió colonial europea serà pròdiga en tot tipus de massacres de les poblacions indígenes de tot el món. Concretament, la colonització d'Amèrica del nord es va dur a terme al mateix temps que s'aniquilava gairebé tota la població nadiua.

Una altra ocasió propícia per als assassinats en massa han estat els desenllaços de les confrontacions bèl·liques, quan els exèrcits vencedors s'han acarnissat amb les tropes vençudes o amb la població civil de les ciutats conquerides. Al llarg de la història, en aquests casos els saquejos, les violacions i els assassinats massius han estat a l'ordre del dia, amb el vist-i-plau, explícit o implícit, dels comandaments de les tropes vencedores. Hem esmentat abans el relat bíblic de la conquesta de Canaan i la presa de Jericó per Josué. Adjuntem a continuació (entre múltiples exemples possibles), aquest fragment relatiu a Napoleó Bonaparte:

"Durant la campanya d'Egipte de 1799, Napoleó va cometre un dels actes de crueltat calculada més sinistres de la història. Jaffa, desmoralitzada pel saqueig d'Alexandria, tot just va oposar resistència, però Napoleó va considerar oportú donar satisfacció a l'ànsia de rapinya, crueltat i violacions dels seus soldats, i va donar llicència de saqueig. Van assassinar a mansalva homes, dones i nens (...) Napoleó va trobar inconvenient haver d'alimentar als soldats captius i va donar ordre de matar-los en les dunes al sud-oest de Jaffa. El general Bon va dirigir la matança. Va començar per dividir-los en grups i afusellar-los, però, amb el mateix esperit estalviador de Napoleó cap als queviures, va calcular que era excessiva la despesa en municions. La resta de presoners van ser mort a cops de baioneta. (...) Un altre contingent de tropes enemigues, que desconeixia l'episodi anterior, es va rendir. El comandament francès era eficient i aprenia sobre la marxa. Va decidir a més d'economitzar queviures i municions, fer-ho amb les fatigues de les seves tropes. Van perfeccionar la tècnica, per ordre directa de Napoleó tots els membres d'aquesta massa de presoners van morir degollats."
Juan Antonio Vallejo-Nágera. Perfiles humanos. Planeta. Barcelona, 1988
>> fragment ampliat

Però potser les mostres més contundents, les execucions massives més esgarrifoses, són els genocidis del segle XX, tant pel moment històric en què es produeixen (quan es podria esperar que les lliçons de la història haguessin ja vacunat a la humanitat), com per les seves dimensions aclaparants. D'una banda, l'holocaust de jueus i gitanos dissenyat pel nazisme:

"Els camps nazis d'extermini van complir la funció exclusiva de l'assassinat en massa. A diferència dels camps de concentració, que servien primàriament com a centres de detenció i treball, els camps d'extermini eren gairebé exclusivament 'fabriques de mort'. Más de tres milions de jueus van ser assassinats en els camps d'extermini, amb gas i afusellats. El primer camp d'extermini va ser Chelmno, que va ser obert a Warthegau (la part de Polònia annexada a Alemanya) el desembre de 1941. Sobretot jueus, però també gitanos, van ser gassejats (...) Gairebé tots els deportats que arribaven als camps eren duts immediatament a les cambres de gas (amb l'excepció d'alguns triats per a treballar en equips especials, anomenats Sonderkommandos). El camp d'extermini més gran era Auschwitz-Birkenau, a Polònia, en el que a la primavera de 1943 operaven quatre cambres de gas (usant àcid prúsic o Zyklon B). En el màxim moment de les deportacions, fins a vuit mil jueus eren gassejats cada dia a Auschwitz-Birkenau. El novembre de 1944, més d'un milió de jueus i desenes de milers de gitanos, polonesos, i presoners de guerra soviètics havien estat gassejats així."
Enciclopedia del Holocausto. www.ushmm.org/wlc/sp (2006)

D'altra banda, el conjunt de polítiques repressives i genocides que van dur a la mort milions de persones durant les dictadures comunistes soviètica, xinesa i cambotjana.

"A Cambotja va tenir lloc l'experiment d'enginyeria social més atrevit i radical de tots els temps. (...) El govern del Angkar va durar tres anys i vuit mesos i va sembrar de cadàvers el país: al voltant de dos milions de morts per a una població total de vuit milions. (...) La mort quotidiana era l'habitual; curiosament els casos considerats greus eren els que anaven a presó, on s'obligava amb tortures la delació i, finalment, s'executava els presos. (...) En els camps, el que atemoria era la imprevisibilitat i el misteri que envoltaven les innombrables desaparicions. Els assassinats es duien a terme amb discreció. (...) No obstant això, la brutalitat reapareixia en el moment de l'execució: per a estalviar bales només un 29% eren disparats. El 53% moria amb el crani aixafat, el 6% penjat, el 5% apallissat."
Daniel Rodríguez Herrera. Los campos de exterminio. www.liberalismo.org/articulo/126/20 (2006)

"Els homes de Yechov van afirmar que en el transcurs d'aquests dos anys havien estat afusellats en tota la Unió Soviètica mig milió de 'polítics' i 480.000 delinqüents comuns."
Alexandr Soljenitsin. Arxipèlag Gulag (La indústria carcerària; cap a la mesura màxima)

Els genocidis de les dictadures fascistes i comunistes del segle XX tenen el seu precedent immediat en el genocidi armeni a càrrec del turcs:

"Al voltant de 1.600.000 persones van ser sistemàticament eliminades entre 1915 i 1918. Van tenir la mala sort de ser armenis, considerats per l'imperi otomà un poble enemic. Encara avui, l'Estat turc segueix negant oficialment les deportacions i les matances contra la població armènia. (...) Els crims del govern dels Joves Turcs contra els armenis es consideren el primer genocidi del segle XX. L'èxit i la impunitat turca van inspirar Hitler a l'hora d'ordenar la persecució, deportació i assassinat de sis milions de jueus entre 1933 i 1945, víctimes, junt als gitanos, homosexuals, discapacitats i resistents polítics, dels camps d'extermini nazis."
Francesc-Marc Álvaro. Memoria (4): armenios, invisibles. La Vanguardia, 5-5-2010

Més recentment, els genocidis de l'antiga Iugoslàvia (1991-1995) i de Rwanda (1994) ens demostren la capacitat d'oblit de la humanitat, ens recorden que les agressions en massa a la població no són un fet superat ni d'impossible repetició si no es prenen les mesures preventives oportunes. A Rwanda es calculen que van morir assassinades entre 800.000 i 1.000.000 de persones. Si van ser 800.000 equivaldrien al 11 per cent del total de la població (4/5 dels tutsis que vivien en el país).

Per a acabar aquest apartat, és oportú recordar que a la llista d'execucions en massa del segle XX cal afegir, en un capítol a part, els bombardejos massius de la població civil efectuats, durant la Segona Guerra Mundial, tant pels alemanys com pels aliats, i de manera especial el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d'agost de 1945. En aquest cas, el judici previ es va celebrar en la Casa Blanca, sense advocats defensors ni dret a apel·lació per part de població civil indefensa de les dues ciutats. El jutge responsable de la sentència va ser Harry Truman, llavors president dels Estats Units. Van morir més de 200.000 persones, entre les dues ciutats (aquesta xifra no inclou les morts a mig i llarg termini, molt més nombroses, causades per les radiacions).

Paradoxalment, l'anterior president dels Estats Units, Roosevelt, a la fi de 1939 havia dit (amb motiu dels inicis de la Segona Guerra Mundial):

"El bombardeig aeri despietat de civils en poblacions sense defenses en el transcurs de les hostilitats que s'han produït a mig món durant els últims anys, que ha produït el dolor i la mort a milers d'homes indefensos, dones i infants, han afectat els cors de cada home i dona civilitzats, i produït una profunda sacsejada en la consciència de la humanitat."

En l'actualitat, repartides per diferents països, existeixen milers de bombes nuclears de molta major potència que les llançades pels Estats Units sobre Hiroshima i Nagasaki.