Història de la pena de mort

Decapitació

La decapitació és un dels mètodes més antics d'execució. Mitjançant destral o espasa, en ambdós casos requereix una gran habilitat per part del botxí, ja que quan aquest no és expert en el seu maneig és fàcil que l'execució es perllongui a força dels repetits intents de tallar el cap del condemnat, produint-se escenes dantesques. Unes agonies llargues i doloroses que, d'altra banda, moltes vegades no són accidentals:

"Aquest suplici esgarrifós 'd'estar exposat a rebre diverses morts en comptes d'una', com diria el botxí francès Sanson, es repeteix centenars de vegades amb caràcterístiques terrorífics, en uns i altres països, en unes èpoques i unes altres. Ja que la mort per decapitació és molt més terrible si la realitza una mà maldestra, hem de creure les cròniques quan asseguren que en ocasions s'ha posat l'espasa o la destral en les mans més inhàbils o més febles a fi de fer més penosa la mort d'aquells als quals es condemna."
Daniel Sueiro. La pena de muerte. Alianza Alfaguara. Madrid, 1974

A Anglaterra, abans de l'execució mitjançant la forca, la decapitació amb destral era el mètode habitualment utilitzat, igual que a d'altres països europeus com Suècia o Dinamarca. Mentrestant, a França, Alemanya, Holanda, Pèrsia, Japó i Xina, la decapitació es realitzava amb espasa. En els països islàmics l'ús de l'espasa també era habitual (en l'actualitat, la decapitació segueix vigent a Aràbia Saudita).

A l'Espanya medieval, era habitual l'execució del condemnat mitjançant el degollament, sent decapitat posteriorment, una vegada mort, amb l'objectiu de poder mostrar el cap a la multitud congregada amb motiu de l'execució.

A la fi del segle XVIII, a França, la creixent repulsa als espectacles macabres en què es convertien algunes execucions, va ser l'incentiu per a buscar un mètode de decapitació més fiable: la guillotina. Amb anterioritat, a Alemanya, Holanda, Nàpols, Anglaterra i Escòcia s'havien usat ja en alguna ocasió màquines semblants a la futura guillotina, consistents en una fulla pesada que al descendir per unes guies decapitava el reu.

Els doctors Joseph Ignace Guillotin i Antoine Louis, juntament amb l'artesà i mecànic d'origen alemany Tobías Schmidt, seran els protagonistes del desenvolupament i l'inici de l'ús de la guillotina a França. Guillotin ja va proposar l'ús d'un primer prototip el 1789. El 1792, Louis va modificar la fulla horitzontal per una altra de forma obliqua, més efectiva a l'hora de tallar:

"El comitè legislatiu m'ha fet l'honor de consultar-me sobre dues cartes escrites a l'Assemblea Nacional, en referència a l'article 3 del títol 1.° del Codi penal, que determina que a tot condemnat a la pena de mort se li tallarà el cap. (...) L'experiència i la raó demostren també que la forma vigent en el passat per a tallar el cap a un criminal l'exposa a un suplici més espantós que la simple privació de la vida, que és el desig formal de la llei; per a donar-li compliment, cal que l'execució sigui feta a l'instant i d'un sol cop. Els exemples proven la dificultat d'aconseguir-ho. (...) No costa manar construir una màquina semblant, l'eficàcia de la qual és infal·lible; la decapitació es farà en un instant, seguint l'esperit i la voluntat de la nova llei; serà fàcil de provar amb cadàvers i també sobre un moltó viu."
Informe raonat sobre la forma de decapitació. Doctor Louis. Citat a " "La guillotina y la figuración del terror", Editorial Labor, Barcelona, 1989
>> fragment ampliat

L'Assemblea Constituent va adoptar el seu ús, i el primer ajusticiat, el mateix any, va ser Jaques Pelletier (27 de maig de 1792), condemnat per robatori amb violència. Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta van ser guillotinats, respectivament, el 21 de gener i el 16 d'octubre de 1973. Entre 1793 i 1794, durant el període del Terror revolucionari (desencadenat per a frenar els reaccionaris), en el qual Robespierre va tenir un gran protagonisme, van ser executades 40.000 persones. El mateix Robespierre va morir guillotinat el 28 de juliol de 1794.

Durant aquests anys, la guillotina va assolir una enorme popularitat que es va traduir en lletanies revolucionàries, a imitació de les religioses:

"Santa Guillotina, protectora dels patriotes, prega per nosaltres.
"Santa Guillotina, espant dels aristòcrates, protegeix-nos.
"Màquina amable, tingues pietat de nosaltres.
"Màquina admirable, tingues pietat de nosaltres.
"Santa Guillotina, lliura'ns dels nostres enemics."
Citat a " La guillotina y la figuración del terror", Editorial Labor, Barcelona, 1989

L'última execució mitjançant la guillotina a França es va fer el 1977 i el 1981 es va abolir la pena de mort. En diferents èpoques, s'ha fet servir la guillotina a Suècia, Alemanya, Rússia, Grècia, Madagascar, Vietnam, Laos, Camerun i la Guayana francesa. La utilització de la forca apareix en diferents moments a Papillón, el relat d'Henri Charriere basat en la seva propia experiència de condemnat a la Guayana francesa a principis del segle XX:

"A la Royale, a la caserna dels castigats, hi ha una guillotina. Cada peça està bé guardada en un local especial. Al pati hi ha les cinc lloses sobre les quals l'aixequen, ben juntes i anivellades. Cada setmana, el botxí i els seus ajudants, dos presidiaris, munten la guillotina amb la fulla i tota la pesca i tallen un o dos troncs de bananer. Així, s'asseguren que sempre funciona bé."
>> fragment ampliat