Principal > Documents > Història dels drets humans >

Història dels drets humans

Espanya: segles XIX i XX 

El segle XIX s'inicia a Espanya amb dos fets rellevants: Tant la prohibició de la tortura com l'abolició de l'esclavitud seran definitives: els diferents canvis constitucionals posteriors, amb els seus catàlegs més amplis o reduïts de llibertats individuals, en cap cas tornaran a contemplar la seva reintroducció legal.

Durant el segle XIX a Espanya la inestabilitat política és constant: els enfrontaments entre liberals i realistes es tradueixen en una successió de "pronunciaments" (cops d'estat) i "restauracions".

L'esmentada Constitució de Baiona era en realitat una "carta atorgada", ja que no va ser elaborada pels representants de la Nació, sinó imposada per Napoleó. Al marge de no ser de fet una constitució, va ser el primer document espanyol que va recollir en part l'esperit de la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà proclamada a França el 1789. A més de la prohibició de la tortura, recollia drets com la inviolabilitat del domicili, la llibertat personal i els drets dels detinguts i els presos.

El 1812 es va aprovar la Constitució de Cadis. Va tenir una durada efímera, ja que després de la finalització de la Guerra de la Independència i de la reposició de Ferran VII, va ser abolida. Va ser restablerta el 1820, derogada novament el 1823 i restablerta de nou el 1836, va ser substituïda per la Constitució de 1837, i aquesta, al seu torn, per la Constitució de 1845.

En aquestes constitucions es reconeixien els drets dels detinguts, la inviolabilitat del domicili i el dret de propietat, mentre que la llibertat d'impremta i de pensament es garantien parcialment. No reconeixien la llibertat religiosa, el sufragi era censatari i els drets de reunió i manifestació es contemplaven amb limitacions:

"No hi ha dubte que la Carta gaditana [1812] va marcar el pas de l'antic règim al sistema polític liberal, que es pot resumir en els principis de sobirania nacional i divisió de poders. Ara bé, això no ha de confondre's amb un règim democràtic, semblant a l'actual, ja que, entre d'altres limitacions, el poder executiu el seguia exercint el monarca i el sufragi universal excloïa bona part de la població: dones, pobres, analfabets, servents, negres, criolls o indis. (...) Si bé la Constitució de 1812 va atorgar importants llibertats modernes (d'expressió, impremta, reunió, propietat i seguretat), en va deixar al marge una de molt important: la llibertat religiosa. Les circumstàncies històriques particulars, derivades de l'enorme pes del catolicisme i, sobretot, de la influència del clergat en la societat, van imposar al liberalisme espanyol aquesta trava, si bé va ser compensada amb l'abolició immediata de la Inquisició."
Joaquim Coll. Mite i realitat de 'la Pepa'. El Periódico, 12-3-2012
La posterior Constitució de 1869 va establir per primera vegada un ampli catàleg de llibertats, entre les quals hi havia el dret d'associació, el sufragi universal masculí i la llibertat religiosa. No obstant això, a causa de la inestabilitat política i dels repetits estats d'excepció, la protecció real d'aquests drets va ser relativa.

El període de liberalisme progressista iniciat el 1869 va finalitzar amb la restauració conservadora i la Constitució de 1876, elaborada i aprovada sota un estat d'excepció. Contenia una declaració de drets que, no obstant, havien de ser desenvolupats per lleis específiques, unes lleis que només es van aprovar amb lentitud i de forma progressiva al llarg dels anys següents: eren reiterats els estats d'excepció i les guerres. La Constitució de 1876 va ser la més duradora del segle XIX, i va ser definitivament derogada, ja en el segle XX, amb el cop d'estat i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que es va iniciar amb la prohibició de la llibertat de premsa.

A la proclamació de la Segona República la va seguir la Constitució de 1931, en la qual s'incloïa una àmplia declaració de drets. Recollia no només drets individuals i de participació política sinó també drets econòmics, socials i culturals, a l'igual que la Constitució de Weimar de 1919. Per primera vegada, una constitució espanyola contemplava el sufragi universal, incloses les dones, i el sistema de garanties jurídiques estava reforçat per un Tribunal Constitucional. El 1932 es va abolir per primera vegada la pena de mort (introduïda novament el 1934 i abolida un altre cop per la Constitució de 1978).

No obstant això, factors com la inestabilitat política i social, algunes limitacions de les llibertats (recollides en la Llei de Defensa de la República i en la Llei d'Ordre Públic) i la brevetat del període republicà, van impedir que es pogués consolidar un model respectuós amb l'exercici de les llibertats fonamentals. Es va produir una progressiva radicalització tant de les esquerres com de les dretes, els líders moderats de les dues tendències eren boicotejats i una creixent onada de violència va culminar amb nombrosos atemptats contra líders rivals.

"Com es va poder ficar Espanya en una guerra civil, quan els que volien una guerra eren molt pocs? La majoria de la població no volia la guerra, però es va veure forçada pels extremistes d'ambdues parts. (...) Cap país ha sofert més que Espanya a causa de la retòrica extremista. La retòrica de Calvo Sotelo o de Largo Caballero. Hi ha qui diu que les paraules no maten, però jo no ho crec. Les paraules maten, poden matar."
Antony Beevor. "La violencia nace del miedo". El País, 23-3-2008
Després del triomf del Front Popular a les eleccions de 1936, el 17 de juliol es van revoltar les guarnicions militars del Marroc, i l'endemà la revolta es va estendre per tota Espanya, iniciant-se la Guerra Civil. Durant la Guerra Civil (1936-1939), els drets i les llibertats van ser conculcats tant a la zona republicana com a la dominada per les forces revoltades:
"Encara que a l'Espanya rebel va haver moltes morts arbitràries, la idea de la neteja del país per eliminar els mals que s'havien apoderat d'ell era una política disciplinada de les noves autoritats i formava part del seu programa de regeneració. A l'Espanya republicana, la majoria de les morts van ser conseqüència de l'anarquia, resultat d'un col·lapse nacional, i no obra de l'Estat, tot i que alguns partits polítics, en algunes ciutats, van consentir les barbaritats, i tot i que alguns dels responsables últims van ascendir a posicions d'autoritat. (...) La forma com es va dur a terme la rebel·lió militar, i la forma com hi va respondre el govern durant les primeres hores van provocar un descontrol que no s'havia vist a Europa des de la guerra dels Trenta Anys. En una zona, s'afusellava mestres d'escola i es cremaven cases del poble; en l'altra, s'afusellava sacerdots i es cremaven esglésies. La conseqüència psicològica d'aquest descontrol va ser que les dues parts en litigi es van veure dominades per l'odi i la por."
Hugh Thomas. La guerra civil española. Grijalbo. Barcelona, 1976
>> més fragments
Sobre el balanç final de víctimes hi ha diferents opinions. Sembla que estarien al voltant de les 500.000. D'aquesta xifra, unes 100.000 correspondrien a morts en combat, 150.000 a execucions (sumant les d'ambdós bàndols i incloent les execucions de la postguerra), 50.000 a causa de la fam i les malalties durant la guerra i 200.000 a causa de la fam i les malalties durant la postguerra, les morts a la presó i durant el primer exili a França.

La victòria final de les tropes contràries a la República i l'establiment de la dictadura franquista va donar pas a la repressió dels vençuts que no havien optat per exiliar-se. Els judicis sumaríssims i les execucions van enfosquir els primers anys del nou règim, a més de la privació de càrrecs i la condemna a l'ostracisme de totes aquelles persones sospitoses d'haver simpatitzat amb la República.

La dictadura franquista es va fonamentar en principis aliens als sistemes liberals democràtics, i els drets i les llibertats més elementals no es van garantir. Es van perdre molts dels avanços constitucionals relatius als drets de les persones incorporats a la Constitució de 1931, derogada en al bàndol rebel en iniciar-se la guerra.

Les Lleis Fonamentals del Regne, un conjunt de vuit lleis aprovades gradualment a partir de 1938, regulen el marc legal de la dictadura. Una d'aquestes lleis és el Fur dels Espanyols (1945), en el qual s'estableixen els drets i deures dels ciutadans. Reconeixia teòricament el dret a la llibertat d'expressió, el secret de la correspondència, la lliure elecció del lloc de residència, la inviolabilitat del domicili, el dret de reunió i associació, i a no ser retingut arbitràriament per la policia. No obstant això, tots aquests presumptes drets estaven condicionats per l'article 35, que especificava que podien ser suspesos total o parcialment durant el temps que es considerés oportú, un article que va ser àmpliament utilitzat durant la dictadura, i va convertir en paper mullat els esmentats drets.

En relació amb la seva situació durant la República, els drets de les dones pateixen un gran retrocés: es perden drets reconeguts en la Constitució de 1931 i les dones es veuen reduïdes al paper d'esposes i mares. Sense el consentiment del marit no podien administrar els seus béns, treballar, obrir comptes bancaris, sol·licitar el passaport o posar una denúncia. Estaven obligades a seguir el marit onsevulla que ell fixés la residència i no tenien pàtria potestat sobre els fills mentre no morís el pare (fins el 1970, el pare podia donar-los en adopció sense consentiment de la mare). Naturalment, el divorci, aprovat el 1932 per la República, també s'havia abolit.

"Quan, al final dels anys cinquanta, va començar un procés d'obertura d'Espanya cap a l'exterior i una política d'industrialització modernitzadora del país, també es van introduir algunes modificacions en una legislació sens dubte arcaica. Així, el 1958 i el 1961, per exemple, es van publicar sengles lleis que, en l'àmbit de la vida civil i laboral, introduïen algunes reformes tímides, a partir d'una premissa que, llavors, era absolutament nova: la no discriminació per raons de sexe respecte a la capacitat jurídica de les dones, és a dir, respecte als seus drets i obligacions. Però s'aclaria que aquest principi de no discriminació feia referència a les dones solteres! Perquè les menors d'edat (llavors fins als vint-i-un anys, tot i que les filles no podien abandonar la llar paterna fins als vint-i-tres anys, 'llevat de per prendre estat') estaven sota la tutela dels pares i les casades sota la tutela dels seus marits."
Manuel Ortiz Heras. Mujer y dictadura franquista. Universidad de Castilla. www.uclm.es (2007)
>> més fragments
En un intent de millorar la seva imatge internacional i trencar el seu aïllament, Espanya va aconseguir l'ingrés a les Nacions Unides el 1955. La seva admissió (com en el cas d'altres països), va ser el resultat d'interessos estratègics internacionals vinculats a l'enfrontament entre els països soviètics i Estats Units, més que de la seva adhesió als principis promulgats en la Carta de les Nacions Unides, ja que el respecte dels drets humans a mitjan dels anys cinquanta a l'Espanya franquista era molt insatisfactori.

Posteriorment, Espanya es va anar sumant als diferents documents sobre drets humans promulgats per les Nacions Unides (la següent llista no és exhaustiva; entre parèntesi, l'any de ratificació per part d'Espanya):

Els primers passos de la Comunitat Econòmica Europea (constitució de les Comunitats Europees el 1951 i 1957) van ser fets excloent Espanya, el model polític de la qual no complia amb els requisits democràtics exigits pels estats fundadors del projecte. El 1962 el Govern espanyol va sol·licitar per primera vegada el seu ingrés, que va ser desestimat. Durant la Transició, el 1977, es va formular una nova petició d'ingrés que va conduir a l'obertura de negociacions el 1979 i finalment a la signatura de l'adhesió el 1985. El 1979, Espanya havia ratificat el Conveni Europeu de Drets Humans de 1950.
"Considerant que la finalitat del Consell d'Europa és aconseguir una unió més estreta entre els seus membres, i que un dels mitjans per a arribar a aquesta finalitat és la protecció i el desenvolupament dels drets humans i de les llibertats fonamentals;
"Reafirmant la seva profunda adhesió a aquestes llibertats fonamentals que constitueixen les bases mateixes de la justícia i de la pau al món, i el manteniment del qual reposa essencialment, per una banda, en un règim polític veritablement democràtic, i, d'una altra, en una concepció i un respecte comuns dels drets humans per ells invocats;
"Resolts, en tant que Governs d'Estats europeus animats per un mateix esperit i en possessió d'un patrimoni comú d'ideals i de tradicions polítiques, de respecte a la llibertat i a la preeminència del Dret, a prendre les primeres mesures adequades per assegurar la garantia col·lectiva d'alguns dels drets enunciats en la Declaració Universal,"
Conveni Europeu de Drets Humans, 1950. Fragment del Preàmbul
A partir del seu ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, Espanya hi ha tingut un paper actiu en els seus diferents fronts, també en aquells relacionats amb els drets humans:
"Espanya (...) ha passat a ser un dels Estats membres més actius a l'hora d'esbossar noves iniciatives dins de la Unió. La creació del concepte de ciutadania europea que acosti més el projecte comunitari als ciutadans, destinataris últims del projecte europeu; l'aposta per l'Europa social, (...) la creació d'un veritable 'Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia'; com també l'aportació a les relacions exteriors de la Unió treballant per l'estabilitat en la conca mediterrània (...) són tots ells exemples paradigmàtics d'en quina mesura ha contribuït Espanya a perfilar alguns dels contorns de la Unió Europea de l'actualitat."
La adhesión de España a la Comunidad Europea. Ministerio de Asuntos Exteriores. www.mae.es (2007)
Amb el pas dels anys, l'oposició al règim dictatorial de Franco s'havia anat organitzant i consolidant de forma progressiva, amb més intensitat a partir de finals dels anys seixanta. Aquestes aspiracions de llibertat i la reivindicació dels drets fonamentals van donar pas, després de la mort de Franco el 1975, a l'anomenada Transició i a l'aprovació, quatre anys després, de la Constitució de 1978, amb la qual es recuperen els drets i les llibertats fonamentals propis de les societats democràtiques.
"1. La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altre són fonament de l'ordre polític i de la pau social.
"2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les matèries ratificats per Espanya."
Constitució Espanyola de 1978. Article 10.
Durant la Transició, a causa del perill d'involució, la majoria dels partits polítics es van oposar a un revisionisme històric sobre les violacions de drets humans comeses per la dictadura. Passada la Transició, alguns sectors de la societat espanyola van començar a reclamar responsabilitats, en la mateixa línia de les reivindicacions que es van iniciar en diferents països d'Amèrica Llatina amb posterioritat a les dictadures dels anys 70 i la seva seqüela d'homicidis polítics i desaparicions.

Alguns sectors socials han criticat aquestes reivindicacions basant-se en la seva inoportunitat o en els anys transcorreguts des de llavors, mentre que els seus promotors, emparant-se en les normatives internacionals que consideren imprescriptibles aquest tipus de delictes, han reclamat que es compleixin aquestes normatives de forma rigorosa. Amnistia Internacional, com en altres casos semblants, ha donat suport a aquestes reivindicacions (la Convenció sobre la Imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i dels Crims de Lesa Humanitat va ser aprovada per les Nacions Unides el 1968; de forma significativa, fins ara Espanya no l'ha signat ni ratificat).

Amb l'objectiu d'afrontar aquesta situació, el 28 de juliol de 2006 el Consell de Ministres va aprovar la proposta de Llei de Memòria Històrica. Després de múltiples negociacions i modificacions del seu text, el 30 d'octubre de 2007 la llei va ser aprovada pel Congrés, amb l'oposició d'alguns partits: uns per considerar-la insuficient i altres per considerar-la inoportuna. Entre altres aspectes, la llei fa una condemna expressa del franquisme, compromet l'Administració, quan els interessats ho sol·licitin, en les tasques de localització i identificació dels desapareguts (alguns encara en fosses comunes) i declara la il·legitimitat dels judicis franquistes (de les condemnes i sancions dictades per motius polítics i ideològics durant la dictadura).

La Llei del divorci aprovada el 1981 i la Llei de l'avortament aprovada el 1985 van posar també de manifest la polarització existent dins la societat espanyola, en la mesura que les seves respectives redaccions i aprovacions (així com les seves posteriors modificacions), s'han vist enterbolides per dures polèmiques, argumentant els seus opositors que representaven retrocessos en matèria de drets humans.

La tramitació de la Llei sobre els matrimonis homosexuals, aprovada el 2005, va suposar un nou enfrontament entre els seus promotors i els seus detractors. La llei va modificar el Codi Civil, substituint les paraules "marit" i "muller" per "cònjuges", i les paraules "pare" i "mare" per "progenitors". A més va ampliar l'article 44 amb l'afirmació que "el matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes quan ambdós contraents siguin del mateix o de diferent sexe". Amb aquesta llei Espanya es va convertir en el tercer país del món, després de Bèlgica i Holanda, en permetre els matrimonis entre homosexuals.

En els àmbits de l'enginyeria genètica i la reproducció assistida, així com en relació amb les reivindicacions per a la regulació de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, en l'actualitat s'estan reproduint enfrontaments semblants.

L'últim episodi d'aquestes postures contraposades va ser l'aprovació el 2006 i la seva introducció en el curs acadèmic 2007-2008 de la nova assignatura Educació per a la ciutadania i els drets humans. L'objectiu de la nova assignatura, promoguda per la Comunitat Europea i les Nacions Unides, existent ja en diferents països de la Comunitat Europea, és forjar una sòlida cultura de drets humans, basada en els principis recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans. Però alguns dels aspectes que inclou la nova assignatura, tot i estar relacionats amb drets reconeguts per la legislació espanyola (vinculats amb els drets reproductius, els drets afectiusexuals o l'existència d'un Estat laic), són considerats inacceptables per una part de la societat.

Per tancar aquest breu recorregut sobre l'evolució i la situació dels drets humans a Espanya caldria desenvolupar també altres punts, dels quals ens limitem a enunciar-ne només alguns:

torna a l'inici