Història dels drets humans

L'altra mitja humanitat: les dones a través de la història 

La llosa dels estereotips, la falta de llibertat, la negació de la igualtat d'oportunitats, l'exclusió de la vida política, la falta d'accés a l'educació, l'exposició a la violència social i familiar, etc., són constants que al llarg de la història graviten sobre les dones. En molts casos, aquestes agressions o discriminacions s'han desenvolupat emparades per les lleis vigents, i gairebé sempre sota la justificació dels "costums socials", justificats per les diferents societats patriarcals. Per a les jerarquies dominants, civils o religioses, el paper subordinat de la dona no s'ha posat en dubte durant segles; el que ara valorem com atemptats contra els drets de les dones, històricament no han estat considerats així: no es podia vulnerar el dret d'algú que, precisament pel fet de ser dona, "no tenia drets".

Encara que s'ha afirmat l'existència en el passat de societats matriarcals, en les quals les dones haurien gaudit d'un protagonisme social i familiar més gran que el dels homes, sense estar sotmeses a la seva autoritat, la veritat és que la seva existència no s'ha pogut demostrar. El que sí han existit en diferents èpoques històriques han estat societats matrilineals, és a dir, societats en les quals la descendència s'estableix a partir de la línia materna en lloc de la paterna. Però fins i tot en aquests casos, pel que sembla, el model matrilineal ha coexistit amb diferents modalitats de patriarcat, en la mesura que els homes han retingut les més importants i determinants esferes de poder.

De fet, al marge de les teories i les especulacions sobre hipotètics matriarcats, la realitat és que des dels temps més remots les diferents societats i religions ens han deixat testimonis de la condició subordinada que s'ha adjudicat a les dones.

"Cap al teu marit anirà la teva apetència i ell et dominarà."
Antic testament. Gènesi, 3,16 (ca. 900 aC)
"Existeix un principi bo que va crear l'ordre, la llum i l'home, i un principi dolent que va crear el caos, la foscor i la dona."
Pitàgores (582-507 aC)
"És llei natural que la dona estigui sotmesa al marit."
Confuci (ca. 500 aC)

Les majors o menors llibertats i drets que gaudien les dones en les diferents civilitzacions de l'antiguitat estaven sempre supeditades a l'autoritat de l'home, ja fos el marit, el pare o fins i tot el germà. La situació social i familiar de la dona es basava en dues premisses, la fidelitat al marit i una fecunda descendència: una dona estèril era menyspreada i podia ser repudiada pel marit, mentre que una dona infidel solia ser condemnada a mort. Per exemple, a la Bíblia, que en molts aspectes reflecteix també els costums de les altres cultures d'aquella època i zona geogràfica, s'esmenta la lapidació per a la dona adúltera. En canvi, l'adulteri de l'home només es penalitzava quan es cometia amb una dona casada, i en aquest cas no es castigava l'adulteri en si, sinó la violació del dret de possessió i exclusivitat del marit: la dona era considerada "una propietat" del marit; una concepció característica d'aquelles societats i que més tard arribarà a la seva concreció jurídica en la figura romana de la "patria potestas", exercida pel "pater familias".

L'activitat de les dones estava limitada a la llar, no tenien cap protagonisme en la vida pública. A Grècia, el cas de Hiparquia (ca. 340-300 aC) és una excepció. Pertanyia a l'escola cínica, va ser una de les primeres dones filòsofes. En una ocasió Teodor l'Ateu li va preguntar que per què no es dedicava a les tasques pròpies del seu sexe, a filar i a teixir, i va respondre que li semblava una pèrdua de temps, ja que preferia dedicar la seva vida a l'estudi.

Segles més tard, un altre cas excepcional és el de Hipàtia d'Alexandria (370-415). Filla del matemàtic i astrònom Teó d'Alexandria, aquest li va transmetre els seus coneixements i la seva passió per la recerca d'allò desconegut, una cosa veritablement insòlita en aquell temps sent ella una dona. Hipàtia no era cristiana, i en un ambient de creixent hostilitat cap al paganisme, acusada de fetillera i de bruixa pagana, finalment va morir de forma brutal, torturada i esquarterada, amb un acarnissament només comprensible per la seva gosadia d'haver-se convertit en una dona il·lustrada i científica.

Durant l'Antiguitat, per una dona dedicar-se a la filosofia o a la ciència representava una proesa, i per tant és explicable que aquests casos fossin aïllats. Però també cal tenir en compte, com afirma Umberto Eco, que "No és que no hagin existit dones filòsofes. És que els filòsofs han preferit oblidar-les". La misogínia de les societats no només veia amb mals ulls que la dona tingués altres ocupacions que no fossin les de la llar, sinó que a més no tenien el menor interès en que quedés constància de les seves aportacions al món del coneixement i de la cultura (raó per la qual en molts casos, llavors i al llarg de tota la història, van ser els seus marits o altres homes del seu entorn els que es van apropiar de les seves creacions).

Si ens situem a la Península Itàlica, la Història de Roma s'inicia per la dona sota la concepció arcaica dominant en aquells temps, amb la negació qualsevol autonomia, estant del tot sotmesa al pater familias; la Llei de les Dotze Taules (450 aC), vigent durant segles, reconeixia al pater familias la "vitae necisque potestas" (el poder de la vida i de la mort, sobre els seus fills, la seva esposa, i els seus esclaus). Lentament, la situació de la dona a Roma anirà evolucionant, esgarrapant esferes d'autonomia i llibertat, fins a arribar, durant els primers segles de la nova era, a unes prerrogatives desconegudes fins aleshores.

L'any 195 aC, l'oposició a la Llei Oppia, promulgada el 215 aC amb l'objectiu de limitar el luxe en l'aspecte de les dones (en la mesura que no encaixava amb la imatge de la "matrona" ideal sotmesa al pater familias) és potser el primer moment històric en el qual les dones s'organitzen en contra del poder masculí dominant. És un fet especialment rellevant (més que pel contingut en si de la reivindicació) en tant que actitud col·lectiva per part de les dones d'activa oposició i reivindicació. Derogada finalment la llei a causa de les protestes de les dones, la importància de la seva derogació es va posar de manifest per la controvèrsia i la incomoditat que es va produir en el Senat durant els debats:

"Si cadascun de nosaltres, senyors, hagués mantingut l'autoritat i els drets del marit en l'interior de la seva pròpia casa, no haguéssim arribat a aquest punt. Ara som aquí: la prepotència femenina, després d'haver anul·lat la nostra llibertat d'acció dins la família, ens l'està destruint també al Fòrum. Recordeu el que ens costava subjectar les dones i frenar les seves llicències, quan les lleis ens permetien fer-ho. I imagineu què succeirà d'ara endavant, si aquestes lleis són revocades i les dones queden, fins i tot legalment, en peu d'igualtat amb nosaltres. Vosaltres coneixeu les dones: feu-les les vostres iguals. Al final veurem això: els homes de tot el món, que a tot el món governen les seves dones, estan governats pels únics homes que es deixen governar per les dones: els romans."
Intervenció al Senat de Marc Porci Cató, recollida per Titus Livi
Indro Montanelli. Historia de Roma. Plaza & Janés. Barcelona, 1961.

Posteriorment, a aquella conquesta de les dones romanes en van seguir d'altres de més impacte, com ara l'administració del propi dot o el dret a divorciar-se.

La difusió del cristianisme i de l'Islam va generar una situació contradictòria en relació amb protagonisme de la dona i el respecte dels seus drets. D'una banda, proclamant en les diferents societats per les quals es van expandir la igualtat de tots els éssers humans, ambdues religions atorgaran a les dones una dignitat fins aleshores negada o posada en dubte. Però d'altra banda, en tant que religions patriarcals i presoneres de prejudicis ancestrals, fomentaran també el paper subordinat de la dona dintre del conjunt de la societat i, de forma especial, dintre de la família.

"Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor."
Nou testament, Epístola als colossencs, 3,18 (ca. 50 dC)
"Les dones bones són obedients i guarden en secret el que Al·là ha guardat. Pel que fa a aquelles que temeu que es rebel·lin, amonesteu-les, feu que dormin en llits separats i assoteu-les."
L'Alcorà, 4,34 (ca. 650 dC)

Al llarg dels segles, dintre de les respectives tradicions religioses, en general es farà una lectura de la Bíblia i l'Alcorà que justificarà la subordinació de la dona a l'home, i seran minoritàries i marginals les lectures alliberadores i progressistes.

Després de la caiguda de Roma, en els nous regnes de tipus feudal que sorgeixen el dret torna a formes més arcaiques, i en aquest context la llibertat de la dona es veu de nou restringida. Al mateix temps que la vida cultural s'empobreix i es reforça la concepció jeràrquica i vertical de la societat, també es reforça la subordinació de la dona. Segles més tard, el declivi del feudalisme i el naixement de la burgesia (i dels estats centralitzats) tampoc propiciarà una millora sensible de la condició de la dona.

No serà fins a finals del segle XVIII quan començarà un moviment de protesta que, després de plasmar-se en l'incipient feminisme i en el sufragisme del segle XIX, ja no deixarà d'avançar, plantejant progressivament noves reivindicacions.

En proclamar-se el 1789 a França la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, aquesta no contemplava com a subjectes de drets les dones, ja que amb la paraula "home" no es referia a la humanitat, sinó només als homes. Aquesta discriminació va motivar l'actitud de protesta de Olimpia de Gouges (1748-1793): prenent com a model el text de la Declaració de 1789, va publicar el 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. A causa de les seves paral·leles i constants crítiques contra la repressió jacobina, Olimpia de Gouges va ser acusada de reaccionària i va morir guillotinada dos anys més tard.

El 1792, l'escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797) va publicar la Vindicació dels Drets de la Dona, on argumentava que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home, i que si ho sembla, només és degut al fet que no han tingut accés a l'educació apropiada:

"Enfortim la ment femenina eixamplant-la i serà el final de l'obediència cega; però com el poder busca l'obediència cega, els tirans i els sensualistes tenen raó quan tracten de mantenir la dona en la foscor, perquè el primer només vol esclaus i l'últim una joguina."
>> Més cites de la Vindicació dels Drets de la Dona

A mitjan segle XIX, als Estats Units i Anglaterra comença a agafar força el feminisme. Una de les fites d'aquest nou moviment és la Declaració de Seneca Falls (1848), en la qual es resumien les conclusions de la Convenció sobre els Drets de la Dona celebrada en aquella localitat. El document, inspirat en el text de la Declaració d'Independència dels Estats Units, denunciava les restriccions, sobretot polítiques, a les quals estaven sotmeses les dones: no poder votar, presentar-se a eleccions, ocupar càrrecs públics, afiliar-se a organitzacions polítiques o assistir a reunions polítiques.

"Que totes aquelles lleis que d'alguna manera siguin conflictives amb la veritable i substancial felicitat de la dona, són contràries al gran precepte de la naturalesa i no tenen validesa, ja que aquest precepte té primacia sobre qualsevol altre. Que totes les lleis que impedeixin que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situïn en una posició inferior a la de l'home, són contràries al gran precepte de la naturalesa i, per tant, no tenen ni força ni autoritat. Que la dona és igual a l'home –ja que així ho va pretendre el Creador- i que pel bé de la raça humana exigeix que sigui reconeguda com a tal."
>> Declaració de Seneca Falls, ampliació del fragment

El naixent feminisme es va centrar inicialment en la reivindicació del dret al vot de les dones. Als Estats Units, les sevess principals promotores van ser Susan B. Anthony, Lucy Stone i Elisabeth Cady Stanton (una de les promotores de la Declaració de Seneca Falls), enquadrades des de 1890 en la "Associació Nacional Americana pel sufragi de la Dona". No obstant això, elles no van veure el resultat del seu esforç, ja que el dret de les dones a votar no va ser reconegut als Estats Units fins el 1920.

A Anglaterra, John Stuart Mill va publicar El sotmetiment de la Dona el 1869. Tres anys abans havia presentat al Parlament anglès una demanda a favor del vot femení que, en ser rebutjada, va provocar que el 1867 naixés el primer grup sufragista britànic: la "Associació Nacional per al Sufragi de la Dona".

"El principi regulador de les actuals relacions entre els dos sexes –la subordinació legal d'un a l'altre– és intrínsecament erroni i avui constitueix un dels obstacles més importants per al progrés humà; i ha de ser substituït per un principi de perfecta igualtat que no admeti poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per a uns altres".
John Stuart Mill. La submissió de la dona

El dret femení al sufragi es va anar aconseguint lentament al llarg del segle següent. A Nova Zelanda es va aconseguir el 1893, a Austràlia el 1901, a Finlàndia el 1906, a Noruega el 1913, a Dinamarca i Islàndia el 1915... A Espanya es va aconseguir el 1931, a França i Itàlia el 1945, mentre que a Suïssa no es va assolir fins el 1970. Als països àrabs l'adopció del sufragi femení encara va ser més lenta, sense que s'hagi consumat totalment (a Aràbia Saudita i Brunei les dones seguien sense votar el 2007).

Fins al segle XIX la defensa dels drets de les dones no havia estat mai una tasca prioritària, una tendència que inicialment també contaminarà el naixent socialisme, que prioritzarà la reivindicació de la igualtat de classes abans que la igualtat entre homes i dones.

Al final del segle XIX i principis del segle XX, en una època en la qual les condicions laborals en els complexos industrials eren molt precàries, amb una gran presència de dones i nens a les fàbriques a causa de la gran demanda de mà d'obra i dels seus menors sous, en el marc de les reivindicacions laborals del proletariat les dones adquireixen progressivament un major protagonisme. El 1910, durant la reunió a Copenhaguen de la Internacional Socialista, es va proclamar el Dia de la Dona, com a homenatge al moviment en favor dels drets de la dona i per ajudar a aconseguir el sufragi femení universal. L'any següent, el 19 de març, es va celebrar el primer Dia de la Dona Treballadora, que posteriorment es va celebrar en dates diferents fins l'adopció definitiva del 8 de març.

El 25 de març de 1911, més de 140 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves, van morir en l'incendi de la fàbrica Triangle de Nova York. Aquest succés va tenir grans repercussions en la legislació laboral dels Estats Units, i en les celebracions posteriors del Dia de la Dona es va fer referència a les condicions laborals que van conduir al desastre.

Després de la Segona Guerra Mundial i amb l'inici de les activitats de les Nacions Unides, el 1952 es va aprovar la Convenció sobre els drets polítics de la dona:

Article I. Les dones tindran dret a votar en totes les eleccions en igualtat de condicions amb els homes, sense cap discriminació.
Article II. Les dones seran elegibles per a tots els organismes públics electius establerts per la legislació nacional, en condicions d'igualtat amb els homes, sense cap discriminació.
Article III. Les dones tindran dret a ocupar càrrecs públics i a exercir totes les funcions públiques establertes per la legislació nacional, en igualtat de condicions amb els homes, sense cap discriminació.

Posteriorment, les Nacions Unides han anat aprovant més documents relatius als drets de les dones:

--La Declaració sobre l'eliminació de la discriminació contra la dona (1967)
--La Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1979)
--La Declaració sobre l'eliminació de la violència contra la dona (1993)

Els documents de les Nacions Unides són la concreció de les normes de convivència fonamentals (en el cas de les declaracions) i de la suma de normes i mecanismes per verificar el compliment de les primeres (en el cas de les convencions, quan aquestes són ratificades pels estats). En relació amb els drets de la dona, durant el segle XX les Nacions Unides l'ha definit, per primera vegada en la història i sense cap tipus de reserves, com a subjecte de drets inalienables i igual a l'home.

No obstant això, ni les declaracions ni les convencions no són sinònim d'un respecte efectiu dels drets i llibertats que proclamen. És obvi que el seu compliment és desigual i en molts casos altament insatisfactori (la discriminació i subordinació de la dona segueix existint, sota formes més brutals o subtils, en totes les societats). Però com a mínim ara hi ha un marc teòric internacional que les empara, i un full de ruta que assenyala el tipus de societat que s'anhela: una societat, un món, en el qual les dones no siguin discriminades ni agredides.