Història de la pena de mort

A favor de la pena de mort 

Des dels primers sistemes penals coneguts, com la Llei del Talió (recollida en el Codi d'Hammurabi, Mesopotàmia, segle XVII a.C), fins a les modernes legislacions d'aquells països que conserven vigent la pena de mort, persisteix l'ancestral dinàmica de la venjança com a resposta a l'ofensa o perjudici rebuts. La Llei del Talió, i els successius codis de lleis que inclouen la pena de mort, fan seva, en nom de la justícia, l'administració de la venjança.

A l'Antic Testament, Déu protegeix Caín tot i que ha matat el seu germà Abel. El cinquè dels Deu Manaments diu "no mataràs". Però al mateix temps, al llarg del Pentateuc (els primers cinc llibres de la Bíblia), la pena de mort hi apareix tot sovint: en diferents episodis s'aplica per assassinat, adulteri, bruixeria, paganisme, homosexualitat, zoofília, blasfèmia, violació, rebel·lió, apostasia...

Al llarg dels segles, filòsofs i pensadors van justificar la seva utilització. Per exemple, Plató i Aristòtil a Grècia. I més tard, a Roma, Sèneca (acusat de conspirar contra Neró, ell mateix va ser condemnat a mort, obligat a suïcidar-se com Sòcrates abans a Grècia).

Sant Tomás de Aquino (1225-1274) era també partidari de la pena cabdal:

"Uns altres van assegurar que amb aquest manament matar un home quedava prohibit de manera absoluta. I afirmen que són homicides els jutges que, de conformitat amb les lleis, pronuncien sentència de mort. (...) poden lícitament matar aquells que ho fan per mandat de Déu, perquè llavors és Déu qui ho fa."
Escrits de catequesi. Sant Tomás de Aquino. >> fragment ampliat

Rousseau (1712-1778), en la seva obra El Contracte Social, exposava:

"Tot malfactor, atacant el dret social, es converteix en rebel i traïdor a la pàtria (...) La conservació de l'Estat és llavors incompatible amb la seva; cal que un dels dos mori."

A partir del segle XVIII, seran també partidaris de la pena de mort, entre d'altres, els filòsofs Montesquieu (1689-1755), Emmanuel Kant (1724-1804), Hegel (1770-1831) i Jaume Balmes (1810-1848).

Durant el segle XX, entre els intel·lectuals, els defensors de la pena de mort han estat minoria. Però també han tingut els seus portaveus mediàtics: Alexandr Soljenitsin, empresonat durant molts anys a Sibèria a causa de les seves crítiques al sistema repressiu soviètic, defensava també l'aplicació de la pena cabdal, mentre que d'altra banda, en la seva obra Arxipèlag Gulag, denunciava els milers de persones que la van patir durant l'estalinisme.

La lluita contra la pena de mort és lluny d'haver-se acabat. Al marge dels països que segueixen aplicant-la, cal tenir en compte la reclamació de la seva reimplantació per part de sectors de la societat en països en els quals ha estat abolida. Unes reclamacions relacionades normalment amb un augment de la inseguretat ciutadana a causa de l'aparició de delinqüents especialment violents, o relacionades amb les activitats terroristes.

"Si la pena de mort depengués de la voluntat del carrer, Rússia la restabliria avui. Això va quedar clar la setmana passada arran d'una resolució del Parlament rus, que el divendres va sol·licitar al president Vladimir Putin el restabliment de la pena cabdal."
La sociedad rusa presiona para que restablezca la pena de muerte. Rafael Poch. La Vanguardia 18-2-02 >> noticia completa

A Espanya, un dels defensors de la pena cabdal és el filòsof Gustavo Bueno:

"Un individu que mata a cops de navalla cinc persones i després trinxa la seva dona, ¿què pots fer amb ell? Reinserir-lo? Només existeixen dues solucions: o que es suïcidi, o bé aplicar-li la pena cabdal, que és una manera educada i elegant de convidar-lo a suïcidar-se. És, diríem, una atenció que té la societat amb el criminal."
El filósofo Gustavo Bueno revisa las falsas certezas de la democracia occidental. T. García Yebra. El Norte de Castilla, 24-1-2004