Història de la pena de mort

Assassinat i execució judicial: una frontera borrosa

Quan parlem de la pena de mort entenem que és aquella pena dictada per l'autoritat judicial d'un estat d'acord amb les lleis vigents que regulen la sanció de determinats delictes. Lògicament, en cada cas aquestes lleis seran acords amb el sistema polític imperant i, en els sistemes democràtics, acords també, presumiblement, amb les normes morals dominants en la societat.

La primera conclusió que es pot extreure és que la pena de mort estarà associada a diferents delictes en les diferents societats. Per exemple, en el Codi d'Hammurabi l'incest es castigava amb l'expulsió de la ciutat, però en la Llei Mosaica es castigava amb la pena de mort:

"Si algú 'conèix' la seva filla, se l'expulsarà de la ciutat."
Llei 154 del Codi de Hammurabi

"Si un home pren com a esposa la seva germana (...) seran exterminats a la vista dels seus conciutadans."
Levític, 20.17

A partir de la definició anterior, la distinció entre un assassinat i una execució judicial no resideix en l'eventual supremacia d'unes determinades normes morals (reguladores d'allò privat o públic en cada cas), sinó, en última instància, en qui exerceix el paper de jutge i botxí, i en l'aprovació social que es té o no per a llevar la vida a una persona.

D'altra banda, el criteri del control del poder i l'aprovació social com a legitimadors de la potestat de dictar sentències de mort "legals" també planteja nombrosos problemes. Així, per exemple, en moments de guerres civils, expansions territorials, sistemes autoritaris opressius, grups armats d'oposició, buits d'autoritat per causes diverses, etc., sovint existeixen interpretacions oposades sobre quin ha de ser el codi de conducta de referència (les accions que es consideraran transgressions i per tant mereixedores de penes), i les persones amb autoritat per a administrar la justícia.

Un exemple mediàtic d'aquest tipus de situacions és el de la conquesta de l'oest americà, reflectit en la filmografia que ha generat (amb independència que, en general, les pel·lícules sobre el tema tingui poca o cap base històrica). Però serveix no obstant per a explicar aquesta convivència de formes oposades de viure els drets i interpretar i executar la justícia. D'una banda, ens mostra el genocidi perpetrat contra els nadius del país, una pena de mort col·lectiva, considerada "inevitable" per part dels conquistadors, duta a terme fonamentalment per l'exèrcit. D'altra banda, la figura primària del pistoler venjador o mercenari, exercint d'autèntic botxí, administrant penes de mort dictades per tota mena de personatges i motius, o pel mateix pistoler.

"És sabut que entre 1870 i el final del segle, l'home es feia la seva pròpia llei en els territoris de New México (EE. UU.) amb la pistola i el rifle. Qui tenia millors armes i millors nervis s'imposava. Era precisament el que va passar durant un temps amb Billy the Kid. Representava Billy la llei natural en un país i en un temps -tan recent, d'altra banda- en el que el dret escrit amb prou feines existia. Billy the Kid era aquest braç de l'instint social que precedeix històricament en tots els pobles l'establiment d'alguna classe d'ordre jurídic. El rifle feia la llei i de vegades la llei era gairebé raonable."
Ramón J. Sender. El bandido adolescente. Ed. Destino, Barcelona, 1969

Finalment, completaven el mosaic les figures socialment més elaborades del comissari i el jutge, més o menys legitimats per la comunitat, més o menys honestos o corruptes. Exèrcit, colons, pistolers, comissaris, jutges, tot un conjunt d'interpretacions de la realitat, recorrent al seu concepte particular del progrés i de la dignitat per a justificar les seves actuacions (per descomptat, Déu sempre està de part seva), enfrontats sovint entre ells mateixos, però units enfront dels nadius, l'obstacle fonamental per a la seva expansió.

Davant de situacions amb tanta gent subjectivament legitimada per a llevar la vida al proïsme (basant-se en les seves pròpies lleis familiars, tribals o religioses), ¿on s'estableix, si és que realment es pot establir clarament, la frontera entre execució i assassinat? Perquè, es podria considerar que, o bé totes les penes de mort són d'alguna forma assassinats, o bé molts dels assassinats són penes de mort executades, en la mesura que els seus autors se senten legitimats (fins i tot obligats per les seves pròpies normes), per a prendre la vida a un semblant.

La pena de mort és un assassinat comès per l'estat, afirmen els partidaris de la seva abolició. De fet, el diccionari els dóna la raó, ja que defineix assassinar com "matar algú amb premeditació i traïdoria". Encara amb una major premeditació i traïdoria quan, fins i tot en societats avançades, la pena de mort s'aplica sovint de forma discriminatòria, en funció dels prejudicis i els interessos de les classes dominants.

Dintre d'aquest camp difús entre l'assassinat i l'execució judicial cal esmentar també els judicis expeditius, amb les condemnes a mort ja decidides prèviament, (simulacres judicials sense les més mínimes garanties processals). Com els que van dur a terme els dos bàndols enfrontats durant la Guerra Civil Espanyola (a més de les execucions extrajudicials pròpiament dites, practicades també per ambdós bàndols).

"Execucions extrajudicials i desaparició forçada de persones. Aquesta pràctica sistemàtica durant la guerra [civil espanyola] pot ser imputada a rebels i republicans. En la llarga i dolorosa postguerra és el monopoli dels vencedors. Es tracta d'un crim de lesa humanitat i per tant, imprescriptible davant el dret internacional consuetudinari i el dels tractats l'aplicació retroactiva dels quals, a partir de Núremberg, està admesa per la doctrina internacional."
José Antonio Martín Pallín. 18 de julio: las cicatrices de la memoria. El País, 13-7-2006

"La guerra va ser terrible -600.000 morts en total-, i la repressió, encara pitjor. A la zona nacional van caure 100.000 persones assassinades; a la republicana, 60.000, entre les quals 7.000 religioses. Fins aquí el terror compartit. Perquè a partir de 1939, amb tot a favor seu per a ser generós, el règim de Franco va empresonar 270.000 persones i en va afusellar a 50.000."
Carlos E. Cué. Represaliados después del 39. El País, 23-7-2006

Casos similars de judicis sumaríssims sense garanties processals, mers simulacres judicials o execucions extrajudicials, es produeixen en totes les èpoques històriques, especialment (però no exclusivament) en els règims dictatorials.