La Declaració Universal dels Drets Humans

Articles 10 i 11: judicis justos i imparcials 

Article 10. Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Article 11. 1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que es presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què se li hagin assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa. 2. Ningú no pot ser condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no es pot imposar cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Per tal que un judici sigui just i imparcial es considera que ha de reunir les següents condicions:

1-Imparcialitat i independència dels jutges. No existeix judici imparcial sense jutges imparcials; els jutges no han d'estar sotmesos a pressions.
2-Caràcter no retroactiu de les normes penals. Ningú pot ser jutjat per fets que, en el moment de ser comesos, no eren delicte.
3-Existència de garanties processals dels acusats: A- Dret a la informació (saber de què s'està acusat); B- Dret a la presumpció d'innocència (qualsevol persona té dret a ser considerada innocent mentre l'acusació no demostri el contrari).
4-Garantia de Recurs. Qualsevol persona que sigui declarada culpable té dret que el veredicte sigui examinat per un tribunal superior.

Aquestes normes, relatives al procediment, han de complementar-se, com és obvi, amb una legislació penal que no castigui els actes recollits com a drets en la Declaració Universal dels Drets Humans (per exemple, quan s'han dictat penes de mort per exercir la llibertat d'expressió, recollida a l'article 19 de la Declaració).

Val a dir que, segons aquests requisits, fins a temps històricament molt recents no han existit judicis justs. Com a fites d'aquesta història, es podrien assenyalar les primeres lleis escrites de Mesopotàmia, l'Acta d'Habeas corpus i La Declaració de Drets anglesa a la fi del segle XVII, les declaracions francesa i americana de finals del segle XVIII i, finalment, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, amb la posterior incorporació dels seus principis a les diferents constitucions nacionals.

Al llarg dels segles, la història judicial és, de fet, la història de l'arbitrarietat jurídica. Els jutges no eren imparcials, no existien garanties processals, no es podien plantejar recursos, les acusacions eren diferents segons la condició social de l'acusat, etc. A més, era el més corrent que es jutgés com a delicte l'exercici del que avui considerem drets humans bàsics.

En l'actualitat, d'altra banda, estem lluny d'haver arribat de forma global a una administració de la justícia respectuosa amb els moderns requisits judicials. Els informes d'organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch no són precisament tranquilitzadors en aquest sentit, en la mesura que els requisits enunciats més amunt en moltes ocasions no es compleixen (i no només en els països no democràtics).