Història de la infància
La
infància desatesa. Oblit, negació i relativització
de les necessitats dels menors
La visibilitat de la infància
La conquesta de la individualitat
La classe social
La higiene, la salut, la mortalitat infantil
L'educació
El jocLa visibilitat de la infància
Històricament la infància és invisible. El fil conductor de les cròniques històriques són les grans batalles i els grans personatges. La vida quotidiana i domèstica i, per tant també la infància, fins fa ben poc no han estat temes d'interès. En les cròniques històriques, quan apareix algun menor és un príncep o una princesa. La resta d'infants no existeixen.Només cal consultar qualsevol biblioteca: en les històries generals, l'interès per la infància és mínim o inexistent. I si busquem publicacions sobre el seu estudi específic, la bibliografia és mínima. Aquest fet condiciona evidentment qualsevol aproximació a la infància, tant al llarg del temps com en les diferents cultures. Això hem de tenir-ho molt present.
No obstant, sí que s'han ocupat de la infància pedagogs i pensadors. Des dels temps més antics. A l'apartat sobre l'atenció a la infància ens hi referim.
La conquesta de la individualitat
Una de les negacions més conegudes i radicals de la individualitat es va donar, a l'antiguitat, en la societat espartana. El nen, des que naixia, si no era sacrificat a causa de la seva debilitat, era educat exclusivament de cara a la seva formació com a soldat. Apartat de la família, es socialitzava exclusivament a través de la seva pertinença (en condicions duríssimes) a l'exèrcit. En la societat espartana l'individu ( i per tant els nens i les nenes també) no tenia cap mena d'importància: només importava la col.lectivitat, radicalment militaritzada.Les religions, en molts moments històrics i culturals, han representat el mateix paper repressiu. Avui en dia encara no és un plantejament superat del tot i els fonamentalismes religiosos i polítics (com els talibans d'Afganistan o la dictadura de Myanmar) ens ho recorden.
"Els pobles forts han defensat els interessos col.lectius, sacrificant, quan era necessari, els personals i privats. Probablement aquesta ha estat una de les causes per la qual la individualitat i l'originalitat han estat des de sempre considerades perilloses o sota sospita. En conseqüència, l'originalitat, la discrepància i la diferència són valors moderns que amb prou feines van ser tinguts en compte en la societat i per suposat en l'escola tradicional."La classe social
Lloyd de Mause. "Historia de la infancia", Alianza, Madrid, 1991
En general, al llarg de la història, l'horitzó d'un nen o una nena acabava on acabava l'horitzó del pare o la mare. Per exemple, en la societat feudal, venia determinat per la divisió entre la noblesa, el clero i l'estat pla (dels quals, molt pocs tenien llibertat, ja que la majoria depenien d'un senyor de la noblesa). En aquesta societat, la mobilitat social no existia. L'única possibilitat de variació era la vida religiosa, que, al seu torn, era rígidament jerarquitzada, determinada per la condició social i els recursos que aportava la persona (infant, jove o adult) que hi ingressava.El sistema de castes de l'Índia n'és un altre bon exemple. I ens il.lustra de com una estructura social arcaica i injusta pot sobreviure en una país democràtic.
En cada cultura, els membres d'una casta, d'un cos social, etc. tenien completament assumida la seva condició i els menors eren educats en funció de la seva respectiva condició social. L'objectiu era aconseguir que s'incorporessin amb normalitat a les funcions que la societat els tenia reservades i les desenvolupessin de la forma més satisfactòria possible de cara a les necessitats d'aquesta mateixa societat.
En l'actualitat, la divinització i la dictadura del diner estableixen una nova estructura social, pal.liada o compensada en part en algunes societats democràtiques (no en totes) per polítiques socials encaminades a oferir les mateixes o semblants oportunitats a tots els infants. A nivell mundial, no obstant, les desigualtats segueixen sent abismals i les possibilitats de promoció de gran part de la població infantil són inexistents o insignificants.
La higiene, la salut, la mortalitat infantil
En moltes èpoques, a la higiene, o se li ha donat molt poca importància o ha brillat completament per la seva absència, i aquesta conducta ha significat un veritable perill per a les fràgils vides infantils.S'ha de tenir present que les idees innovadores dels pensadors de les diferents èpoques tenien una difusió molt limitada; en l'hipotètic cas que fossin tingudes en compte, quedaven restringides a les classe dominants. Mentrestant, les classes populars, que constituïen la major part de la societat, seguien guiant-se pels costums heretats que, a vegades, no eren gens recomanables.
Per exemple, als segles XVI i XVII, mentre Erasme de Rotterdam, Joan Lluís Vives o John Locke contribuïen amb les seves obres al progrés del coneixement, dedicant també la seva atenció a les necessitats dels menors, no eren una raresa idees, per a nosaltres tan absurdes, com la de considerar que l'orina dels nens tenia efectes beneficiosos per a la pell del nadó, per la qual cosa no tenia gaire sentit rentar-los.
Tot això afegit a una precària alimentació en la majoria dels casos (a causa, tant de la pobresa dels recursos disponibles com a la minsa consideració del nen dins l'escalafó familiar) feia que només se'n sortissin els més forts, els capaços de poder fer front a les adversitats. Recordem que fins i tot en períodes històrics ben recents la mortalitat infantil era molt alta arreu del món, i que avui en dia, en alguns països, encara ho és.
Al llarg de gran part de la història, la misèria i la incultura han actuat com una mena de llosa d'efectes catastròfics, però avui, els recursos mundials existents podrien corregir fàcilment aquesta "pobresa estructural" que afecta milions de persones.
Informació relacionada:
La muerte de 6 millones de niños revela el fracaso de la lucha contra el hambreL'educació
L'educació sempre ha estat motiu d'interès en totes les cultures. Això sí, amb un sentit diferent del que tenim en l'actualitat. Si ara la veiem com el propósit (en teoria) de facilitar a tota la infància les mateixes possibilitats per desenvolupar-se, històricament la seva funció ha estat únicament la perpetuació del model social vigent en cada època, al qual se supeditaven els interessos individuals."Abans del Renaixrment, els models pedagògics es reduïen a satisfer les necessitats dels diferents estaments socials. S'educava de manera diferent reis, cavallers, monjos, clergues, burgesos i camperols, sense tenir en compte les seves aptituds naturals, sinó d'acord amb la professió dels seus pares i amb la condició social a la qual estaven destinats."L'educació, a càrrec directament dels pares, a càrrec de tutors (en el si de la família o fora), o a càrrec de centres d'escolarització (independents, o dependents de l'estat o d'un organisme religiós) és un debat que amb variacions diverses es perpetua al llarg dels segles. Per exemple, a Grècia ja existia el model espartà, controlat per l'estat i basat en una educació enfocada estrictament a la milícia, i el model atenès, basat més en les famílies o en les escoles (no controlades per l'estat) i a les quals assistien els menors de les famílies que així ho decidien.
Buenaventura Delgado. Historia de la infancia. Ariel, Barcelona, 1998L'alternativa entre assumir o delegar la responsabilitat educativa es manifesta en molts aspectes. Un d'aquests aspectes seria l'existència durant segles de les dides, a les quals s'encomanava la criança i l'educació de l'infant en els primers anys de vida, amb freqüència lluny de la casa materna.
Un altre exemple més recent, seria l'escolarització en règim d'internat, quan s'hi enviava o s'hi envia el menor per considerar-la una millor opció educativa o fins i tot de prestigi, sense que hi hagi condicionants geogràfics reals que impedeixin una escolarització compatible amb la permanència a la llar familiar. O, en el pol oposat , hi hauria el cas d'aquelles famílies que, contràries a l'escolarització obligatòria majoritària, reclamen el seu dret a no enviar els seus fills a l'escola i encarregar-se elles mateixes de la seva educació.
En l'actualitat, i en funció del règim polític existent i a les peculiaritats socials de cada estat, es desenvolupen sistemes educatius diferents, de model únic o més o menys plurals segons els casos.
L'accés a l'educació, tal com és concebuda avui en dia, és possiblement una de les grans conquestes històriques. Sense dubte, l'accés mundial de la infància a l'educació bàsica no és encara una realitat, mols infants pateixen diferents graus d'analfabetisme, o un analfabetisme total. Però, com a mínim i en un pla teòric, el dret de la infància a l'educació està plenament assumit i no es discuteix.
De totes maneres, aquí també les nenes en surten perjudicades. Quan a partir de la Il.lustració es comença a socialitzar i es pretén universilitzar l'educació, es fa sense tenir en compte les nenes. De la mateixa manera que la Declaració dels Drets de l'Home (1789) es dirigeix només a una petita part de la humanitat (els ciutadans lliures francesos del sexe masculí), el món de l'educació continuarà tancat per a les nenes, i no serà fins a principis del segle XX que es comença a exigir de forma generalitzada la igualtat d'ensenyament per als dos sexes. I serà també durant tot el segle XX que es lliurarà la batalla per aquesta igualtat, batalla que no ha acabat encara, ja que, a la discriminació encoberta que es produeix en algunes societats occidentals, s'hi afegeix de manera oberta, descarada, i de vegades violenta, la discriminació cap a les dones d'algunes cultures, per exemple (encara que no exclusivament) la discriminació existent en la major part dels països islàmics, entestats a marginar les nenes del món educatiu per tal d'evitar la més mínima promoció de la dona.
El joc
L'afirmació que jugar és una activitat imprescindible per a qualsevol nen o nena encara sorprèn algunes persones."A més d'anar a l'escola, ajudar a casa i fer activitats extraescolars, el nen ha de jugar; si no juga o no juga el temps suficient o no suficientment bé, no esdevindrà un bon adult."La necessitat de jugar i el joc han existit sempre. Però, han jugat gaire els nens i les nenes al llarg de la història? Sens dubte han jugat tant com han pogut, tant com els han deixat: jugar és el seu impuls natural. La presència del joc en totes les cultures i la riquesa dels jocs tradicionals en cadascuna d'elles és un bon indicador en aquest sentit.
Quan els infants diuen prou. Francesco Tonucci. Graó, 2004La importància del joc és reconeguda des de l'antiguitat. Plató ja deia que "El joc és un factor determinant en la formació del ciutadà perfecte". Totes les cultures ens han deixat testimonis escrits o gràfics sobre el joc infantil, fins i tot del joc dels adults. Egipte, Grècia, Roma ... Ja en el segle XVI, un testimoni dels més coneguts és l'obra "Els jocs" de Pieter Brueghel El Vell.
Una altra qüestió interessant a tenir en compte, seria diferenciar tant a nivell històric com en l'actualitat, entre el joc com activitat espontània i sense regles prèvies i el joc reglat en les seves diferents modalitats, i com a forma particular del joc reglat, el joc pensat pels adults i destinat als nens com a mitjà d'aprenentatge de matèries i valors. Sense posar en qüestió la importància de cap de les tres modalitats, en l'actualitat, tenint en compte la tendència de les societats desenvolupades a pautar de forma exhaustiva el temps lliure infantil, potser caldria recordar la necessitat del joc lliure i espontani.
En general, la possibilitat de jugar ha vingut determinada pel grau de llibertat i temps lliure que ha tingut la infància en les diferents cultures. Quan aquesta llibertat no ha existit, com en el cas extrem dels nens esclaus (o sotmesos a condicions d'esclavatge) la vida de l'infant ha patit aquesta carència fonamental, ha enfosquit el seu present i ha hipotecat el seu desenvolupament.