Història de la infància

L'atenció a la infància. El descobriment de les seves necessitats específiques

Els diferents tipus d'agressions a la infància que hem mencionat en l'apartat corresponent coexisteixen, des dels temps més antics, amb un interès (diferent segons les èpoques i les cultures) per les necessitats dels infants. Plató i Aristòtil ja van dedicar la seva atenció als menors, fonamentada, com era habitual a l'antiguitat, en el valor que se'ls atribuïa com a propietat o patrimoni, com inversió o projecte de futur adult.

"La preocupació per l'estudi del nen no és un descobriment recent. Ja existia en tota la seva complexitat des de fa mil.lenis, com existien les matemàtiques, la medicina i l'astronomia. La història de l'educació i de la medicina mostren allò que en cada època se sabia de l'infant. Ciceró, Quintilià i Plutarc, recolzant-se en la saviesa grega, van exposar amb claredat els principis pels quals s'havia de guiar l'educació infantil en el món llatí."
Buenaventura delgado. Historia de la infancia, Ariel, Barcelona, 1998

"Les primeres referències històriques relacionades amb el món de la infància les trobem en els Vedes, amb capítols dedicats a la higiene i cura de l'infant. A Mesopotàmia, el Codi d'Hammurabi (2.250 a.C.) és la primera legislació per a la infància: recull les mesures del poble babilònic per a la protecció dels orfes."
Raúl Trujillo Armas. Derechos del niño: evolución y perspectivas desde la pediatría social. Sociedad de pediatría social de la AEP, 2000, www.comtf.es

"L'escriba Any aconsella als seus lectors casar-se aviat i tenir molts fills. El consell era superflu. Els egipcis estimaven els infants. (...) Si tots els infants tenien una bona acollida, el desig de tenir un fill era universal."
Pierre Montet. La vida cotidiana en el Egipto de los Faraones. Argos Vergara, Barcelona, 1983

El missatge de Jesús de Natzaret (amplificat amb l'expansió del cristianisme), amb la manifestació de la seva simpatia cap els infants i la defensa de la igualtat i la dignitat de tots els éssers humans, va suposar una fita important en relació a la consideració de la infància.

Pocs anys després, el pedagog hispanoromà Quintilià (S.I), recollint la tradició grega, defensava la necessitat de tenir una actitud positiva amb el nounat, observant les seves aptituds i inclinacions, confiant en les seves potencialitats, educant-lo amb afecte. Unes recomanacions molt poc ateses en el seu temps, recordades per un o altre pensador al llarg dels segles, però, en general, també amb molt poc èxit.

Al segle IV, Sant Agustí (354-430), a les "Confessions" es queixa de l'ensenyament amb càstigs corporals i Sant Joan Crisòstom (384-407)  a "La vanaglòria i l'educació dels fills" dóna una gran importància a la primera educació.

A partir del segle VII, la doctrina de Mahoma (570-632), de la mateixa manera que el cristianisme, va suposar una millora en la consideració de la infància. Primer entre les tribus i ciutats de la península aràbiga per les quals es va estendre la seva doctrina, i posteriorment pels països que l'Islam va anar conquistant: Pèrsia, Egipte, Palestina, Síria, Armènia i gran part del Nord d'Àfrica.

Durant l'Edat Mitjana, el món islàmic té una gran importància. Per un costat, com a conservador i transmissor de les obres clàssiques. Per un altre, per les aportacions dels seus pensadors, i en relació a la infància especialment en el camp de la pediatria. Per exemple, Ibn-al-Jazzar (979-980) en "El llibre de la criança del nen":

"(...) reconeix la influència rebuda del món grec, especialment de Galè, i des d'aquests coneixements detecta la manca d'obres o tractats que recullin, de manera sistematitzada, els coneixements sobre el nen, és a dir, indica la falta d'una compilació global i sistemàtica sobre pediatria. El treball d'al-Jazzar es pot considerar un treball pioner dedicat a la higiene i la cura del nounat i a qüestions sobre la dida i l'alimentació materna. Fins i tot dedica alguns capítols per explicar les diferents parts del cos i les atencions que necessita, i per últim hi ha un capítol a la seva obra sobre la formació del caràcter i l'educació moral."
Aurora Gutiérrez i Paloma Pernil. Historia de la infancia. Itinerarios educativos. UNED, Madrid, 2004

Al costat d'Ibn-al-Jazzar s'ha de fer menció també, per les seves aportacions al camp pediàtric, educatiu o filosòfic en relació a la infància, a Ibn Miskawayh (932-1030); Algatzell (1058-1111) i Avicenna (980-1037).

Ramon Llull (1232-1315) a "Blanquerna" descriu l'educació ideal que un matrimoni ha de donar als seus fills. Alfons X El Savi (1221-1284) a "Las Partidas", entre molts altres aspectes exposa les raons per les quals s'han de criar els infants: per llei natural els fills propis, per bondat els dels altres, per motius religiosos els abandonats.

Erasme de Rotterdam (1469-1536), Joan Lluís Vives (1492-1540), John Locke (1632-1704), François Fénelon (1651-1715), J.A. Comenio (1592-1670), Josep de Calasanç (1556-1648), Joan Baptista de La Salle (1651-1684), Vicenç de Paül (1581-1660), des de diferents perspectives, a vegades contraposades, es van referir a les característiques i necessitats de la infància, els tres darrers preocupats per l'educació de les classes més humils.

J.J. Rousseau amb la seva obra L'Emili (1762) representa una fita fonamental, com a mínim teòrica, ja que la seva incidència sobre la vida dels menors tampoc va ser especialment significativa en la seva època. Recollint les propostes de Quintilià, Rousseau reclamava l'atenció sol.lícita dels pares envers l'infant, el foment dels vincles d'afecte i l'atenció a la pròpia naturalesa infantil. En paraules del propi Rousseau:

"La naturalesa vol que els nens siguien nens abans de ser homes. Si nosaltres volem pervertir aquest ordre produirem fruits precoços que no tindran ni maduresa ni sabor i aviat es pansiran."

Són uns conceptes consolidats teòricament i de forma general des de fa poc, però encara no assimilats plenament en algunes societats o sectors socials.

Rousseau també es preocupava per un costum ja denunciat a la Grècia clàssica d'Aristòtil, la de faixar els nounats durant els primers mesos de vida, a vegades fins als dos anys. El costum de faixar-los (com una mòmia, deixant només al descobert el cap) era deguda a la creença que els membres del nounat eren molt fràgils i que la manera d'enfortir-los era immobilitzar-los; es creia que si no es feia així de grans no es podrien sostenir dempeus.

J.H. Pestalozzi (1746-1827) és un altre referent important. Va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi i l'atenció de la infància desvalguda. Pestalozzi pretenia integrar nens d'escassos recursos a la vida social a través de l'aprenentatge d'un ofici. No concebia l'educador com una figura autoritària i pensava que aquest havia d'estar al servei de les necessitats de l'alumne: tenia una gran confiança en les capacitats del nen.

Maria Montessori (1870-1952) i Ovidi Decroly (1871-1932) són els dos personatges més coneguts d'un corrent que a partir de finals del segle XIX i principis del XX suposa tant una renovació educativa com sanitària a Europa i Amèrica.

Els avanços realment importants, el gran salt cap endavant en relació als drets dels menors s'han començat a produir molt recentment, a partir del segle XX. La Declaració Universal dels Drets Humans, de forma general, la Declaració Universal dels Drets dels Infants i, sobre tot, la Convenció sobre els Drets dels Infants (1989) han estat eines fonamentals per definir l'aspiració a un món diferent, en el qual l'abandó i les brutalitats històriques contra els menors (moltes encara persistents sota formes diverses) puguin començar a superar-se de forma global.

Arribar fins al moment present ha estat el resultat de segles de avanços mínims només accelerats des de fa molt poc temps. És un present enganyós o com a mínim desigual: mentre una part de la infància ha aconseguit una dignitat, un respecte i l'accés a uns recursos dels quals ens hem d'alegrar, una altra part segueix encara en un passat indigne, no només sumida en la pobresa, sinó en molts casos sotmesa a la més vil explotació (emocional, laboral, sexual). Gran part de les pitjors brutalitats de la història encara existeixen avui en dia i nens i nenes de diferents parts del món les pateixen.