Imagina't que algú descobreix l'existència d'un problema que l'esborrona i llavors convenç d'altres persones perquè l'ajudin a solucionar-lo.
Es mobilitza i se'n surt de captar l'atenció de l'opinió pública, i al final acaba aconseguint també influir en l'actitud dels polítics, capaços de fer alguna cosa per solucionar el problema. Et sona, potser, aquest argument? Podria ser la història d'una organització no governamental, o el somni de tota una vida d'una persona abocada a una causa.
Però en aquest cas es tracta de la iniciativa d'un nen canadenc i d'un grup de companys seus de col.legi d'entre nou i catorze anys.
Va passar al Canadà, l'any 1995. Craig Kielburger tenia 12 any quan va llegir informació sobre l'assassinat d'Iqbal Masih, un nen del Pakistan, teixidor de catifes i defensor dels drets dels infants que treballen en captivitat. En Craig va començar a interesar-se pel problema d'aquests infants y, a casa seva, va fundar l'organització "Allibereu els infants". Va aconseguir recollir una quantitat important de signatures i les va fer arribar al govern canadenc. Demanava que es difongués a través dels mitjans de comunicació nacionals el problema d'aquells infants.
Va convidar el primer ministre canadenc, Jean Chrétien, a reunir-se junts, però el primer ministre no va acceptar la invitació. En Craig va reaccionar i va convocar una roda de premsa. El primer ministre, una mica avergonyit, llavors no només va accedir a entrevistar-se amb en Craig, sinó que va manifestar públicament el seu compromís de controlar la importació de mercaderies elaborades amb mà d'obra infantil il.legal. Alhora, l'atenció pràcticament diària que els mitjans de comunicació van dedicar a les activitats d'en Craig va fer que es dediqués més atenció als drets humans en l'àmbit internacional, en un moment en què la política exterior de Canadà estava dominada per interessos econòmics.
És en Craig Kielburger un geni?
La veritat és que no. Però sens dubte es tracte d'un noi brillant, ben recolzat per la família i l'escola.
Ell i els seus companys d'escola són una excepció?
Potser sí de cara als mitjans de comunicació, però no pel que fa a la seva sensibilitat en relació a la justícia social. Rera el clixé popular de la seva addicció als bens de consum o d'una actitud de cinisme davant l'herència d'un món en ple desordre, la veritat és que molts joves desitgen dur a terme una acció constructiva.
De vegades, l'únic que cal és "deixar-los fer", i reconèixer-els-hi l'esforç, sense minimitzar-lo. En Craig va aconseguir el que es proposava sobretot gràcies al recolzament que va tenir. Valorar adequadament, quan es produeixen, les seves iniciatives (encara que habitualment, és clar, no siguin tan impactants com les d'en Craig) és fonamental. En d'altres ocasions serà bo incentivar-los, donar-los alguna empenta inicial. Molts, potser fins i tot sense ells saber-ho, estan desitjant precisament una oportunitat d'aquest tipus.
Tots els joves tenen "un petit Craig" tancat a dins seu.
No ho oblidem. Fem tot el possible perquè es desperti. I, si ja s'ha despertat, donem-li tot el recolzament perquè s'expandeixi.
Temes relacionats:
>> Iqbal Masih. Les catifes voladores.
Proposta didàctica sobre el treball infantil.
>> Escoles pels drets humans.
Projecte d'educació alternativa per a estudiants de 12 a 18 anys
Drets humans i voluntariat
"Derrota sutil", article d'Ángel Castiñeira i Josep M. Lozano
