Un dels llibres emblemàtics de Pere Calders porta per títol Invasió subtil. Doncs bé, creiem que en els últims anys s'ha produït a Catalunya una derrota subtil: el discurs sobre el volunturiat ha canibalitzat el del compromís. Per això en la nostra atmosfera cultural és compatible un cert reconeixement pel voluntariat i el que aquest aporta amb una certa aversió al compromís i el que aquest comporta.
No res del que diem ha de considerar-se un judici de valor sobre les persones que porten a terme tasques admirables sentint-se voluntàries. Es tracta d'una consideració sobre el que ens sembla un canvi cultural significatiu en relació amb la manera com narrem i compartim el que fem.
El terme voluntariat remet a una actitud personal, tan personal que apel·la profundament a la voluntat del subjecte que, a partir de les seves capacitats, possibilitats i desitjos, es mostra disposat a fer alguna cosa pels altres de manera lliure i voluntària. Els motius, idees o creences que ho impulsen poden ser d'allò més diversos, i remeten a actituds i valors, també diversos, als quals apel·lar: altruisme, compassió, benevolència, preocupació social, solidaritat... Però tots ells desemboquen al final en la formulació que ho condensa tot en "ho faig perquè vull", fins al punt que parlem no només de realitzar un determinat tipus d'activitats, sinó de ser voluntari.
Però la idea del voluntariat també pot suggerir una certa arbitrarietat voluble. Com si ser voluntari depengués del que a un li ve de gust, d'uns gustos i una energia que poden acabar tan sorprenentment com comencen. O com si fos una alternativa més a considerar en algunes èpoques molt específiques de la vida. Encara més, com es tracta de la meva sobirana voluntat, se suggereix que el criteri per a fixar la meva vinculació no és cap altre que la correspondència que percebo entre el que faig o m'ofereixen i les meves pròpies expectatives.
No debades s'ha parlat també de l'existència d'un voluntariat zapping que, en definitiva, consisteix a anar recollint gratificacions altruistes volant d'activitat en activitat. És un tema recurrent la preocupació per la rotació del voluntariat, constatada la desproporció entre les taxes de captació i les de permanència. De fet, és simptomàtic que tingui una major visibilitat un voluntariat vinculat a successos o esdeveniments acotats en el temps, sovint com amb una forta repercussió mediàtica, en els quals les accions de voluntariat permeten assaborir un còctel molt desitjat en la nostra posmodernitat líquida: una alta intensitat emocional barrejada amb una baixa vinculació temporal, la participació sense implicació.
No és d'estranyar, doncs, que s'hagi postulat l'existència d'un individualisme solidari, en el qual la solidaritat està al servei del desenvolupament personal o d'una recerca d'autenticitat. D'aquí, també, que el voluntariat tingui tanta força exemplaritzant com debilitat interpeladora: si el punt de suport és fonamentalment l'exercici no retribuït de la meva voluntat, el més important és poder triar, i resulta secundari el que es tria, perquè la pregunta a fer-se és què faig amb el meu temps i les meves capacitats. La pregunta principal és què vull fer, no el contingut del que faig.
Vivim uns temps en els que sembla que és tan important tenir relacions com evitar compromisos. De fet, la mateixa idea de compromís es presenta sovint com un parany o un risc a evitar, mentre s'exhibeix la importància de tenir relacions. L'apologia del 'networking' indissociable de la resistència davant qualsevol sospita d'estabilitat dels vincles. Amb el risc afegit de construir un capital social fràgil.
Avui es parla molt d'aprenentatge i de desenvolupament de competències però ens oblidem que també s'aprèn a ser incapaç, encara que aquest aprenentatge no sigui objecte d'ensenyament. I hauríem de preguntar-nos fins a quin punt la nostra època està propiciant l'aprenentatge de la incapacitat per al compromís. Perquè el compromís suposa, evidentment, decisió personal; però una decisió personal en la qual ocupa un lloc determinant la vinculació a un nosaltres compartit. El compromís suposa un itinerari que m'implica personalment, però sense que jo hagi de ser el centre de referència d'aquest itinerari. El compromís exigeix la serietat d'un vincle estable en el temps i arrelat en un territori, una opció per una certa excel·lència personal i identificació interioritzada amb alguns ideals socials.
En definitiva, el compromís suposa la involucració en la construcció d'un projecte, d'un projecte la clau del qual no és tant que sigui el meu projecte quant que sigui un projecte compartit. Per aquest motiu això suposa l'acceptació d'una referència que se situa més enllà de mi mateix, que exigeix la cura atenta i responsable dels vincles que fan possible el projecte, que dóna sentit als meus esforços i, perdó per la paraula, també a l'eventual sacrifici d'algunes prioritats personals.
No pretenem contraposar voluntariat i compromís, entre altres raons perquè el voluntariat pot ser una etapa cap al compromís. Simplement ens preguntem per la relació que pot donar-se entre l'èxit cultural i institucional del voluntariat i el descrèdit, almenys aparent, de la idea de compromís. Entre altres raons perquè la manera com ens narrem a nosaltres acaba configurant el que fem i el que som.
