Com el Bon Jesús criava el món, que feia ets homos, s'hi acosta sant Pere i li diu:

-Mon Mestre, si voleu que vos ait, digau-ho.

-No ho haguessis dit, respon el Bon Jesús; vetaquí sa caldera d'es cervell: posa-los-ne una cuierada perhom dins es carabassot.

Era una calderassa disforja, plena al raset de suc de cervell, nou flamant. Sant Pere agafa sa cuiera, i tot d'una que el Bon Jesús acabava de forjar un homo, zas, ell ja li encistava sa cuierada de suc de cervell dins sa closca, i tot d'una aquell ja era partit a pensar, pensa qui pensa...

La primeria li donava amb sa cuiera ben plena, i ja ho crec que es suc de cervell començà a fer-se avall.

-Què farem, Pere? diu el Bon Jesús. Que te curtetjarà? Te convendria companetjar-lo una mica.

Sant Pere pegà ses cuierades més petites, i encara venien homos i més homos que demanaven sa cuierada dins sa closca per poder filar.

-Sobre tot, diu sant Pere veient allò: serà precís companetjar-ho més encara, si n'hi ha d'haver per tots.

I aquí l'homo ho posa a mitja cuierada per cap. A la fi s'acabaren ets homos; sant Pere va fer un alè ben llarg. Però llavò vengueren ses dones. Se posa el Bon Jesús a forjar-ne, i cap a sant Pere...

-No ho sé, mon Mestre, què mos farem, diu sant Pere. Ell dins sa caldera ja només hi ha es solam, casi casi... No res, no hi haurà altre remei que afegir-hi un raig d'aigo.

N'hi aboca una partida de gerres, i ho remena ben remenat... I ja és partit a buidar cuierades de suc de cervell dins es carabassot de ses dones. Tantes se n'hi presentaren, que fonc a força de companetjar-lo que li bastà per totes. I d'aquí ve que hi ha homos molt afavorits de suc de cervell i altres que no ho són tant, i que ses dones no en tenen gaire, i encara claret claret..