L'humor pot ser una arma molt terrible. Només cal veure com de vegades, malauradament, s'utilitza per agredir els homosexuals, les dones, els immigrants o d'altres col.lectius menysvalorats, estigmatitzats o rebutjats dins d'una determinada societat. Quan es fa servir d'aquesta manera, amb aquests objectius, pot fer molt de mal.

En aquests casos, és una mena d'humor oposat al que promovia en Groucho Marx quan deia que "hem de riure amb i no de". De fet, aquesta és una opinió que comparteixen la majoria d'humoristes o de teòrics de l'humor. En general no es discuteix, que una actitud empàtica afavoreix la convivència i el benestar social: tots sabem que quan ens riem dels altres (en lloc de riure'ns de nosaltres mateixos o de riure amb els altres) es genera malestar.

Ara bé, no hi ha excepcions? Sempre hem de riure "amb" i no "de", amb independència del que facin els altres? Per exemple: ¿també hem de riure amb els dictadors, amb els maltractadors, amb els homòfobs, amb els explotadors econòmics, amb els corruptes o amb els fonamentalistes religiosos? ¿És convenient riure amb ells i, d'aquesta manera, contemporitzar amb els seus abusos i les seves maldats? És ètic?

D'altra banda, si l'humor de vegades pot ser una arma, ¿pot ser una alternativa legítima fer-la servir per a atacar la misogínia, l'homofòbia, la xenofòbia o la corrupció? Per exemple, fent servir l'humor irònic o satíric antimisogin per combatre l'humor cruel misogin. És justificable mirar d'utilitzar l'humor amb aquest objectiu?

Segons els pacifistes a ultrança la violència sempre és rebutjable. I l'humor irònic i satíric, en diferent mesura sempre ho és, de violent. Però el cas és que des dels temps més remots s'ha acceptat que hi ha violències legítimes, com ara la que té com a objectiu acabar amb un tirà. Sobretot, quan s'han intentat anteriorment (òbviament sense cap resultat positiu, perquè els dictadors no raonen, només abusen) les vies pacífiques per apartar-lo del poder.

L'humor no és cap bala ni cap bomba de fragmentació: comparat amb les armes dels militars, de la policia o dels terroristes el seu poder és molt insignificant. L'humor no mata ningú, només crida, assenyala, denuncia. ¿No és legítim posar l'humor, si cal en les seves vessants més negres i més àcides, menys empàtiques, al servei, per exemple, dels intents de derrocar un dictador? O de cridar que ja n'hi ha prou de corrupció?

Bé, explicant acudits no s'enderroca cap dictador, ni s'engarjola cap corrupte, ni es fa callar cap cardenal integrista. Però es pot fer més evident i pública la maldat del primer, la deshonestedat del segon, la cavèrna del tercer. Per això els dictadors una de les primeres coses que prohibeixen és la llibertat d'expressió. Per descomptat, als corruptes tampoc els fa cap gràcia que es facin caricatures sobre la seves pràctiques corruptes, perquè la corrupció és més difícil que sigui tolerada i quedi impune quan és coneguda. I els cardenals reaccionaris suposo que enyoren els temps en què ells feien i desfeien sense que ningú els tossís.

D'exemples històrics de "bel.ligerància humorística" n'hi ha molts. Sense anar gaire lluny, a Espanya durant la dictadura franquista, sobretot cap a les seves acaballes, quan les represàlies ja no eren tan terribles i molts periodistes i dibuixants denunciaven, jugant al gat i a la rata amb la censura (de vegades sortint-ne ben escaldats), la falta de llibertats i els excessos de la dictadura. I com llavors a d'Espanya, en tants d'altres països en diferents moments.

I sense arribar a aquestes situacions de crisis extremes com les de les dictadures, segons els graus de llibertat d'expressió de cada país és normal que hi hagi més o menys humoristes crítics amb els abusos de poder, del tipus que sigui. Per exemple, els abusos que perpetren  els polítics "democràtics" amb els seus interessos partidistes i el seus comportaments personals corruptes, els que perpetren els bancs amb la seva voracitat econòmica, els representants religiosos amb les seves eventuals postures reaccionàries, etc. De vegades uns i altres són posats en evidència o ridiculitzats mitjançant acudits satírics, en ocasions molt agressius.

Tornem al principi: l'obra d'aquests humoristes, ¿és "rebutjable", en la mesura que els seus autors "no riuen amb" sinó "en contra de"?

A veure, no ens passem de la ratlla: de vegades no hi ha més remei, que riure "en contra de", t'hi obliguen. Riure, o cantar, o escriure, o fer cine, o manifestar-te, o fer pintades, o... De vegades s'ha de ser impertinent amb el poder, s'ha de ser bel.ligerant.

Tot plegat no és cap broma: en alguns països, per riure't dels qui tenen la paella pel mànec, d'ells i dels seus abusos, et poden engarjolar indefinidament, deportar, torturar, o clavar-te un tret al cap, o fer-te desaparèixer. En d'altres països, per sort, encara que també hi hagi algú que potser enyori poder fer aquestes coses, s'ha d'aguantar, i s'ha de limitar a queixar-se i buscar estratagemes per mirar de minimitzar les veus crítiques que el situen en el punt de mira públic.

Resumint: hi ha dos tipus d'humor, l'empàtic i l'agressiu. El primer afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones. El segon no és amable, però de vegades és del tot legítim, com quan es fa servir per reclamar una cosa tan bàsica com les llibertats més elementals, o la decència també més elemental. De fet, en aquests casos, l'humor agressiu "també afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones", el que passa és que ho fa d'una altra manera, fent primer una marrada, forçada per les circumstàncies. Però l'objectiu és el mateix: que al final un dia, sense sentir-nos amenaçats, tots puguem viure en pau i tranquils, cultivant i gaudint, si ens ve de gust, un humor fratern i agermanador.

L'humor "de guerrilla" que en situacions de conflicte reivindiquem és agressiu, és cert, però la seva diana no té res a veure amb les dianes de l'humor misogin, homòfob, xenòfob, reaccionari, integrista, etc. Apunta precisament en sentit contrari. És veritat que és una arma, però és una arma que no mata persones. Ni tan sols les vol ferir: només vol canviar les relacions de poder. L'únic que vol "matar" són els abusos, les corrupcions, les injustícies, les discriminacions, etc. De fet, és un humor "circumstancial", que somnia en un dia utòpic en què, sense conflictes, tots desarmats, ens puguem dedicar plenament només a l'humor inclusiu, empàtic i festiu..