Història de la pena de mort

La forca

"Si alguno pasare por este puente de una parte a otra, ha de jurar primero adónde y a qué va; y si jurare verdad, déjenle pasar; y si dijere mentira, muera por ello ahorcado en la horca que allí se muestra, sin remisión alguna."
Miguel de Cervantes. El Quixot

La forca és el mètode d'execució mitjançant estrangulació més utilitzat al llarg dels segles. Present ja en l'antiguitat i citat a la Bíblia, presumiblement va ser d'utilització posterior a l'estrangulació mitjançant les mans, a partir del moment que els homínids van començar a manipular utensilis com les pedres tallades i les lianes, ampliant així la seva capacitat agressiva.

Ha estat, a més, tant un sistema d'execució com de suïcidi. Milers de persones s'han suïcidat penjant-se, i també milers han estat les persones penjades contra la seva voluntat, com a resultat de sentències judicials o com a conseqüència de la fúria popular desfermada, linxats a causa d'odis i emocions descontrolades. Dintre d'aquest apartat al marge de l'activitat judicial la forca tindrà un trist protagonisme en les societats racistes de Sud-África i Estats Units fins molt avançat el segle XX. La seva desgraciada popularització en aquests casos estarà relacionada en part al limitat instrumental requerit: una corda i qualsevol punt on poder penjar-la, per exemple un arbre.

Com a execució judicial, a partir del segle XVIII, sobretot a Anglaterra, es buscarà millorar la forma d'execució, amb la finalitat d'aconseguir una mort el més ràpida i indolora possible. S'estudiaran amb aquesta finalitat les cordes més adequades, la seva longitud, el tipus de nus, les característiques del patíbul, l'ús de trapes i la caiguda òptima del cos del condemnat, de cara a aconseguir el desnucament sense haver d'esperar a la mort per asfíxia a causa de l'estrangulació. Abans, fins al segle XVIII, era igual si l'agonia era lenta, ja que aquest component afegit de tortura en les execucions era més una virtut que un inconvenient.

En el món anglosaxó serà on més s'utilitzarà la forca, seguint la tendència marcada per Anglaterra. Aquesta és la raó per la qual els relats i les pel·lícules de l'Oest estan plens d'escenes d'execucions de penjats improvisades o organitzades arran d'alguna sentència judicial.

A Espanya, la forca és el mètode d'execució més corrent fins l'any 1832, moment en el qual és substituïda de forma sistemàtica per l'altre mètode de estrangulació, el garrot (fins llavors s'usaven els dos mètodes d'execució). Per això la situació descrita per Cervantes quan El Quixot i Sancho Panza es desperten sota un arbre del que pengen uns quants penjats, és d'un gran realisme. L'escena no és cap mostra de la fantasia de l'autor del Quixot, sinó un fidel reflex de la realitat imperant a principis del segle XVII a Espanya:

"No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no ves sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona."

La cita amb la qual hem obert aquest apartat, també de Cervantes, ens indica com era habitual en aquells temps la utilització de la pena de mort mitjançant la forca, el quotidiana que era la seva presència, incrustada en la vida diària, fins i tot viscuda com a forma d'entreteniment per part del poble.

Algunes execucions mediàtiques mitjançant la forca:

Les bruixotes de Salem. El 1692, a Salem, un petit llogaret de Massachussets, més de 150 persones van ser empresonades acusades de bruixeria, entre elles nens i nenes. Entre el 19 de juny i el 22 de setembre van ser condemnades i penjades a la forca 20 persones.

Els màrtirs de Chicago. El 11 de novembre de 1886 van ser executats amb la forca quatre líders sindicals. Se'ls acusava de l'explosió d'una bomba que havia matat un policia. Les execucions es van dur a terme enmig de grans protestes i després d'un judici ple d'irregularitats. La seva condemna va ser deguda al seu lideratge laboral i a la seva militància anarquista, com a caps de les reivindicacions per la jornada laboral de vuit hores, cosa que amenaçava els interessos d'industrials i conservadors dintre del govern.

Criminals nazis i japonesos. El 1946 van morir penjats els criminals nazis jutjats en els Judicis de Nurenberg. Dos anys més tard van morir també penjats els alts càrrecs japonesos acusats de crims contra la humanitat durant la Segona Guerra Mundial.

Per a acabar, ho farem amb aquests fragments de l'obra de teatre de Camilo José Cela "María Sabina" (1970):

    "El pueblo quiere ahorcar a María Sabina.
    "El pueblo quiere ver cómo el verdugo que vino de la ciudad ahorca a María Sabina.
    "El pueblo quiere tirarle de los pies a María Sabina ahorcada.
    "El pueblo quiere besar la falda de Maria Sabina."

    [...]

    "Las viejecitas impedidas quieren ahorcar a María Sabina.
    "Las viejecitas impedidas quieren ver el gesto que pone el verdugo mientras abraza por el aire a Maria Sabina.
    "Las viejecitas impedidas no podrán colgarse de los pies de María Sabina.
    "Las viejecitas impedidas quieren oler el último sudor de María Sabina."

Les frases "tirarle de los pies" o "mientras abraza por el aire a María Sabina" fan referència a una pràctica habitual durant les execucions amb la forca. Com en moltes ocasions el condemnat no moria de forma instantània i es perllongava l'agonia, el botxí es penjava del seu cos per a accelerar, amb el seu pes i les sacsejades que al mateix temps efectuava, l'estrangulació del reu.