Història de la pena de mort

La mort amb dolor

"La història de la pena de mort és esgarrifosa. L'enginy de l'ésser humà per a fer patir els seus semblants mai ha estat millor demostrat que en els mètodes d'execució. Les morts eren intencionadament cruels i planejades amb la finalitat de perllongar l'agonia del reu el més possible. Aquests espectacles bàrbars eren un reflex aterridor de la venjança pública, reivindicada unànimement tant pel clergat com per les autoritats laiques fins a finals del segle XIX."
Las semillas de la violencia. Luis Rojas Marcos. Espasa Calpe, Madrid, 1995

Ens hem referit a la introducció a la simbiosi entre pena de mort i tortura, a la creença que la pena de mort, un cop dictada, per si sola no era una sanció o un càstig suficientment sever, raó per la qual havia d'acompanyar-se d'una pena prèvia, la tortura. Aquesta creença, arrelada fins temps molt recents en totes les cultures que han utilitzat la pena de mort (i no superada encara en alguns casos), ha donat lloc, a part de les ocurrències més repugnants per a mortificar el cos dels condemnats abans de l'execució, a tot un catàleg esgarrifós de formes d'execució pròpiament dites, en un malbaratament d'imaginació per a crear la forma més dolorosa de treure la vida a una persona.

De les conseqüències d'aquest pensament maquiavèlic i malaltís només se'n lliuraven en ocasions els condemnats pertanyents a les classes dominants, quan de vegades tenien la sort de ser executats de forma ràpida, sense suplicis afegits. Com en el cas de Sòcrates, que va poder optar per ingerir la cicuta.

Això, quan no aconseguien lliurar-se directament de la pena cabdal, a causa de la seva condició o de les compensacions que es podien permetre. En canvi, aquells que eren considerats no persones, com els captius, els esclaus, els pobres, a més d'estar més exposats a la pena de mort, en cas de ser condemnats tenien més possibilitats de patir l'execució de les formes més horroroses. És una dada objectiva, ja ho hem dit, que l'administració de la mort per part del poder sempre ha estat classista.

No serà fins al segle XVIII que es començaran a alçar veus contra aquestes pràctiques especialment cruels, al mateix temps que també es començarà a qüestionar la mateixa pena de mort.