Història dels drets humans

El segle XX

En relació amb l'ampliació progressiva del catàleg de drets humans al llarg del temps, el segle XX és el de la consolidació dels drets econòmics i socials. El dret al treball, als seus fruits, i a la seguretat social passen a ser les noves exigències i se'n reclama la seva protecció. Dintre de diferents entorns culturals i règims polítics, s'aniran interioritzant aquestes demandes, i ja a principis de segle veuen la seva consagració jurídica en ser recollides en algunes constitucions i documents:

-La Constitució de Mèxic de 1917 (fruit de la revolució mexicana), tractava de conciliar els drets civils i polítics amb els emergents drets econòmics i socials.
-La Declaració de Drets del Poble Treballador i Explotat de 1918, redactada pels revolucionaris russos i incorporada a la nova Constitució Soviètica, prioritzava els drets econòmics i socials.
-La Constitució de Weimar de 1919 proclamava drets socials de la ciutadania alemanya, com ara la protecció a la família, el dret a l'educació i al treball.

La Revolució Russa va originar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Enfront dels drets civils i polítics (també dits de "primera generació") considerats fonamentals i prioritaris des de les declaracions de drets americanes i francesa, el socialisme marxista va plantejar una jerarquització inversa dels drets, posant en primer lloc els drets econòmics, socials i culturals, argumentant que només impulsant aquests drets era possible fer efectius els altres. Les diferents vies, des de la revolució radical fins al reformisme intern, aniran difonent la necessitat i la importància dels drets econòmics, socials i culturals, i passaran a ser considerats, amb el temps, definitivament inseparables i complementaris dels drets civils i polítics.

Un any abans de la Constitució de Weimar havia finalitzat la Primera Guerra Mundial (1914-1918), desencadenada a causa dels projectes expansionistes i colonialistes dels països implicats. Estesa per més de mig món, es va convertir en el conflicte més sagnant de la història fins eleshores.

Acabada la guerra es va crear la Societat de Nacions, amb l'objectiu de fomentar una política mundial de desarmament i seguretat col·lectiva. Va fer obligatori per als països membres el recurs a l'arbitratge en cas de conflicte, i va intervenir en diferents contenciosos. No obstant, després de 1935 la Societat de Nacions no va ser considerada un impediment per part dels projectes expansionistes d'Alemanya, Itàlia (que havia ignorat les reprobaciones de la Societat arran de la invasió d'Abissínia) i Japó (que també havia ignorat l'ordre de retirar-se de la Mantxúria Xinesa).

Al marge de la seva labor d'arbitratge, la Societat de Nacions es va distingir per la creació el 1921 de la Cort Permanent de Justícia Internacional (el precedent de l'actual Tribunal Penal Internacional de la Haia, establert el 1998), la signatura del Conveni Internacional per a la Supressió de l'Esclavitud (signat el 1926 i completat i ratificat per les Nacions Unides el 1956) i la creació de l'Organització Internacional del Treball.

Després de la Primera Guerra Mundial, les democràcies liberals van perdre credibilitat mentre que al mateix temps creixien, en l'ambient de descontentament, moviments d'extrema dreta i d'extrema esquerra. En aquest context s'afermen els dos totalitarismes més devastadors del segle XX, el comunisme i el nazisme. Ambdós partien de les mateixes premisses: la liquidació del pluralisme, la implantació de la ideologia oficial de l'Estat, el culte al líder i l'obediència cega. Les seves conseqüències van ser comparables: el terrorisme estatal i milions de víctimes. A la Unió Soviètica, a partir de 1924 Stalin va iniciar l'eliminació de tota oposició, convertint-se en dictador absolut (adoptant un model de comunisme molt allunyat de les idees de Marx i Engels). A Alemanya, Hitler va accedir al poder el 1933 per la via democràtica, amb la introducció després de mesures cada vegada més totalitàries i racistes, unes mesures anunciades ja anteriorment a la seva obra Mein Kampf (1926):

"La barreja de la sang i, per tant, la decadència racial, són les úniques causes de la desaparició de les velles cultures, ja que els pobles no moren com a conseqüència de les guerres perdudes sinó per l'anul·lació d'aquella força de resistència que només és pròpia de la sang incontaminada."
"El principi d'organització constructiva de la raça ària ha estat substituït pel principi destructor que viu en el jueu, convertit així en el 'ferment de descomposició' de pobles i races i, en un sentit més ampli, en el factor de dissolució de la cultura humana."

El 1939, amb la invasió de Polònia per les tropes d'Hitler, va començar la Segona Guerra Mundial. En finalitzar, el 1945, el balanç era desolador: cinquanta milions de morts (trenta milions de civils), dues explosions nuclears dirigides contra la població civil (Hiroshima i Nagasaki), deportacions massives, l'extermini metòdic i sistemàtic en els camps d'extermini nazis de jueus, gitanos, homosexuals i altres minories ètniques, l'esclavitud sexual de dones promoguda per l'exèrcit japonès, ciutats senceres demolides, països arrasats, etc.

En els Judicis de Núremberg i els Judicis de Tòquio els vencedors van jutjar els màxims responsables alemanys i japonesos. Se'ls acusava d'haver comès crims contra la pau (violacions de tractats internacionals i actes d'agressió injustificada contra altres nacions), crims contra la humanitat (planificació i participació en exterminis i genocidis) i crims de guerra (violació de les lleis i convenis internacionals sobre la guerra). El conjunt de procediments duts a terme tant a Tòquio com a Núremberg van significar l'establiment, a partir de llavors (ja que amb anterioritat no existien), de regles bàsiques sobre la persecució de criminals de guerra, així com la tipificació dels delictes corresponents.

Però el que no es va jutjar en cap cas van ser les violacions de drets humans comeses pels països aliats, que també se'n van produir. Per exemple, l'agressió a Polònia per part de la Unió Soviètica, els bombardejos aliats de civils tant sobre Alemanya com sobre el Japó, o les represàlies i les violacions sobre la població alemanya, comeses per l'exercit soviètic durant l'ocupació final d'Alemanya. Segons els criteris usats durant els judicis de Núremberg i Tòquio, aquests també van ser crims contra la humanitat, però els seus responsables no van ser encausats.

La Segona Guerra Mundial va finalitzar el 1945. Alemanya es va rendir al maig, Japó a l'agost després del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Dos mesos més tard, el 24 d'octubre, va ser fundada oficialment a San Francisco l'Organització de les Nacions Unides mitjançant la signatura de la Carta de les Nacions Unides per part de 51 estats. Les Nacions Unides reemplaçaven així la Societat de Nacions, en la mesura que aquesta havia fracassat en els seus propòsits preventius, en no ser capaç d'evitar l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Als 51 estats membres inicials, en els anys successius se'ls van anar afegint nous estats, tal com contemplava l'Article 4 de la Carta:

"Podran ser Membres de les Nacions Unides tots els altres Estats amants de la pau que acceptin les obligacions consignades en aquesta Carta, i que, segons el parer de l'Organització, estiguin capacitats per a complir aquestes obligacions i es trobin disposats a fer-ho. L'admissió d'aquests Estats com a Membres de les Nacions Unides s'efectuarà per decisió de l'Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat."

Espanya va ser admesa en 1955. En l'actualitat (2006) els estats membres són 192.

Els horrors de la guerra i els judicis de Núremberg i Tòquio mostraven la necessitat de regular de forma precisa el concepte de drets humans i, sobretot, d'establir clarament quins eren. Un dels primers treballs de les Nacions Unides va ser l'elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans, un text la redacció del qual va estar subjecte a moltes discussions, ja que les postures de les diferents nacions no eren coincidents sobre els seus continguts. No obstant això, finalment va ser aprovada el 10 de desembre de 1948. Amb l'aprovació de la Declaració Universal, la humanitat es va dotar a si mateixa d'un document marc per a la convivència entre els éssers humans, amb l'objectiu que aquests drets arribessin a formar part del dret positiu de totes les nacions.

Amb el pas dels anys, la Declaració Universal, que com a tal no és de caràcter vinculant, s'ha anat completant amb altres documents de les Nacions Unides: convenis, convencions i pactes, aquests sí vinculants, que van desenvolupant, i en alguns casos ampliant, els continguts de la Declaració Universal.

Alguns d'aquests documents són els següents:
--Convenció per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi (1948, entrada en vigor en 1951)
--Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals (1966, entrada en vigor en 1976)
--Pacte Internacional de drets civils i polítics (1966, entrada en vigor en 1976)
--Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1979, entrada en vigor en 1981)
--Convenció sobre els drets dels infants (1989, entrada en vigor en 1990)

Si és veritat que la història, com en ocasions s'ha dit, no és més que una successió de crims, el segle més representatiu d'aquest vessant homicida de la humanitat seria el segle XX: dues guerres mundials, munts de guerres regionals, guerres civils, sagnants revolucions, els camps d'extermini nazis, els camps d'internament de les dictadures socialistes, les repressions de les dictadures militars hispanoamericanes, les violacions dels drets humans comeses pels règims dictatorials africans...

Però aquesta perspectiva, sense matisos que l'acompanyi, és parcial, ja que la història de la humanitat també és, paral·lelament, una successió d'intents de construcció de formes i normes d'organització social enfocades a evitar les agressions als drets de les persones. I el segle XX possiblement també sigui el més il·lustratiu d'aquest aspecte ètic de la humanitat.

Els horrors de la Segona Guerra Mundial i el desig que aquests horrors no es repetissin van portar a l'establiment de les Nacions Unides i a la redacció de múltiples documents sobre drets humans. Des de la societat civil és reveladora també l'eclosió d'organitzacions de defensa dels drets humans, tant des del treball de denúncia (Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Save the Children, etc.), com des del treball de promoció i col·laboració (Intermón, Metges sense Fronteres, Medicus Mundi, etc.).

Però tampoc cal oblidar que cap conquesta assolida és una garantia de cara al futur: casos com els genocidis comesos durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-1995), o el genocidi de Rwanda de 1994 (per citar només els més coneguts, ja que una llista exhaustiva que recollís tots els conflictes nacionals o regionals en els quals s'han violat de forma massiva els drets humans seria excessivament llarga), mostren la fragilitat de les fites aconseguides.

Per a jutjar les violacions de drets humans que es van cometre a Bòsnia i Hercegovina i Rwanda es van crear sengles Tribunals Penals Internacionals amb jurisdicció sobre cadascun dels països. Posteriorment, culminant una antiga aspiració de la comunitat internacional, a la Conferència de Roma de 1998, es va crear el Tribunal Penal Internacional, de caràcter permanent, el qual va entrar en vigor el 2002, al sumar les necessàries ratificacions estatals (Espanya el va ratificar el 2000). L'objectiu del Tribunal és ser un instrument capaç d'assumir la defensa jurídica de les víctimes de violacions de drets humans arreu del món i, especialment, en els casos de crims de guerra, genocidi i crims de lesa humanitat.

A l'iniciar-se el segle XXI, a més de diferents conflictes bèl·lics i la seva llarga seqüela de violacions de drets humans, segueixen persistint moltes altres violacions de drets humans, en general arrossegades des dels temps més remots:

--El flagell de la fam patida per milions de persones, en un món globalitzat i amb els recursos necessaris per alimentar tota la humanitat.
--La falta d'accés a la sanitat i a l'educació per una part considerable de la humanitat.
--La persistència de l'esclavitud, en la seva forma més tradicional circumscrita a casos molt concrets, però disseminada per tot el món sota noves formes de servitud (prostitució forçada, treball esclau infantil, etc.).
--La persistència de la tortura (fins i tot en ocasions la reivindicació de la seva legalització) a redós de la nova lluita antiterrorista.
--La misogínia i l'homofòbia, emparada en prejudicis ancestrals i encoratjada en ocasions per algunes interpretacions religioses.
--El racisme i la xenofòbia, encoratjat pels prejudicis o la defensa de privilegis de sectors socials de les zones més pròsperes a les quals intenta accedir la població d'algunes zones depauperades i sense recursos.

La llista tampoc és exhaustiva. A més, caldria afegir-hi les tensions i conflictes relacionats amb els anomenats drets de tercera generació, i de manera especial el dret a un medi ambient saludable i sostenible, una nova i urgent preocupació després de constatar durant el segle XX els efectes sobre la salut de segons quines pràctiques industrials altament contaminants. Ja en el segle XXI, cada vegada és més indiscutible la incidència del comportament humà sobre el clima terrestre, amb els perills que això comporta.

"Sempre es tenen dues opcions: dir que el món no té remei i no fer res, o lluitar per millorar-lo."
Hillary Swank, actriu. La Vanguardia, 5-3-2007
"No espereu res del segle XXI. És el segle XXI el que ho espera tot de vosaltres."
Gabriel García Márquez
>> més cites similars