Història dels drets humans

Resum

El desig d'un món més just, més lliure i més solidari segurament ha estat una aspiració comuna des que existeix l'ésser humà. Per tant, en un sentit ampli, podem dir que els drets humans no són un invent modern, tot i que la seva denominació i continguts actuals sí siguin històricament recents.

Les primeres notícies documentades que podem considerar precursores d'aquesta gran aventura corresponen al tercer mil·lenni abans de Crist, a Egipte. En el Llibre dels Morts, un difunt, davant el tribunal de Osiris, amb l'objectiu d'assegurar-se la vida eterna, al·lega en defensa seva "no haver fet mal a la filla del pobre".

Al segle XVII aC., a Mesopotàmia, trobem una fita: el Codi d'Hammurabi. És el primer que regula la coneguda Llei del Talió, establint el principi de proporcionalitat de la venjança, és a dir, la relació entre l'agressió i la resposta. Un principi que ara sembla bàrbar, però que llavors era una forma eficaç de contenció a la venjança sense límit. El Codi d'Hammurabi no distingeix entre dret civil i dret penal, simplement és una successió de lleis que enumeren els possibles casos i el que s'ha d'obrar en conseqüència.

Més tard, la cultura grega va suposar un avanç substancial, establint el naixement de la democràcia i un nou concepte de la dignitat humana, basat en l'home lliure, el ciutadà. De totes maneres, a Grècia no totes les persones tenien dret a la ciutadania, a la condició d'homes lliures: els esclaus n'estaven exclosos; en el millor dels casos eren considerats imprescindibles per al manteniment del sistema social vigent. Per exemple, a l'Odissea, podem llegir com Zeus va treure la meitat de la ment als esclaus. I Plató, recollint el mite homèric, afirmava en les seves lleis que en l'esclau no havia res de sa ni de sencer. Aristòtil senzillament justificava l'esclavitud en tant que part necessària del sistema socioeconòmic llavors imperant.

Roma és un altre dels grans referents de l'antiguitat. El seu major mèrit va consistir en reunir els avanços de les civilitzacions que l'havien precedit (grega, egípcia, fenici-cartaginesa) refonent-los i expandint-los per la conca mediterrània i Europa. Roma va ser una gran organitzadora, i un dels àmbits en el qual es va manifestar de forma més poderosa aquesta capacitat organitzadora va ser en el desenvolupament d'un ampli cos de lleis.

Al mateix temps, el poble jueu, i especialment els seus profetes, fan rellevants declaracions, recollides en els diferents llibres de l'Antic Testament, que exhorten els poderosos a actuar amb justícia. El text més difós de l'Antic Testament és Els Deu Manaments, considerats pel cristianisme com el germen de les modernes declaracions de drets humans.

Mentre al voltant del Mediterrani es desenvolupen les cultures egípcia, mesopotàmica, grega i romana (al mateix temps que neixen les grans religions monoteistes), a l'Índia i a la Xina sorgeixen també grans pensadors que contribueixen a la transformació d'aquelles societats. Els més influents van ser Buda i Confuci. El primer va qüestionar en els seus ensenyaments el sistema de castes associat al hinduisme, mentre que Confuci va tenir una influència determinant a la Xina. Entre altres coses, Confuci exhortava el bon govern (l'exercici de la caritat i la justícia), al mateix temps que promulgava el respecte a la jerarquia, aspecte aquest que va facilitar que el confucionisme acabés convertint-se en la religió oficial de l'estat.

Durant els primers anys després de Crist, es produeix un altre salt qualitatiu amb els estoics i els cristians, iniciant-se una nova etapa en el desenvolupament històric dels drets humans. Continuant amb la tradició grega, s'insisteix i s'aprofundeix més en la idea de dignitat i igualtat dels éssers humans, rebutjant al mateix temps la violència.

A principis del segle VII Mahoma comença a divulgar l'Islam, la qual cosa suposa un procés d'humanització dels costums de les societats del Nord d'Àfrica. Va insistir en la igualtat dels éssers humans proclamada pel cristianisme.

A Europa la invasió dels pobles germànics i la descomposició de l'imperi romà porten al naixement de diferents regnes. Sorgeix una nova organització social, el feudalisme, que arriba a la seva culminació política durant els segles XI i XII. No és una organització original d'aquest temps ni exclusivament europea: la seva configuració es dóna en períodes de decadència del poder central, per exemple durant l'Egipte faraònic o el Japó dels segles XVII i XIX. El feudalisme es caracteritza per la divisió de la societat en tres estaments desiguals, basats en el llinatge (o naixement) i el privilegi (llei privada per a cada estament): L'Església, representant del poder diví a la terra; Els nobles, posseïdors del poder polític i, juntament amb l'Església, de la propietat de la terra; Els serfs, sense drets, i que podien ser venuts o transferits.

Amb la implantació de les monarquies absolutes durant el segle XV, el feudalisme desapareixerà com règim polític de l'Europa Occidental, tot i que la seva dimensió social (convertida en l'anomenat Antic Règim) arribarà fins a la Revolució francesa.

Al disminuir les invasions s'inicia una lenta recuperació. Reneixen les ciutats i, a partir del segle XII agafa força una nova classe social: la burgesia. Els seus membres, al sentir-se desvinculats de les submissions feudals, inicien una llarga lluita a favor dels drets civils. D'aquesta època de transició és la Carta Magna (1215), favorable als nobles i burgesos anglesos.

A mitjan segle XV s'inicia el Renaixement a Itàlia. Inspirat en l'antiguitat clàssica, recobra la concepció grega de l'home en tant que mesura de totes les coses, i la llibertat de pensament i d'acció es tornen irrenunciables. El dret natural abandona la base teològica sobre la qual s'havia assentat durant l'Edat Mitja i adopta una concepció purament racionalista. Els drets giren al voltant de la persona individual independent de la col·lectivitat. Una concepció unilateral i combativa: els drets enfrontats al poder, desenvolupats a través d'una lluita entre l'Estat i l'individu, o entre aquest i l'Església.

El 1492 es produeix l'anomenat descobriment d'Amèrica. Va comportar grans abusos sobre els indígenes, abusos que van acabar propiciant una reflexió sobre els aspectes més inadmissibles de la colonització. Les Lleis d'Índies i la mateixa Corona Espanyola van establir normes per a protegir a la població indígena.

Però si la població nadiua durant la colonització va tenir els seus defensors, els autèntics oblidats van ser els esclaus d'origen africà, importats de forma massiva per a fer funcionar les societats esclavistes que es van instaurar a les colònies. Paradoxalment, durant el segle XVI, mentre la servitud estava en procés de desaparició a Europa, a les colònies renaixia l'esclavitud, i sota les seves pitjors formes.

A Amèrica del Nord els efectes de la colonització van ser encara més devastadors, produint-se un genocidi que va afectar a la majoria de les poblacions indígenes, al mateix temps que es recloïa els pocs supervivents en reserves.

Durant el segle XVII, a Anglaterra, es produeixen tres fets importants: La Petició de Drets (1628), que protegia els drets personals i patrimonials; L'Acta d'Habeas corpus (1679), que prohibia les detencions sense ordre judicial; La Declaració de Drets (1689), que consagrava els drets recollits en els textos anteriors.

L'anglès John Locke (1632-1704), és una figura cabdal del segle XVII. Considerat el pare del liberalisme modern, va proposar que la sobirania emanava del poble, que l'Estat havia de protegir els drets dels ciutadans i, anticipant-se a Montesquieu, que el poder legislatiu i el judicial havien d'estar separats. Va tenir una gran influència en la redacció de les grans declaracions de drets humans de finals del segle XVIII.

Les primeres grans declaracions es van produir a les colònies angleses d'Amèrica del Nord, impulsades pels seus conflictes amb la corona anglesa: el juny de 1776 es va proclamar la Declaració de Drets de Virginia i el juliol la Declaració d'Independència dels Estats Units. La Declaració d'Independència, redactada per Thomas Jefferson, afirmava el següent: "Sostenim com veritables evidències que tots els homes neixen iguals, que estan dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat...".

Una dècada més tard, a Europa, en els temps agitats de la Revolució Francesa, el 1789 es proclama a París la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. A aquesta declaració, la va seguir el 1793 una segona més radical (amb l'arribada de Robespierre i els Jacobins al poder) i una tercera, el 1795, més conservadora (arran de la caiguda de Robespierre).

Durant el segle XVIII van ser fonamentals les idees de Montesquieu i Rousseau. Montesquieu (1689-1755), va criticar severament els abusos de l'Església i de l'Estat. A l'estudiar les institucions i costums francesos de l'època, va donar formes precises a la teoria del govern democràtic parlamentari amb la separació dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, en tant que mecanisme de control recíproc entre ells, acabant teòricament amb la concentració del poder en una mateixa persona i els consegüents abusos que històricament havia produït l'il·limitat poder del monarca. Rousseau (1712-1778), per la seva banda, va denunciar vigorosament les injustícies i misèries resultants de la desigualtat social de la seva època, va propugnar la idea d'una societat basada en igualtat absoluta, en la qual cada membre, alhora que se sotmet a les decisions del col·lectiu, és al mateix temps part del poble sobirà, la voluntat general del qual constitueix la Llei. Aquestes idees de Rousseau van afavorir a l'elaboració del concepte dels drets humans al plantejar la necessitat de l'existència d'una igualtat entre els homes, els quals han de sotmetre la seva voluntat individual a la voluntat del col·lectiu, amb l'objecte d'arribar al benestar comú.

El segle XVIII va ser un segle de conquestes importants i al mateix temps de considerables limitacions. Dos exemples: 1) Les declaracions parlen dels "Drets dels Homes" (les dones en quedaven excloses). 2) Freqüentment eren "compatibles" amb l'esclavitud. Als Estats Units no es va abolir l'esclavitud fins a la Guerra de Secessió, el 1865. A Espanya, es va abolir el 1814, tot i que es va permetre que continués a les colònies (concretament a Cuba, fins el 1880).

El segle XIX és un segle d'avanços i retrocessos. En conjunt, és un segle de lenta consolidació dels ideals proclamats per la revolució francesa. El liberalisme i el romanticisme d'aquest segle tenen un pes específic en l'enfortiment de la llibertat dels individus, i que les constitucions nacionals que es van creant la tinguin en compte. És també el segle de la Revolució Industrial, de les reivindicacions proletaries i de la conquesta del reconeixement del dret d'associació. Apareixen a més noves teories socials: el socialisme utòpic, el socialisme científic (marxisme) i l'anarquisme, teories que tindran, a principis del segle següent, un gran protagonisme.

També és el segle de l'inici d'una nova lluita, la dels drets socials. Els moviments obrers emprenen la defensa dels drets humans des d'una perspectiva col·lectiva, de manera més àmplia, és el moment en el qual els treballadors exigeixen les seves reivindicacions. Ja en el segle XX, les revolucions mexicana i russa de 1917 constitueixen fets històrics determinants per a la consagració jurídica d'aquests drets col·lectius, els drets econòmics i socials.

Durant el segle XIX, el filòsof, polític i economista anglès John Stuart Mill (1806-1873), va tenir una gran influència. En el seu llibre "Sobre la llibertat", va reflexionar sobre la naturalesa i els límits del poder que pot ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu, argumentant que tota persona hauria de ser lliure per a realitzar les conductes que desitgi sempre que no perjudiqui els altres. Va ser un defensor de la llibertat d'expressió i, en tant que membre del parlament britànic, va proposar diverses reformes del sistema electoral, especialment sobre les qüestions de la representació proporcional i l'extensió del sufragi.

Algú ha dit que la història no és més que una successió de crims. Evidentment és una definició incompleta, però acceptant aquesta limitació, potser en el segle que més encaixa és en el segle XX: dues guerres mundials, incomptables guerres regionals, guerres civils, sagnants revolucions... i un balanç esfereïdor de milions de morts. Tota aquesta bogeria ha estat alhora el catalitzador d'una reacció en sentit contrari, encaminada a evitar (amb resultats diversos) la seva repetició.

A la Primera Guerra Mundial va seguir-li la creació de la Societat de Nacions, que encara que no va ser capaç d'evitar la Segona Guerra Mundial, sí va tenir el mèrit de ser el precedent d'una organització supranacional de caràcter vinculant. Altres avanços de la Societat de Nacions van ser la creació del Tribunal Internacional de la Haia, la signatura del "Conveni internacional per a la supressió de l'esclavitud" (signat el 1926 i completat i ratificat per les Nacions Unides el 1956) o la creació de l'Organització Internacional del Treball.

A la Segona Guerra Mundial va seguir-la la creació de les Nacions Unides. Els horrors de la guerra i els judicis de Nuremberg i Tòquio contra els alts responsables nazis i japonesos, acusats de crims de guerra i genocidis, mostraven la necessitat de regular de forma precisa el concepte de drets humans i, sobretot, d'establir clarament quins eren aquests drets. El resultat va ser l'aprovació, el 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Amb el pas dels anys, la Declaració Universal, que com a tal no és de caràcter vinculant, s'ha anat completant amb una sèrie de convenis, convencions i pactes, aquests sí vinculants, que van desenvolupant, i en alguns casos ampliant, els continguts de la Declaració Universal. L'objectiu a més és que aquests drets arribin a formar part del dret positiu de totes les nacions, el que en molts casos ja ha succeït (una altra cosa és que després siguin respectats).

Les normes i principis començats a promulgar fa segles de forma fragmentada i difusa en diferents entorns culturals (amb una incidència en general limitada sobre la vida quotidiana dels ciutadans de les corresponents èpoques històriques), amb el pas del temps s'han anat consolidant i difonent: d'una banda, detallant cada vegada amb més precisió els diferents drets i, d'altra banda, construint societats dotades dels mecanismes necessaris per a vetllar pel respecte efectiu d'aquests drets.

La Declaració Universal és la culminació, fins al moment, d'aquest afany d'universalització i concreció dels drets de les persones.