Història dels drets humans
Justificació
El coneixement de la història és instructiu i profitós quan va més enllà de la mera curiositat o entreteniment i ens serveix de referència per transformar el present. No és una feina fàcil, però sí apassionant i alhora necessària: aprofitar les experiències, les contradiccions, els encerts i els errors de les generacions que ens han precedit per corregir els aspectes del moment actual més injustos i insolidaris."En les societats humanes s'aprèn poca història i s'aprèn poc de la història."En abordar l'estudi del passat o del present ens podem trobar amb diferents dificultats. Per començar, el grau de fiabilitat de la informació disponible. És obvi que aquesta fiabilitat està condicionada per la tendència, pròpia tant dels individus com dels col·lectius, a reelaborar el propi passat remot o immediat (en general sense ni tan sols ser-ne conscients), expurgant o difuminant els episodis més incòmodes i criticables i embellint i sobredimensionant aquells altres episodis presumptament més nobles i dignes d'admiració.
Ferran Requejo, La Vanguardia, 26-7-2010.No obstant això, aquesta mateixa dificultat també es pot prendre com un desafiament i dur-lo vers l'àmbit que ens interessa, el vinculat amb l'objectiu didàctic i transformador que es persegueix. Fixem-nos per exemple en el següent text:
"La Història d'Espanya és el relat dels fets més importants realitzats pels espanyols. Tot bon espanyol estima la seva pàtria i vol conèixer el que van fer els seus avantpassats i per què ho van fer. Les coses bones per admirar-les i imitar-les, i les dolentes per evitar-les."El text correspon a una història d'Espanya per a escolars de 1958 (1). El problema és que després resulta que "els fets més importants" són llistes de reis i de batalles, junt amb l'apologia de l'expansió del cristianisme i de la lluita contra "els infidels i els heretges". I "les coses dolentes per evitar-les" es van oblidar d'incloure-les, per exemple la participació espanyola, durant més de tres segles, en el comerç d'esclaus africans destinats a les colònies americanes (Espanya va ser un dels últims països en abolir l'esclavitud de les seves colònies, no ho va fer fins a finals del segle XIX).La primera conclusió és que els manuals d'història del nacionalcatolicisme espanyol eren bastant tendenciosos. Igual que en general tots els manuals d'història dels diferents països, també els de règims democràtics (al capdavall és només una qüestió de grau). Però, a partir d'aquesta constatació, es pot plantejar la següent reflexió: si en totes les cròniques es voregen determinats fets i col·lectius, quines són les persones apartades de les cròniques de l'actualitat? Quines són avui les persones marginades, "invisibilitzades", els drets fonamentals de les quals no són respectats? Quina és la nostra actitud envers elles? Quina és la nostra responsabilitat en relació amb les circumstàncies desfavorables que els toca viure? Com ens jutjaran les generacions futures, quan s'interroguin sobre les nostres vides i les nostres responsabilitats pel que fa a les vulneracions dels drets humans que es cometen en l'actualitat?
Si aquestes pàgines dedicades a la història dels drets humans, malgrat les seves limitacions, serveixen (aportant idees, generant reflexions, estimulant l'acció transformadora), per sumar un gra de sorra a la tasca de construir un món en el qual els drets humans siguin més respectats, l'esforç de la seva elaboració haurà valgut la pena.
Informació complementària: a l'apartat Objetius didàctics.
--
(1) Historia de España. Tercero y cuarto cursos. Compañía de Santa Teresa de Jesús. Barcelona, 1958