Història dels drets humans

Ètica, felicitat i drets 

La història de l'ètica (aquella part de la filosofia que es dedica a la reflexió sobre la moral), té una estreta relació amb l'emergència del que finalment hem acabat anomenant drets humans.

Tot i que l'ètica va ser tractada sistemàticament per primera vegada en la Grècia clàssica, la veritat és que la seva presència en el món mental dels éssers humans és molt anterior: la reflexió sobre les millors formes de comportament humà segurament apareix lentament, a partir del moment que alguns homínids inicien el procés de "humanització", un procés que els durà a establir de forma progressiva normes de conducta, individuals i col·lectives, amb la finalitat de fer possible la vida dintre d'una comunitat (família, clan, més tard les ciutats...), ja que sense normes i valors la vida en comú no és viable.

Devem als filòsofs de la Grècia clàssica que fossin els primers sistematitzadors de la reflexió sobre les normes morals i uns grans divulgadors d'aquestes reflexions. Van afirmar que l'objectiu de l'ésser humà és aconseguir la felicitat, cosa que fa que calgui avaluar la idoneïtat del conjunt de normes i creences que regulen el comportament d'una persona (la seva moral), establint aquells principis que es consideren bons (eficaços, desitjables) per aconseguir la felicitat, i aquells principis que es consideren dolents (obstaculitzadors, rebutjables). I no només en l'àmbit individual, també en el polític: quins són els trets morals, el tipus d'organització social més adequat per a aconseguir la felicitat col·lectiva, una recerca que els va dur a la invenció i la defensa dels primers sistemes democràtics.

No obstant això, en la mesura que la idea de felicitat és una creació humana, es concreta conceptualment de formes diferents. Per exemple, a la Grècia clàssica, a través de l'ètica aristotèlica, l'ètica hedonista, o l'ètica estoica. Aquesta última, amb la seva doctrina de la llei natural i de la dignitat humana, va exercir una gran influència sobre tota l'evolució posterior del món occidental, principalment a través de la seva incorporació al cristianisme emergent, convertit en el segle IV en religió oficial de l'Imperi Romà.

A cavall entre els segles IV i V, Agustí d'Hipona inicia la tradició de les ètiques teològiques (segons les quals només en Déu podem trobar la felicitat i les respostes a les nostres preguntes). Ja en el segle XIII, Tomàs d'Aquino, continuant la tradició agustiniana, argumenta l'existència d'un dret natural establert per Déu, i conclou que tota acció que segueix els principis del dret natural és correcta, i incorrecta si no els segueix.

Al segle XVII, John Locke argumenta que els drets de les persones no depenen d'un dret natural instaurat per alguna divinitat, sinó que són els mateixos éssers humans els que tenen la capacitat d'establir un pacte que reguli les seves relacions: un pacte que defineixi el que és correcte i el que no ho és, de manera que quedi garantit el respecte dels drets que posseeixen tots els éssers humans (uns drets que ell afirma que són irrenunciables, a diferència de Hobbes).

Al segle XVIII David Hume considera que són els sentiments, i no la raó, els elements que utilitzen els éssers humans per decidir allò que és correcte o incorrecte: les accions humanes provoquen una sèrie de sentiments, d'aprovació o de rebuig, que serveixen per avaluar la correcció d'aquestes accions.

Per la seva banda, també durant el segle XVIII, Immanuel Kant és l'hereu de les antigues ètiques estoiques. Kant és el modern iniciador de les ètiques del deure, aquelles que tenen com a referent el que la raó conclou que és el més just (en oposició a les ètiques de les finalitats com la aristotélica i l'hedonista, aquelles que es pregunten el que fa feliços els éssers humans).

A més de les aportacions filosòfiques de Hume i Kant, des del punt de vista de l'evolució de les concepcions morals l'altre fet transcendental del segle XVIII és la proclamació de les grans declaracions de drets. Al preàmbul de la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789, l'antiga aspiració a la felicitat de la Grècia clàssica hi segueix present:

"Els representants del poble francès (...) han resolt exposar, en una declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de l'home (...) a fi que els actes del poder legislatiu i del poder executiu (...) redundin sempre en benefici del manteniment de la Constitució i de la felicitat de tots."

La felicitat també apareix en les declaracions de drets americanes de finals del segle XVIII, com en la Declaració de Drets de Virgínia, o en la mateixa Declaració d'Independència dels Estats Units. En elles, s'esmenta "la recerca i obtenció de la felicitat", i fa entendre (d'acord amb les teories aristotèliques), que la seva obtenció només pot ser el resultat d'una acció, d'una activitat: la felicitat no es concedeix ni es garanteix, el que es pot fer és assolir-la. La societat, l'estat, el que ha de fer és no posar impediments als individus, garantir que no existeixin obstacles. Per exemple, a una persona esclavitzada o que visqui amb el temor de ser torturada, "la recerca i obtenció de la felicitat" no li serà tasca fàcil.

No obstant això, quan es redacta el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, la felicitat, a diferència de les declaracions americanes i francesa, ja no s'esmenta. Aquesta desaparició està relacionada amb l'evolució de les teories ètiques (sobre les quals és determinant la influència kantiana), que al costat de la recerca de la felicitat incorporen un nou concepte, la recerca de la justícia, un objectiu al qual cada vegada se li atribueix un major protagonisme.

"No hi ha dubte que l'Ètica, entesa a la manera aristotèlica com un saber orientat a l'esclariment de la vida bona, amb la mirada posada en la realització de la felicitat individual i comunitària, segueix formant part de la Filosofia pràctica, encara que, com veurem, la qüestió de la felicitat ha deixat de ser el centre de la reflexió per a moltes de les teories ètiques modernes, la preocupació de les quals se centra més aviat en el concepte de justícia. Si la pregunta ètica per Aristòtil era 'quines virtuts morals hem de practicar per assolir una vida feliç, tant individualment, com comunitàriament?', en la Modernitat, en canvi, la pregunta ètica més aviat seria aquesta altra: 'quins deures morals bàsics haurien de regir la vida dels homes per tal que sigui possible una convivència justa, en pau i en llibertat, donat el pluralisme existent quant a les maneres de ser feliç?"
Adela Cortina y Emilio Martínez. Ética. Ediciones Akal. Madrid, 1996

L'evolució de les idees filosòfiques es concreta en l'aparició d'una nova moral, la dels drets humans, que té el seu referent més clar en la Declaració Universal de 1948. Aquesta moral dels drets humans coexisteix (en ocasions amb tensions, però no forçosament), amb altres morals que afecten altres àmbits de l'existència humana, morals pròpies de diferents col·lectius o estrictament individuals.

"Qui desitgi la vida bona per a si mateix, d'acord al projecte ètic, també ha de desitjar que la comunitat política dels homes es basi en la llibertat, la justícia i l'assistència. La democràcia moderna ha intentat al llarg dels dos últims segles establir (primer en la teoria i a poc a poc en la pràctica) aquestes exigències mínimes que ha de complir la societat política: són els anomenats drets humans la llista dels quals encara és avui, per a la nostra vergonya col·lectiva, un catàleg de bons propòsits més que de realitats efectives. Insistir en reivindicar-los sencers, a tot arreu i per a tothom, no uns quants i només per a uns quants, segueix sent l'única empresa política de la qual l'ètica no pot desentendre's."
Fernando Savater. Ética para Amador. Ariel. Barcelona, 1991

Aquesta nova moral dels drets humans és també, lògicament, un objectiu d'estudi per part de l'ètica, del que es dedueix que els principis morals dels drets humans no són immutables: si la seva anàlisi ètica demostra que són perfectibles, ha d'abordar-se la seva actualització, tal com de fet passa realment. En l'àmbit teòric a través dels fòrums de discussió filosòfics, i també en l'àmbit pràctic a través de les noves normes, documents i puntualitzacions sobre drets humans que es van gestant en organismes com les Nacions Unides.

Dintre d'aquest procés d'actualització emergeixen les ètiques aplicades, centrades en els nous desafiaments propis del nostre temps, com la bioètica o l'ètica mediambiental. En el segon cas, a més, es produeix la paradoxa que per afrontar els problemes plantejats, (el deteriorament del medi ambient i la seva incidència negativa sobre els drets humans), són útils aspectes de morals ancestrals en el seu moment menyspreades: aquelles morals pròpies de les cultures indígenes que promovien una relació més respectuosa amb l'entorn.

Des dels temps més remots, els éssers humans han inventat múltiples sistemes morals i diferents teories ètiques, més o menys rigoroses. Els sistemes morals han anat evolucionant: uns han desaparegut, uns altres s'han transformat. En ocasions, les transformacions han estat tan profundes que han donat lloc a nous sistemes morals. D'altra banda, quan els sistemes morals han evolucionat, la seva evolució no sempre ha estat positiva, com en el cas de l'emergència del nazisme al segle XX, amb la seva filosofia racista i genocida.

Les antigues morals que han desaparegut, en general ha estat a causa del colonialisme (físic, cultural, religiós), i han estat suplantades pels sistemes morals dels pobles invasors o les cultures dominants. La desaparició d'alguns sistemes morals, o de part d'alguns sistemes, ha suposat innegables avanços en l'afirmació de la dignitat de tots els éssers humans (com la supressió de les morals que justificaven l'esclavitud). Altres desaparicions, en canvi, han suposat pèrdues, com la ja esmentada d'aquelles cultures que mantenien una relació més respectuosa amb l'entorn.

En l'actualitat, segueixen convivint diferents sistemes morals, no sempre respectuosos amb els drets humans (com aquells que encara neguen la igualtat de drets per a les dones). Avui, la raó d'existir de l'ètica segueix sent estudiar, racionalment, la coherència i la bondat d'aquests sistemes morals. La nova moral dels drets humans també s'ha de sotmetre a aquesta anàlisi ètica, ja que és la millor garantia de cara a afermar aquesta proposta moral basada en la dignitat inherent a tots els éssers humans, la més adequada, alhora, de cara a garantir que totes les persones puguin exercir lliurement la vella aspiració aristotèlica de buscar la felicitat.