La Declaració Universal dels Drets Humans

Orígens de la Declaració Universal

Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat d'un organisme internacional que promogués relacions internacionals més justes i menys conflictives era palesa. El resultat va ser la creació de l'Organització de les Nacions Unides (hereva de l'antiga Societat de Nacions, fundada el 1919, al final de la Primera Guerra Mundial). Amb la signatura de la Carta de les Nacions Unides per part de 51 estats a San Francisco el 1945, la nova organització va iniciar la seva singladura.

A la Carta de les Nacions Unides es fan ja referències concretes als drets humans. En el preàmbul es posa de manifest la resolució dels seus integrants de "...reafirmar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones...". I en el primer dels seus articles s'esmenta com un dels objectius de la nova organització "...el desenvolupament i estímul del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals de tothom, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió".

En la mesura que un dels objectius fundacionals de les Nacions Unides era fomentar el respecte dels drets humans, el 1946 es va crear la Comissió de Drets Humans (dintre del Consell Econòmic i Social). El primer treball de la Comissió va ser l'encàrrec d'un projecte de Declaració sobre Drets Humans a un equip format per vuit persones, presidit per Eleanor Roosevelt (Estats Units) i amb René Cassin (França) com a vicepresident, el qual va tenir una influència determinant en el redactat final de la Declaració.

A més dels continguts, un dels grans motius de debat va ser que inclogués o no instruments que obliguessin al seu compliment. Un debat que finalment van perdre els partidaris que tingués un caràcter vinculant a través d'una Convenció que contemplés mesures per a l'aplicació real dels principis proclamats en la Declaració (el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals no es van signar fins el 1966, i no van entrar en vigor fins el 1976).

En les llargues negociacions cap al text final, els representants dels països capitalistes insistien en la importància dels drets i llibertats individuals, mentre que les delegacions dels països comunistes incidien sobre els drets de tipus social i econòmic. Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, l'enfrontament ideològic entre capitalisme i comunisme (conegut com la Guerra Freda) estava en una fase creixent i dificultava el consens.

Altres focus d'oposició van ser les postures de Sudàfrica, en la mesura que el seu sistema de segregació racial era incompatible amb diferents articles de la Declaració, i la d'Aràbia Saudita, la qual argumentava que la Declaració es basava en models culturals occidentals, en ocasions de difícil conjugació amb la Llei Islàmica.

Després de dos anys de propostes i modificacions, el 10 de desembre de 1948 es va presentar el text definitiu per a la seva aprovació a l'Assemblea General de les Nacions Unides. La Unión Soviètica i alguns països de la seva àrea d'influència (més Aràbia Saudita i Sudàfrica) es van abstenir durant la votació, i el text va ser aprovat per gran majoria (48 vots a favor, 8 abstencions i cap vot en contra).

La redacció i aprovació de la Declaració no només era conseqüència dels horrors ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, era també el resultat de segles de lents avanços en matèria de drets humans. El seu precedent més notable, sens dubte, era la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789.

"És necessari reconèixer que aquesta llarga marxa pels drets humans no s'inicia el 1948. Va començar amb la història de la civilització. Una part de la humanitat no ha deixat de combatre mai per la plena llibertat i per la justícia més completa. Només cal recordar els pares i animadors de l'esperit alliberador de la Revolució Francesa. Però, sens dubte, aquest procés s'accelera a partir de 1948, quan la idea etèria i controvertida dels drets naturals o de les ideologies emancipadores s'escriu, negre sobre blanc, en forma de preceptes de validesa universal."
Francesc Casares. La Declaración Universal de Derechos Humanos cincuenta años después [La Declaración Universal de los Derechos Humanos. Asociación para las Naciones Unidas en España / Icaria Editorial]

"Alguns moments de la història de la humanitat tenen una grandesa que, tot i que no serveixen per a redimir les barbaritats que han tacat i segueixen degradant les pàgines del llibre que escrivim cada dia, permeten mantenir encesa en el cor de les persones la flama de l'esperança i de l'optimisme, sense la qual la paraula 'futur' no tindria sentit. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 és un d'aquests moments. És la millor demostració que, en essència, les persones segueixen sent capaces no només del pitjor, sinó també del millor."
Boutros Boutros-Ghali. Los derechos humanos en el siglo XXI. Ediciones Unesco / Icaria Editorial

Més informació sobre l'evolució històrica dels drets humans:
Història dels drets humans.