La Declaració Universal dels Drets Humans

Drets i deures

A la Declaració Universal gairebé no s'esmenten els deures. Apareixen a l'article 29, quan en el seu primer punt diu que "Tota persona té deures cap a la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat". Fugaçment, apareixen també a l'article primer, quan després de proclamar la dignitat, la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans afegeix que aquests "han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres".

La presència dels deures a la Declaració Universal és mínima. Hauria estat comprensible que tinguessin un major protagonisme, tenint en compte que en molts països els deures de l'individu constituïen un concepte clau, fonamental, de les seves societats. Ja fos a causa de les seves respectives cultures, en el cas dels països asiàtics i africans, dels seus règims polítics, en el cas de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits, o de les seves creences religioses, en el cas dels països islàmics, encapçalats per Aràbia Saudita, i alguns països de forta tradició cristiana. El resultat, no obstant això, va ser l'absència gairebé total dels deures en el text final, al marge de l'esmentada aparició a l'article 29, inclòs durant les negociacions, ja que inicialment no estava previst, i en el qual d'altra banda no es concreten quins són aquests deures. La presidenta de la comissió preparatòria del text de la Declaració, Eleanor Roosevelt, va argumentar referent a això que el treball que els havien encomanat era precisament una declaració dels drets de l'ésser humà i no de les seves obligacions.

De fet, el que es discutia no era si els éssers humans tenen deures en relació amb la societat, un fet obvi, ja que sense aquesta reciprocitat és impensable una societat mínimament estructurada i operativa, però en aquell moment l'única cosa que es pretenia era afirmar els drets. Els països occidentals i de tradició liberal, defensors d'aquesta postura, reforçada amb el record dels recents horrors de la Segona Guerra Mundial, havien apostat amb claredat per una declaració de drets, com a afirmació i salvaguarda de la dignitat de l'individu.

Les discrepàncies sobre el paper dels deures a la Declaració Universal són fàcils de comprendre si es compara el seu contingut amb el d'altres documents regionals sobre drets humans. Tant a la Declaració Americana de Drets Humans, aprovada també el 1948, com a la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles de 1981, els deures tenen un gran protagonisme. Des d'una altra òptica, les declaracions islàmiques de drets els subordinen tots al deure de respectar la Llei Islàmica.