Dels valors finalistes als instrumentals (dels bons desigs al comportament compromès)
Javier Elzo. Joves i valors, la clau per a la societat del futur. Fundació La Caixa. Barcelona, 2006 (primera part: Els pares davant els valors que cal transmetre a la família)

Hem pogut constatar en diferents estudis que un tret central de molts joves (no sols en ells, però aquí parlem de joves) és la seva implicació distanciada amb relació als problemes i les causes que diuen que defensen. Fins i tot en temes en què ells són pioners, com ara l'ecologisme i el respecte per la natura, per esmentar un cas paradigmàtic, no es pot dir, llevat en grups molt restringits, que per a la majoria de joves sigui una prioritat vital, una utopia sostinguda en el dia a dia, en l'acció lliurement decidida a l'hora d'ocupar les seves preocupacions i el seu temps disponible. Cada dia estic més convençut que l'ús que es doni al temps lliure i als diners de butxaca constitueixen dos dels millors indicadors dels valors de les persones, dels joves en aquest cas.

Cal dir que en molts dels joves d'avui hi ha un hiatus, una falla, entre els valors finalistes i els valors instrumentals: els joves d'avui aposten i inverteixen afectivament i racionalment en els valors finalistes (pacifisme, tolerància, ecologia, exigència de lleialtat...) i alhora presenten, tanmateix, grans falles en els valors instrumentals sense els quals tot això anterior corre el risc de quedar-se en un bell discurs. Són els dèficits que presenten en valors com ara l'esforç, l'autoresponsabilitat, el compromís, la participació, l'abnegació, l'acceptació del límit, la feina ben feta... L'escassa articulació entre valors finalistes i valors instrumentals posa al descobert la contínua contradicció -fins i tot la dificultat- de molts joves per mantenir un discurs i una pràctica amb una determinada coherència i continuïtat temporal allí on cal un esforç que tingui una utilitat que no sigui percebuda immediatament. Aquí també l'educació en drets sense el correlat dels deures i les responsabilitats ha fet estralls.

La família hi pot fer alguna cosa, certament, i aquí cal parlar, amb tota propietat, de la gran importància de l'educació en valors instrumentals. Sí, en aquest àmbit, el paper de la família és cabdal. Més que no pas l'escola, especialment en els primers anys de vida de la persona i fins i tot en la primera adolescència. L'adquisició dels hàbits de la disciplina, de l'abnegació (no per plorar molt s'obté a la primera el que es vol), el control dels desigs, el respecte a l'autoritat (exercida amb raó i ponderació), la consciència que hi límits per a tot, la necessitat de cooperar en el funcionament quotidià de la casa (la taula no es despara sola, ni els llits es fan tots sols) i un llarg però elemental etcètera són condició, i gairebé goso dir que garantia, que una vegada entrats en l'adolescència i la joventut amb la necessària independència estiguin armats per dir que "no" i, per exemple, tornar a casa sense necessitat de seguir les pautes del grup quan, sense cap mena de dubte, ho estan desitjant. L'educació en valors instrumentals (feina ben feta, disciplina, constància...) és, avui, si més no tan important com l'educació en valors finalistes (tolerància, respecte al diferent...).