El pitjor va ser el silenci.
Irene Vallejo. L'infinit dins d'un jonc. Columna, Barcelona, 2020 (Primera part. Capítol 86, pàg. 238-240)
Traducció: Núria Parés---
El pitjor va ser el silenci. Aleshores no hi havia una paraula per anomenar-ho. Podies dir: a la classe es riuen de mi. O més dramàtica: a l'escola em peguen. Però això només esgarrapava la superfície de la realitat. No et calien raigs X als ulls per veure com es formava a la ment dels adults un diagnòstic instantani: coses de nens.
Era la revelació primerenca d'un mecanisme tribal, primitiu, predador. M'havien retirat la protecció del grup. Hi havia un reixat imaginari i jo era a fora. Si algú m'insultava o em tirava de la cadira a empentes, els altres hi treien importància. L'agressió va arribar a adquirir un aire rutinari, habitual, poc destacable. No vull dir que es produís cada dia. A vegades, sense saber per què, es declaraven estranys períodes de calma, el baldó de la capsa dels trons quedava tancat durant setmanes, la trajectòria de les pilotes a l'hora del pati parava d'apuntar cap a mi. Fins que, de sobte, la professora renyava a la classe algun dels meus perseguidors, i quan sortíem, enmig de l'aldarull dels nens impacients per anar a jugar, en els passadissos pintats de blau, em tornaven la humiliació: saberuda, filla de puta, tu què mires?, que vols rebre o què? I es tornava a obrir la veda.
Els perseguidors es repartien els papers; un era el líder, i els altres, els seus fidels sequaços. S'inventaven sobrenoms per posar-me; feien imitacions grotesques del meu aparell de les dents; em llançaven uns cops de pilota que encara ara sembla que noti el cop sec, l'atordiment que em produïen; em van trencar el dit petit a classe de gimnàstica; gaudien amb la meva por. Els altres m'imagino que ni tan sols se'n recorden. Potser, furgant a la memòria, dirien, bé, li vam fer unes quantes bromes pesades. Col.laboraven precisament així, amb la seva indiferència.
Durant el període més cru, entre els vuit i els dotze anys, hi va haver altres marginades; no vaig ser l'única. Una repetidora, una immigrant xinesa que amb prou feines parlava el nostre idioma, una noia exuberant amb la pubertat avançada. Érem exemplars dèbils de la bandada, els que el depredador observa i aïlla des de lluny.
Molta gent idealitza la seva infantesa, la converteix en el territori sobrevalorat de la innocència perduda. Jo no tinc cap record d'aquesta suposada innocència dels altres nens. La meva infantesa és un estrany revoltim d'avidesa i por, de debilitat i resistència, de dies tenebrosos i d'alegries eufòriques. Allà hi ha els jocs, la curiositat, les primeres amigues, l'amor incondicional dels meus pares. I la humiliació quotidiana. No sé com encaixen aquestes dues parts fracturades de la meva experiència. La memòria les ha arxivat per separat.
Però el pitjor, insisteixo, va ser el silenci. Vaig acceptar el codi vigent entre els nens, vaig acceptar la mordassa. Tothom sap, des dels quatre anys, des de sempre, que delatar està molt malament. El delator és un caguetes, un mal company, es mereix que l'hostiin. El que passa al pati es queda al pati. Als adults no se'ls explica res -o si de cas el mínim imprescindible perquè no se'ls acudeixi intervenir-. Les esgarrapades me les feia jo sola. Perdia les coses que en realitat m'havien robat i apareixien flotant en l'aigua groguenca del fons del vàter. Vaig interioritzar que l'únic bri de dignitat que tenia a l'abast consistia a resistir, a callar, a no plorar davant dels altres, a no demanar ajuda.
No soc un cas aïllat. La violència entre els nens, entre els adolescents, es desenvolupa protegida per una barrera de silenci tèrbol. Durant anys em va reconfortar no haver sigut la delatora de la classe, l'acusadora, la covarda. No haver caigut tan baix. Per autoestima mal entesa, per vergonya, vaig obeir la norma: certes coses no s'expliquen. Voler ser escriptora ha sigut una tardana rebel.lió contra aquesta llei. Aquestes coses que no s'expliquen són precisament les que és obligat explicar. He decidit convertir-me en aquella delatora que tanta por em feia ser. L'arrel de l'escriptura moltes vegades és obscura. Aquesta és la meva obscuritat. És la que alimenta aquest llibre, i potser tot el que escric.
Durant els anys humiliants, a més de la meva família, em van ajudar quatre persones a les quals no he vist mai: Robert Louis, Michael, Jack, Joseph. Més endavant descobriria que són més coneguts pels seus cognoms: Stevenson, Ende, London i Conrad. Gràcies a ells vaig aprendre que el meu món és només un dels molts mons simultanis que existeixen, incloent-hi els imaginaris. Gràcies a ells vaig descobrir que podia emmagatzemar fantasies acollidores i guardar-les a la meva habitació interior per buscar refugi quan allà a fora refermés la pedregada. Aquesta revelació em va canviar la vida.
- "El pitjor va ser el silenci. Aleshores no hi havia una paraula per anomenar-ho". A quina paraula es refereix l'autora?
- "Era la revelació primerenca d’un mecanisme tribal, primitiu, predador". Què signifiquen aquestes paraules?
- Alguna vegada has sigut espectador/a passiu de l'assetjament que patia un company/a? Si no has reaccionat, perquè creus que ha sigut?
- Per què les víctimes d'assetjament escolar de vegades se senten culpables?
- Per què els assetjadors exclouen del grup les víctimes?
- Una "broma pesada" és realment una broma, o caldria fer servir una altra expressió? Quines eren les bromes pesades de què parla l'autora?
- Una situació puntual d'abús es pot qualificar d'assetjament i s'ha de denunciar des del primer moment? O és quan es reitera, que es considera assetjament i llavors s’ha de denunciar?
- Per què la protagonista no demana ajuda? Pot ser difícil parlar de l'assetjament que s'està patint de manera que sigui creïble el que es diu?
- La persona abusadora tria la víctima en funció d'alguna peculiaritat seva. Ser diferents ens pot fer més vulnerables?
- Per què sovint es considera que qui denuncia el maltractament que pateix és un delator, i per tant una persona menyspreable? Quin és l'origen d'aquesta creença que afavoreix la perpetuació dels maltractaments?
- Quines són les quatre persones que, malgrat no conèixer-les, van ajudar l'autora?
- Per a l'autora la literatura va ser una mena de refugi. Hi ha persones maltractades que no tenen ni tan sols un recurs parcialment protector com aquest. Estrictament en aquest sentit, es podria dir que l'autora, dins de la seva desgràcia, era afortunada?
- Per què creus que l'autora, en un assaig de 400 pàgines sobre la història dels llibres, hi ha inclòs quatre pàgines sobre l'assetjament escolar que va patir?
- L'autora va patir assetjament escolar al voltant de 1990. Des d'aleshores han passat molts anys, s'ha parlat molt del tema, però l'assetjament escolar actualment segueix sent una realitat i un problema greu. Què caldria fer, per tal d'aturar els casos d'assetjament escolar?