No he fet res per defensar la Laura.
Emmanuelle Piquet. He vençut el bullying. Editorial Joventut, 2017
---
La Laura era la meva veïna. (...) Sovint estava sola, fins i tot a primària, però no semblava que això l'afectés, més aviat era una persona solitària. (...) Però quan tots dos érem petits jugàvem al jardí d'on vivíem i era molt divertit, perquè ella tenia molta imaginació per trobar idees de nous llocs estranys per descobrir. A l'escola no anàvem a la mateixa classe i jo només li deia hola al bus al matí, perquè mai cap dels dos hem estat gaire expressius.
Em vaig adonar que alguna cosa no anava bé quan vaig veure que es passava l'esbarjo caminant sola amb el cap cot i que, moltes vegades al dia, l'empentava una banda de noies de quart que la tractaven de marginada i li preguntaven on havia comprat aquella roba. Ella se'n deslliurava i seguia passejant pel pati tota sola, una mica com un robot, mirant a terra. De vegades, uns nois se li creuaven al mig del camí perquè xoqués amb ells i després l'empentaven tractant-la d'estúpida. Em sabia molt de greu. Ho vaig veure diverses vegades al pati i no vaig fer-hi res.
Les noies de quart i els nois que se li posen al davant del camí em fan por i m'angoixo davant la idea de ser el seu objectiu següent si alguna vegada hi intervinc. Sé que els adults ens animen a defensar els que són assetjats, però em fa vergonya de confessar-ho avui, no tinc el valor de fer-ho. He pensat més en mi que en ella. No vull intentar disculpar-me ni res, perquè ara que estic a quart de veritat que em sento inútil, però és com si tingués la sensació que en aquell moment no havia tingut cap més opció. Tal vegada si hagués estat més valent, menys mandrós, menys egoista, hauria dit als meus companys que vinguessin amb mi i ens enfrontéssim a la banda dels populars de quart, però no vaig fer res.
Encara pitjor, vaig deixar de saludar-la al bus perquè em feia massa por que em veiessin amb ella. Sento moltíssim haver-ho fet. Ets l'única a qui ho dic, això del bus. Em fa massa vergonya dir-ho a algú altre. Ella, quan jo la ignorava, feia com si no passés res. Suposo que per no incomodar-me.
A partir del mes de maig ja no va venir més a classe. I al mes de juny es van canviar de casa. La mare de la Laura va explicar a la meva que el col.legi se li havia fet molt dur a la seva filla, que no s'havia integrat del tot i que es canviaven de ciutat per estar més a prop d'un altre centre més petit, amb alumnes menys hostils i un equip educatiu més present. I que, malauradament, amb totes aquestes històries, les seves notes havien baixat molt, així que tot plegat seria un reforç. La meva mare li va dir: "No ho entenc, no va demanar ajuda a en Joan?". I la mare de la Laura va respondre amablement: "Segurament no s'hi va atrevir".
La mare no és beneita. Em va preguntar si n'estava al corrent i si hi havia fet res. L'hi vaig explicar tot (tret que vaig deixar de saludar-la), li vaig dir que no n'estava orgullós, i em va dir que no m'havia educat d'aquella manera i que estava molt decebuda. En resum, va ser pitjor que un càstig.
Des de la seva mudança em sento molt malament, aquesta història m'està afectant, em sento molt culpable i alhora no sé del cert si, en el cas que pogués tornar enrere, arribaria a fer-hi res. Tinc la sensació d'haver estat tan inútil, que no aconsegueixo passar pàgina.
1. Alguna vegada t'has sentit culpable d'haver fet o no haver fet alguna cosa? Si és que sí, vas intentar fer res perquè aquest sentiment de culpabilitat disminuís? Va funcionar?
2. Imaginant-te al lloc d'en Joan; ara que has llegit aquest text, què hauries fet per ajudar la Laura quan l'assetjaven al pati?
3. I per ajudar en Joan, ara, què li proposaries que fes?
4. Les preguntes anteriors acompanyen el text en la publicació original; són necessaris, aquests tipus de llibres? Quines mesures se t'acudeixen que podrien ser efectives de cara a eradicar o minimitzar la presència del bullying a les aules?