Un d'ells pujà al carro, i llançà als seus camarades les cadenes, els collars de viatge i els feixos de pantalons de lona. Aleshores es repartiren la feina; els uns anaren a estendre, en un racó del pati, les llargues cadenes que anomenaven en el seu argot "els cordills"; els altres desplegaren sobre l'enllosat "els tafetans", les camises i els pantalons; mentre els més sagaços examinaven un a un, sota la mirada de llur capità, un vell petit i rabassut, les argolles de ferro que comprovaven tot seguit fent-les espurnejar contra el terra.

[...]

Quan s'hagueren posat els vestits de viatge se'ls menà per grups de vint o trenta a l'altre racó del pati, on els esperaven els cordons estirats a terra. Aquests cordons són cadenes fortes i llargues tallades transversalment, de dos peus en dos peus, per altres cadenes més curtes a l'extrem de les quals es posa una argolla quadrada que s'obre per mitjà d'una frontissa posada en un dels angles i que es tanca a l'angle oposat amb un cargol de ferro, col.locat durant tot el viatge sobre el coll del galiot. Quan aquests cordons són estirats a terra figuren força bé la gran espina d'un peix.

Van fer asseure els galiots sobre el fang, sobre les lloses inundades, els emprovaven els collars; després, dos ferrers, amb encluses portàtils, els els tancaven en fred amb grans cops de martell de ferro. És un moment esgarrifós en què els més valents enpal.lideixen. Cada cop de martell, etzibat contra l'enclusa recolzada a l'esquena, fa rebotar la barbeta de la víctima; el més petit moviment li faria saltar el crani com si es tractes d'una closca de nou.
Després d'aquesta operació, esdevingueren taciturns. Només se sentia el soroll de les cadenes, i, a intervals, un crit i el soroll sord del bastó dels guardes sobre els membres dels recalcitrants. N'hi hagué que ploraven; els vells tremolaven i es mossegaven els llavis.

[...]

Una pluja fina i penetrant glaçava l'aire i s'escolava sobre els seus genolls, els seus pantalons de lona gris havien esdevingut negres. Les seves llargues barbes, els seus cabells curts, regalimaven; les seves cares eren violetes; se'ls veia tremolar, i les seves dents carrisquejaven de ràbia i de fred. No hi havia cap més moviment possible. Un cop lligat a aquesta cadena, no s'és més que una fracció d'aquest tot horrorós que anomenen el cordó i que es mou com un sol home. La intel.ligència ha d'abdicar, la frontissa del banc la condemna a mort; i pel que fa al propi animal, no ha de tenir necessitats ni apetits tret d'hores fixes.

[...]