El malson va començar amb aquell primer cop al colze. Més tard es va adonar que tot el que havia passat llavors havia estat una lleugera introducció, un interrogatori rutinari al qual eren sotmesos gairebé tots els presos. Tots havien de confessar, com si fos un tràmit, una llarga sèrie de delictes: espionatge, sabotatge i coses per l'estil. Tot i que la tortura era real, la confessió era només una qüestió de tràmit. Winston no podia recordar quantes vegades l'havien pegat ni quant de temps havien durat els càstigs. Recordava, en canvi, que en tot moment hi havia al seu voltant cinc o sis individus amb uniformes negres. De vegades feien servir els punys, d'altres vegades les porres, també vares d'acer i, per descomptat, les botes. Sabia que havia rodolat diferents cops pel terra amb l'impudor d'un animal retorçant-se en un inútil esforç per evitar els cops, però amb aquells moviments només aconseguia que li etzibessin més puntades de peu a les costelles, al ventre, als colzes, a les canyelles, als testicles i a la base de la columna vertebral. De vegades cridava demanant misericòrdia fins i tot abans que el comencessin a pegar, i n'hi havia prou que un puny fes el moviment de retrocés precursor del cop perquè confessés tots els delictes, veritables o imaginaris, de què l'acusaven. D'altres vegades, quan decidia no confessar res, li havien de treure les paraules entre esgarips de dolor, i en d'altres ocasions es deia ell mateix, disposat a transigir: "Confessaré, però encara no. Haig de resistir fins que el dolor sigui insuportable. Tres cops més, dos cops més i els diré el que vulguin". Quan el copejaven fins deixar-lo tirat com un sac de patates damunt el terra de pedra per tal que recuperés alguna energia, al cap d'algunes hores tornaven a anar a buscar-lo i el pegaven una altra vegada. També hi havia períodes més llargs de descans. Els recordava confusament perquè els passava endormiscat o amb el coneixement gairebé perdut. Recordava que un barber havia vingut a afaitar-li la barba i a pelar-lo al zero, i alguns homes d'actitud professional, amb bates blanques, li prenien el pols, li observaven els seus moviments reflexos, li aixecaven les parpelles i recorrien el seu cos amb els seus dits barroers buscant ossos trencats o li posaven injeccions al braç per a fer-lo dormir.

Les pallisses es van fer menys freqüents i van quedar reduïdes gairebé únicament a les amenaces, a anunciar-li un horror al qual l'enviarien quan les seves respostes no fossin satisfactòries. Els que l'interrogaven no eren ja canalles amb uniformes negres, sinó intel.lectuals del partit, homenets grassonets de moviments ràpids i ulleres brillants que es rellevaven per "treballar-lo" en torns que duraven --no n'estava segur-- deu o dotze hores. Aquests altres interrogadors procuraven que estigués sotmès a un dolor lleu, però constant, tot i que ells no es basaven en el dolor per a fer-lo confessar. Li donaven bufetades, li retorçaven les orelles, li estiraven els cabells, el feien sostenir-se damunt d'una sola cama, no el deixaven orinar, li enfocaven la cara amb insuportables reflectors fins que el feien plorar a llàgrima viva... Però la finalitat d'això era només humiliar-lo i destruir en ell la facultat de raonar, de trobar arguments. La veritable arma d'aquells homes era el despietat interrogatori que s'allargava hora rera hora, ple de trampes, deformant tot el que ell havia dit, fent-li confessar a cada pas mentides i contradiccions, fins que començava a plorar no només de vergonya, sinó de cansament nerviós. De vegades plorava mitja dotzena de vegades durant una sola sessió. Gairebé tota l'estona l'insultaven i l'amenaçaven, a cada vacil.lació, amb tornar-lo a lliurar als guàrdies. Però de cop canviaven de to, li deien camarada, tractaven de despertar els seus sentiments en nom de l'Ingsoc i del Gran Germà, i li preguntaven compungits si no li quedava suficient lleialtat al Partit per desitjar no haver fet tot el mal que havia fet. Amb els nervis destrossats després de tantes hores d'interrogatori, aquests amistosos retrets el feien plorar amb més força. Al final s'havia convertit en un ninot: una boca que afirmava el que li demanaven i una mà que signava tot el que li posaven al davant. La seva única preocupació consistia en descobrir què desitjaven fer-li declarar per confessar-ho immediatament abans que comencessin a insultar-lo i a amenaçar-lo.