Els
ulls del germà etern
Stefan Zweig.
Traducció de l'edició castellana d'Editorial Juventud de
1983 (fragment)
Des del replà
més alt de la gran escala rosada a l'ombra del palau, Virata administrava
justícia en nom del rei, des de la sortida fins la posta del sol.
La seva mirada clara penetrava en la consciència del culpable i
les seves preguntes aprofundien en el delicte amb la mateixa constància
que aprofundeix un teixò en el seu fosc cau. Sever, però
mai precipitat, posava l'espai refrigerat d'una nit entre l'interrogatori
i el veredicte. L'escoltaven sovint els seus, durant les llargues hores
abans de la sortida del sol, caminar inquiet pels terrats, meditant sobre
allò just i allò injust. I, abans d'emetre judici, submergia
en aigua les mans i el front per tal que la seva sentència es purifiqués
de l'acalorament de la passió. Quan l'havia formulat, mai deixava
de preguntar al condemnat si per ventura havia comès un error; però
era estrany que li impugnessin el veredicte. Muts, besaven el llindar de
la seva càtedra i acceptaven la pena amb el cap cot, com si sortís
de la boca de Déu.
Però la sentència
de Virata mai era de mort, ni per als més culpables, i es protegia
d'aquells que li ho retreien. Perquè tenia aversió a la sang.
La font rodona dels avantpassats de Rajputa, damunt de la vora de la qual
el botxí doblegava els colls abans del cop mortal, y les pedres
de la qual s'havien enfosquit de la sang vessada, va tornar a quedar blanca
amb la pluja dels anys. I es van acabar les calamitats al país.
Grup d'educació