Pena de mort | > Índex de textos sobre la pena de mort |
Tots aquests preparatius
i aquest cruel cerimonial no són nous per a nosaltres. D'ençà
que sóc al camp he hagut d'assistir a tretze execucions públiques,
però les altres vegades es tractava de delictes comuns, robatoris
a la cuina, sabotatges, intents de fuga. Avui es tracta d'una altra cosa.
El mes passat van
fer esclatar un dels crematoris de Birkenau. Cap de nosaltres no sap (i
potser ningú no ho sabrà mai) com va ser acomplerta exactament
l'acció: es parla del "Sonderkommando", del "Kommando" Especial
destinat a les cambres de gas i als forns, que ell mateix és periòdicament
exterminat i que és mantingut escrupolosament segregat de la resta
del camp. El fet és, però, que a Birkenau un bon centenar
d'homes, d'esclaus inermes i extenuats com nosaltres, han trobat en ells
mateixos la força d'actuar, de madurar els fruits del seu odi.
L'home que morirà avui davant de nosaltres ha pres part d'alguna manera en la revolta. Es diu que tenia relacions amb els insurrectes de Birkenau, que ha portat armes al nostre camp, que estava tramant un amotinament simultani també entre nosaltres. Morirà avui davant dels nostres ulls: i potser els alemanys no comprendran que la mort solitària, la mort d'home que li ha estat reservada, li procurarà glòria i no pas infàmia.
Quan va acabar el discurs de l'alemany, que ningú va poder entendre, es va tornar a alçar la primera veu ronca:
--Habt ihr versatanden? (Ho heu entès?).
Qui va respondre "Jawohl"? Tothom i ningú: va ser com si la nostra maleïda resignació prengués cos per si mateixa, es fes veu col.lectivament per sobre dels nostres caps. Però tothom va sentir el crit del morent, que va traspassar les gruixudes i antigues barreres d'inèrcia i de remissió, i va colpejar el centre viu de l'home en cada un de nosaltres.
--Kameraden, ich bin der Letzte! (Companys, jo sóc l'últim!).
Voldria poder explicar que entre nosaltres, ramat abjecte, es va alçar una veu, un murmuri, un senyal d'assentiment. Però no va passar res. Ens vam quedar drets, encorbats i grisos, amb el cap cot, i no ens vam descobrir sinó quan l'alemany ens ho va ordenar. L'escotilló es va obrir, el cos es va debatre atroçment; la banda va tornar a tocar, i nosaltres, altre cop formats en columna, vam desfilar davant dels últims fremiments del morent.
Al peu de la forca, els SS ens miren passar amb ulls indiferents: la seva obra és acomplerta, i ben acomplerta. Els russos ja poden venir: ja no hi ha homes forts entre nosaltres, l'últim penja ara sobre els nostres caps, i per als altres n'hi ha hagut prou amb poques cordes. Poden venir els russos: no trobaran més que els domats, els acabats, dignes ara de la mort inerme que ens espera.
Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heu-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria.