[...]

-¿També has vingut a filar com el Llarg fa la ganyota? -cridava una matorranga a un pillardaç.

-Ben nèt. ¡A veure si té tants ronyons com diuen!

Qui més qui menys, tothom s'hi encaboriava, ab la sinistra deria d'esbrinar el pit que tindría 'l reu quan sigués davant del pal. Volíen veure si se li arronçava 'l melich, an aquell home de sang freda que, a quatre passes del suburbi com qui diu, havía estat el terror de vianants y carreters. Ara sen trauría l'aigua clara, de la valentía que la gent li feya al famós lladre de camí-ral. Ara 's veuría bé, ara se sabría...

[...]

Perquè no eren solament gentuça de mal viure, els homes, les dònes, les mainades que, igual que gotes d'aigua, se foníen en la bullenta onada de la multitut: també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors y les fàbriques, y pacífichs menestrals de la ciutat antiga, que, com la demés turba, havíen corregut al glacis, portats per la pruija inconfessable d'esborronarse un xich ab la darrera estremitut del reu. Hi havía homes que per res del món s'hauríen deixat perdre la sentencia; perquè, així com hi havíen anat de noys, agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per ferlos saber la trista fi que portava 'l mal obrar. Eren d'aquells que esperen que 'l sentenciat torci 'l coll per donar als infants la tradicional bofetada que 'ls serveixi d'experiencia.

[...]

En cambi, d'altres curiosos aparentaven complir un dever social assistint al acte de justicia, perquè allò deyen que era un escarment bo per tothom, un exemple que calía que presenciessin grans y xichs.

-¡Aquí s'hi aprenen móltes coses! -recalcaven ab doctoral convicció.

-Són lliçons pel día de demà.

La veritat era que, en el fons de tot, senyors y menestrals, obrers y gent de la  briba, tothon se sentía misteriosament unit per iguals curiositats y per iguals impaciencies.

-¡Que triguen a venir! -feyen els uns.

-No sé pas què esperen... -botzinaven altres.

[...]

-¡Aaara!... ¡Aaara!... -repetía, sospirant, la gran munió, com si 's tragués del damunt l'última engruna de desconfiança.

Y un remolí de la gernació, vingut de la part d'afòra, empenyía com un cop de mar a la gernació d'adins, fentla recular fins a les tapies. Era que 'ls guardies de cavall, ab el sabre desenveinat, s'obríen camí entre la carn humana de l'entrada, a fi de deixar passar el seguici fúnebre. Més la turba, atropellada per la furiosa empenta, al acte va rompre en crits d'imprecació contra la força pública, sempre odiada:

-¡Murris! ¿Això és manera de tractar al poble?

-¡Així us esbudellessin, males besties!...

Y entre improperis dels que protestaven, y renechs dels qui empenyíen, y malediccions dels qui s'estaven darrera, y paraulades dels qui no volíen moures de davant, va començar a avançar ab lentitut la professó paorosa... Escarcellers y moços y oficials de la presó, y escolanets del captiri, y congregants dels Desamparats, y confrares de la Sang Puríssima... Començaven les vestidures fosques dels seglars, seguíen les cotes vermelles de l'escolanía, veníen els rengles tenebrosos de les cucurulles, portant tots a la mà ciris encesos que pampelluguejaven sense fer llum, com enlluernats per la claror del día. Y, al ritme cançoner d'unes canturies planyívoles, el seguici funerari va anar passant, passant, per davant dels ulls febrosament oberts de la gentada, com passen pel cap entenebrat del malalt els fantasmes del desvari.

Al últim, al capdavall de la professó, vora l'imatge del Crist, va comparèixer el Llarg, al costat d'un sacerdot que l'exhortava. Hi va haver un rebombori entre les turbes. Tothom apretava, tothom empenyía per veure d'aprop al reu... Era un home alt, mólt alt, tant alt, que la cota negra que portava mal girbada al cos, li era més d'un pam curta. Estava traspostat, sense color, blanch com un paper d'escriure... però duya 'l cap dret y tirava el pit enfòra, com si ab aquell aire enravenxinat volgués disfreçar el rau-rau que li trasvalsava l'ànima. Tot plegat feya un aspecte esgarrifós y ridícol, la figura d'aquell home... y la cara barroca, que mitg ensenyava sota 'l casquet endolat, li acabava d'infondre un posat grotesch. Tenía 'l nas allargaçat, penjant, indecorós, cargolat al capdavall a manera de voluta; y la barba, refilada y torta com la d'un sàtir, se li encorbava cap amunt...

Una mueca de fàstich va pintarse al rostre de la multitut, com si se li regiressin les entranyes.

-¡Quin home més fastigós!

-Fa venir una cosa, el vèurel...

-¡Tant mal carat!

-¡Tant xarxaça!

-¡Oh! y sembla que no les té totes.

-¡Ell prou fa 'l cor fort!

-Però... la professó li va per dintre.

[...]

-¡L'indult! ¡Ha vingut l'indult!...

Y un rum-rum d'indignació 's va escapar del pit de la gentada. La fera humana va fer un ronch, com dèu ferlo la fera del desert quan una altra li arrenca la tallada que porta sagnosa entre les dents. Era lo mateix que un tro llunyà, inflat de revolta y rabia... Un bramul sord, però eloqüent, que parlava sense mots, com volent dir: -M'arrabassen lo que és meu; me roben lo que 'm pertoca.- Y mólts ulls, flamejants d'ira, se giraven instintivament cap als urdidors ditxosos, com si altre cop volguessin cercar armes entre les eines, per fer triomfar la lley, que estava a punt d'esser escarnida.

Però la selvatge multitut s'havía enganyat altra vegada. La por que tenía de que li passessin la víctima per l'ombra, a cada punt li feya veure visions. El soldat no 'l portava pas, l'indult, ni la commutació de càstich, sinó una ordre pel quefe de la força; y, sempre ab la carta a la bayoneta, el soldat va esfumirse, fins a perdres enterament entre 'l blau y el vermell dels uniformes.

L'esvalot popular va apaivagarse. Les escenes del patíbol van seguir el curs paorós. El reu ja era dalt del cadafalch y l'asseyen al banch fatídich. Ara feya un petó al Sant Crist que 'l sacerdot li  allargava. Ara deya 'l Crech-en-un-Déu... Ara, ab unes estisores, li esmotxaven el coll de la camisa... Després, el butxí cloía l'argolla y posava mà al garrot...

La multitut tenía 'ls ulls horriblement oberts y les boques closes, com si hagués perdut el respirar. Era tant fondo 'l silenci, que 'l glacis semblava buit. Y, en mitg d'aquella quietut, se va sentir un cruiximent. Hi va haver espectadors que van girar el cap tot desseguida. N'hi va haver que 's cobríen ab les mans la cara o mitg tancaven els ulls, entre estremituts d'horror y curiositats bestialment voluptoses.

El drama patibulari havía arribat al desenllaç de mort, y un grapat de gernació va desfilar esgarrifada. Però d'altres no 's van moure, com si esperessin quelcom més. Passada l'esgarrifança d'un instant, semblaven malcontents del espectacle.

-No ha dit un mot... -rondinava gran part de xurma.

-Y ¿què volíeu que digués, si tremolava com la fulla al arbre? -replicaven uns valents d'ofici.

A mólts dels que havíen concorregut a les darreres sentencies, els queya l'ànima als peus al pensar en el reu d'aquell día, sobre tot quan els veníen a la memoria les paraules endreçades pels altres sentenciats a la munió, com a premi del sacrifici que havía fet d'anar a veure com moríen.

[...]