(...)

Hi havia també un parell de coses sobre les que reflexionava tota l'estona: l'alba i l'apel.lació. Tanmateix, raonava i intentava no pensar-hi més. M'estirava, mirava el cel i m'esforçava per fixar-m'hi. Es tornava verd: era la nit. Encara feia un esforç per desviar el curs dels meus pensaments. Escoltava el cor. No podia imaginar que aquell lleu soroll que m'acompanyava des de feia tant de temps pogués acabar-se mai. Mai he tingut veritable imaginació. Malgrat això, tractava de construir el segon determinat en què el batec del cor no es prolongaria més en el meu cap. Però era inútil. L'alba o l'apel.lació eren allí. Acabava per dir-me que era més raonable no contenir-me.

Sabia que vindria l'alba. Vaja, vaig passar les nits esperant l'alba. Mai m'ha agradat que em sorprenguessin. Quan em passa alguna cosa, prefereixo estar previngut. Vaig acabar, per tant, només dormint una mica durant el dia, i al llarg de totes les nits vaig esperar pacientment que la llum nasqués damunt del vidre del cel. El més difícil era l'hora incerta en què, tal com jo sabia, acostumaven d'actuar. Després de mitjanit, esperava i estava a l'aguait. Mai havia percebut tants sorolls, ni distingit sons tan lleus. Puc dir, d'altra banda, que d'alguna manera vaig tenir sort durant aquest període, ja que mai vaig sentir cap passa. La mare deia sovint que mai s'és completament desgraciat. A la presó li donava la raó, quan el cel s'acoloria i un nou dia lliscava dins la cel.la. Perquè també hauria pogut sentir passes i el meu cor hauria pogut esclatar. Tot i això, el més mínim refrec em llençava contra la porta; tot i això, amb l'orella enganxada a la fusta, esperava desesperadament fins que sentia la meva pròpia respiració, espantat de trobar-la ronca i tan semblant a la ranera d'un gos; al capdavall, el cor no esclatava i havia guanyat un altre cop vint-i-quatre hores.