Igual que havien sorgit per tot Europa els idearis extremistes de l'eugenèsia i el darwinisme social, a mesura que disminuïa la influència de l'Església, l'antijudaisme va anar-se transformant en antisemitisme, que va prendre cos entre les formacions antiliberals. Amalgames sense fonament d'estudis lingüístics i biològics van derivar d'una definició fins aleshores religiosa a una definició racial.

Els tòpics i els sentiments antijueus es mantenien vigents entre àmplies capes de la població i, amb les oportunes manipulacions, se seguien carregant damunt dels jueus les culpes de les mancances i dels efectes negatius dels processos de modernització social, de les crisis econòmiques i dels fracassos polítics o militars. També, enmig de la complexitat del procés industrialitzador i urbanitzador, les noves ideologies socialistes que preconitzaven l'internacionalisme eren combatudes amb l'arma de presentar-les com una creació jueva, dins del seu projecte de dominació mundial. Dels prejudicis i de les exaltacions patriòtiques era facil encaminar-se vers l'expansió de l'odi racial i la recerca de l'enemic interior.

Bona part dels jueus que vivien a l'Europa occidental o central, a partir de la Revolució Francesa, havien obtingut plens drets de ciutadania i no tenien consciència de pertànyer a una comunitat singular, però això no els va estalviar acusacions de la dreta nacionalista i dels sectors clericals en moments de crisi. La situació dels jueus que vivien a l'Europa oriental o als Països Bàltics no era igual. Hereus dels fugitius dels progroms occidentals, estaven força separats de la majoria cristiana, fet que va afavorir un doble fenomen, el manteniment de les peculiaritats culturals i lingüístiques i uns importants corrents migratoris a través de l'Atlàntic. Acostumats com estaven a les segregacions i persecucions, no podien imaginar el caràcter especial que prendria la política nazi ni el grau de col.laboracionisme dels seus convilatans.

A Alemanya la tradició antijueva cristiana va coincidir amb el racisme; el jueu era presentat, enfront de l'ari, com a paradigma de l'home inferior i com a destructor de la civilització. L'antisemitisme latent que hi havia entre la població va ser manipulat i orientat per la doctrina nazi, fins a esdevenir un instrument de domini, corrupció i desestructuració dels valors de l'occident cristià. El racisme i l'antisemitisme van encaixar immediatament en la política del Reich i van convertir-se en un dels fonaments bàsics de la seva actuació per encarar les necessitats interiors i per dissenyar la guerra d'agressió.

(...)

En els medis eclesials i socials cristians el jueu era el pecador, però per al nazisme era l'encarnació del mal i no tenia condició humana, de manera que els crims podien disculpar-se, ja que no eren accions dirigides contra persones. Sota aquestes premisses, l'antisemitisme nazi es va transformar en extermini i en voluntat d'eradicar els jueus del món i de la història.

Des de l'arribada al poder del partit nazi es van crear el clima i les condicions que feren possible la violència exterminadora. El vigorós aparell propagandístic i les campanyes irracionals d'odi a l'escola, la ràdio i el cinema van aconseguir formar un ambient de pressió i suggestió que reforçava l'antisemitisme latent i passiu i la gestació d'una obsessió col.lectiva contra els jueus, amb procediments grollers i agressius, com els que fomenta-va el Gauleiter de la Francònia, Julius Streicher, en el seu obscè periòdic "Der Stürmer", secundat per Goebbels. Els jueus eran presentats com a protagonistes d'una conjura internacional amb el bolxevisme contra la laboriosa Alemanya i com a paràsits que, totalment incapacitats per a qualsevol treball creatiu, debilitaven el cos dels pobles sans.

L'article quart del programa del Partit Nacionalsocialista del 1920 ja precisava que cap jueu no podia ser membre de la comunitat i, per tant, ciu-tadà alemany, i preconitzava la seva expulsió de tots els càrrecs de l'estat. Des del 1933 es va endegar una acció de govern que de forma gradual va derivar de la mort civil a la mort física, amb més de quatre-centes disposicions restrictives, depuracions a l'administració, numerus clausus a les escoles, limitacions a les transmissions hereditàries, expulsió de les activitats esportives i culturals, boicots contra comerços..., justificades totes com un mitjà per arianitzar l'economia. Aquesta munió de mesures van dur-se a terme enmig de la indiferència de la majoria d'alemanys i amb la callada acceptació d'alguns sectors professionals i universitaris que es veieren directament afavorits per les restriccions, sense oblidar la satisfacció que comportava per a alguns comerciants veure desaparèixer un sector de la competència.

El resultat de l'espoliació va beneficiar les grans empreses alemanyes, que adquirien els béns jueus a un 75% del seu valor i contribuirien així al Pla Quadriennal, dirigit per Göring des del Ministeri d'Economia. Ell mateix estava al capdavant de l'enorme complex industrial siderúrgic i carbonífer Indústria Hermann Göring, amb continuades friccions amb el Ministeri de l'Interior, que també cercava obtenir beneficis del robatori, a través del repartiment dels clients de les empreses jueves entre petits i mitjans empresaris.