Tot va començar quan els nazis van envair el meu país, Eslovàquia. Ens van obligar a portar sobre la roba una estrella groga de David.

(...)

Primer van deportar la meva àvia, després els germans de la meva mare i el germà del meu pare. Es pot dir que nosaltres vam ser els últims. No sabíem en absolut on anàvem. Ens van dir que anàvem a un camp de treball a Àustria, i ens ho crèiem, o ens ho volíem creure. Ens van posar en un vagó de transport de bestiar i el meu pare de seguida va adonar-se que el tren no anava en direcció a Àustria, sinó que es dirigia a l'est. Ens va començar a entrar el pànic, perquè ja corrien rumors sobre Auschwitz i altres camps d'extermini.

(...)

Fa uns anys, treballant com a infermera en un hospital de Berlín, estava fent els llits al matí, quan de sobte una pacient jove va adonar-se del número que tenia tatuat al braç i posant-se a riure va exclamar: «Quin número més curiós que tens al braç!» Jo li vaig dir: «Saps?, és el telèfon del meu amant! És perquè no em fugi mai del cap.» I ella va tornar a riure, sense saber de què es tractava.

He estat molts cops a Andalusia; estimo aquest país i la seva gent, i he estiuejat molts anys en un hotel de Matalascarias. Al final les cambreres ja em coneixien i venien tot sovint a xerrar amb mi a l'habitació. Un dia, de sobte, una d'elles va dir: «Déu meu, tens tatuat el número d'Auschwitz!» I jo vaig pensar: «Mira, la nena més petita d'Andalusia, de Matalascañas, ho sap, i una estúpida alemanya de Berlín no té ni idea de quin número es tracta.»

Durant el temps que vaig estar a Auschwitz i Ravensbrück no vaig ser veritablement conscient del que ens estava passant. I tampoc en els anys posteriors, els anys de joventut. En aquells anys vaig treballar i vaig suprimir tots els records. Sempre deia que agafava una caixa, hi posava tot el camp de concentració i la tancava amb clau. Durant molts i molts anys no en vaig parlar amb ningú. De vegades algú em preguntava: «Escolta, tu que vas estar en un camp de concentració, com és que no n'expli-ques res?» I jo contestava: «Per què?» Aquesta és una actitud molt comuna entre els supervivents, que ni tan sols n'expliquem res als néts.

Ara, a mesura que em faig gran, els records em vénen cada cop més i sóc més conscient de tot el que va passar.

(...)

Vaig trencar el silenci molts anys després. Em va trucar Helmut Bauer, que estava investigant la utilització de mà d'obra esclava per les empreses alemanyes durant el nazisme. Va trobar una llista de presoneres que havien treballat a la Mercedes-Benz i em va trucar. Vaig començar a quedar amb ell per explicar-li coses d'aquella època.

(...)

He fet moltes coses per contribuir a conservar la memòria dels camps, però on més bé m'ho he passat ha estat a les escoles. Es crea un ambient molt agradable, perquè m'escolten de veritat.

(...)

I des d'aquell moment en què em vaig posar a parlar-ne vaig haver de començar a assimilar moltes coses. Aquell silenci era com una llosa, com una llosa molt grossa, i al trencar-lo em vaig començar a sentir alliberada i per això ara puc llegir llibres sobre el tema. Abans no ho hauria fet. Llegeixo totes aquestes coses, i molta gent em pregunta per què em sotmeto a l'experiència de llegir-ho. Però ho he de fer. És la meva manera d'assimilar-ho. Com més gran em faig, més presents se'm tornen aquells records.

Sempre em preguntava per què havia sobreviscut jo. Molts supervivents tenim un sentiment de culpabilitat. Per què jo em vaig salvar i els altres no? I encara avui no he trobat la resposta. No hi ha resposta a certes preguntes. Per què havia de morir la meva mare, tan jove com era? Tenia la vostra edat i un nen de deu anys. Què havia fet per merèixer aquell destí fatal?