Ja n'he parlat però hi torno. Quants homes cal que assisteixin a una reunió on hi ha cent dones perquè es passi del femení plural al masculí plural en referir-se al col·lectiu allí present? Només un? Dos? Deu? Cinquanta?

Mentre no em respongui algú a aquesta pregunta amb un raonament equilibrat i segur no quedaré convençut que el masculí plural és absolutament no marcat pel que fa al gènere gramatical.

Tret del cas que la resposta a aquesta pregunta sigui coherent amb la teoria i em digui que amb un home enmig de cent dones –o enmig d'un milió de dones– n'hi ha prou perquè qui parla usi el masculí plural, encara que allà es parli dels problemes que comporta la menstruació.

Però compliquem-ho més: si amb un n'hi ha prou, ¿aquell únic home ha d'estar a la reunió des del començament o bé si apareix a meitat de la reunió la persona que enraona en aquell moment ha de canviar el gènere gramatical col·lectiu que usava fins aleshores en la seva xerrada, el femení plural, i passar al masculí plural, amb la presumpta naturalitat, prestesa i senyoria de qui deixa de parlar malament de l'absent quan aquest treu el nas per la porta?

Això no vol dir que estigui en contra del masculí plural omnicomprensiu, ara com ara, perquè no en tenim d'altra, però tampoc vol dir que em conformi a acceptar aquesta solució de manera acrítica i com si fos definitiva.

No em digueu que filo prim, que parlo d'hipòtesis i que faig teories. La pregunta és ben clara.

Rumiar és plantejar-se dubtes. L'altra cosa es diu creure.