[...]

Tot i que la Companyia de Barcelona va significar un primer pas important per al comerç directe entre Catalunya i Amèrica, l'empenta legal definitiva la van donar els decrets del comerç lliure, firmats per Carles III, el primer el 16 d'octubre de 1765, i el segon el 12 d'octubre de 1778. Gràcies a aquestes mesures, els, ports de Barcelona i Els Alfacs van poder comerciar de manera directa amb els ports de l'altra banda de l'Atlàntic.

[...]

Els 'americanus' retornats no solament es feien fer cases, sinó que també edificaven obres de beneficiència. És el cas de l'Hospital Xifré, d'Arenys de Mar, que més endavant ha servit d'escola. Entre els 'americanus', normalment de consciència ben catòlica, no hi faltaven els que devien gran part de la seva fortuna al negoci negrer.

Alguns miraven de compensar amb la beneficiència els guanys obtinguts amb l'inhumà comerç negrer. En una obra de teatre d'en Pitarra, hi apareix un negrer penedit que fa construir un hospital al seu poble, exactament com va fer Josep Xifré a Arenys de Mar. El mateix personatge teatral explica així el seu comportament: "Així estem de tot en paus, perquè és clar que, si algun dia vàrem fer en el món tan de mal, i ara el paguem fent tant de bé, tants a tants, i estem pagats".

L'obra més notable de l''americanu' Josep Xifré, que va convertir-se en l'home més ric de tot Espanya, són però els porxos del passeig d'Isabel II, a Barcelona. Ara fa cent cinquanta anys que van començar les obres de la que fou la luxosa casa barcelonina d'en Xifré, català, 'americanu', comerciant, negrer, riquíssim i, a més a més, maçó.

Mariners, naviliers i comerciants catalans van participar en el negoci negrer des de finals del segle XVIII fins a la dècada dels seixanta del segle passat. Els beneficis del comerç d'esclaus van ser espectaculars. L'economia sucrera  i cafetera de Cuba i Puerto Rico reclamava cada cop més mà d'obra negra, i els hisendats de les Antilles no volien saber res de l'abolició de l'esclavatge, que acabaria imposant-se a Anglaterra i als Estats Units. Des de 1789 fins a 1820 els negrers van tenir la llei al seu favor, ja que el comerç d'esclaus era legal. Durant aquesta època legal, els  vaixells catalans van transportar a Cuba més de trenta mil esclaus negres, que anaven a capturar a les costes d'Àfrica. A partir de 1820 es va prohibir el comerç d'esclaus, però les autoritats espanyoles van fer molt la vista grossa, i els negrers catalans, juntament amb els de molts altres països, van continuar fent negoci i traslladant milers de negres cap a Cuba durant quaranta anys més, fins el 1860.

[...]

Per als negres, el viatge, que podia durar fins a tres mesos, era infernal. Encadenats i estibats els uns amb els altres per ocupar el mínim espai possible, rebien l'aigua i l'aliment indispensable per sobreviure i, cada dos o tres dies, eren duts a coberta a estirar les cames per no quedar del tot encarcarats. No és estrany que, en aquestes condicions, molts no volguessin continuar vivint, però ni el dret a morir tenien, ja que si es negaven a menjar eren alimentats a la força.

Els esclaus negres no van trepitjar mai la costa catalana. Els vaixells anaven a buscar-los a les costes orientals d'Àfrica. Allà o bé els capturaven directament o bé els compraven als cacics negres d'algunes tribus  que s'havien especialitzat en la caça dels seus germans de pell, condemnats llavors a la penosa travessia de l'Atlàntic, per anar  a para al mercat d'esclaus del Carib o del Brasil. Quan homes, dones i nens negres arribaven a les Antilles, els portaven durant algunes setmanes en uns llocs on es refeien de la travessia i s'engreixaven. Un cop recuperats, ben alimentats, nets i enllustrats amb oli eren vents per treballar a les plantacions. El navilier, el comerciant i el capità del vaixell s'enduien el gruix dels beneficis, però la tripulació també participava en els guanys, que eren extraordinaris, molt més grans que el que proporcionava el pròsper comerç normal. És aquesta raó, naturalment, la que explica el gran volum i la llarga durada del comerç d'esclaus, que no s'aturava ni davant de prohibicions legals ni davant de consideracions morals.