No sé si aconsellar-ne la lectura, atesa la dificultat que personalment he tingut de llegir-ho sense plorar, i perdonin la confessió. Les reflexions de la Malala Yousufzai que va publicar al seu blog amb només 11 anys, i que ara recobren una força extraordinària, són una crònica brutal i dolorosa que no pot deixar indiferent a ningú amb ànima. Hi narrava una història quotidiana que tanmateix es va convertir en una èpica inigualable: la lluita d'una nena per poder anar a l'escola. Explicava que amagava l'uniforme sota la roba de carrer, que a les nits somiava que hi anaven a matar-la, que l'havien amenaçat, s'imaginava amagada en algun racó mentre se sentien els trets, i quan aconseguia algun llibre, el protegia de mirades alienes com si fos un tresor. Als 11 anys es va convertir en l'heroïna de les nenes que volien estudiar a la vall de Swat, una de les zones del Pakistan amb fort domini integrista i on els talibans han cremat escoles, han enverinat l'aigua i han matat professors per impedir qualsevol educació femenina. La Malala va ser el seu crit, la seva força, la seva persistència en la lluita entre aquest mal genuí i el bé més pur, i ha aconseguit vèncer la por i la mort durant aquests darrers tres anys. Aquesta setmana, tanmateix, un home la va seguir a l'escola, a la ciutat de Migora, on viu, li va disparar dos trets, un d'ells al cap, i la va deixar a punt de la mort. Les últimes notícies són esperançadores i, tal vegada si els déus de l'amor són amatents, la Malala aconsegueixi sobreviure. Té catorze anys.

En aquest punt em quedo sense paraules, malgrat que se me n'amunteguen algunes al cervell, a punt per omplir aquesta columna amb les idees més gruixudes del diccionari. Però, de què serviria? Sempre que parlo d'aquests temes, i alço la veu a favor d'aquestes nenes i dones que es juguen la vida per les coses bàsiques, per respirar, per estimar, per llegir un llibre, simplement per viure, em fa l'efecte que s'acull amb una gran indiferència. Ningú no es preocupa massa, com si fos normal que hi hagués monstres assassins que utilitzessin els déus per matar nenes, com si fos normal que els cremessin les escoles, que les enverinessin, que les violessin... Com si assassinar les flors fos normal a la terra dels éssers humans. Però ho és, i víctima a víctima, ens hem anat acostumant a aquests bèsties, a la seva ideologia de mort, a la seva mirada totalitària, al seu odi misogin. I com que no sabem què fer, i a més tot això de l'islamisme radical ens fa una por atroç, allarguem el coll d'estruç, cavem un forat profund i hi fiquem la consciència, no fos cas que els dolents ens veiessin el clatell. Però no, alguns alcem la veu, alguns diem que no tenim por, alguns mirem de cara aquests assassins i els escopim el nostre menyspreu. Perquè no venceran la Malala matant-la. La venceran si callem la seva lluita.