Ben poques persones poden afirmar que són indiferents al tema de l'avortament. Això no obstant, les passions que desencadena la seva estratègia són tan intenses que es para ben poca atenció a la seva realitat a nivell demogràfic i social.

A grans trets, els índexs d'avortament segueixen les pressions culturals i econòmiques sobre el nombre de fills de la família en una societat determinada, juntament amb la correlació de lleis i estratègia que determinen l'accés a la planificació familiar.

[...]

La controvèrsia sobre l'avortament tot sovint es presenta com un conflicte entre punts de vista enfrontats a nivell de blanc o negre, amb pràcticament tots els qui hi intervenen fermament atrinxerats en un costat o l'altre, o bé implacablement contra el dret de triar aquesta opció o bé totalment a favor. De tota manera, l'entrellat de la moralitat social té pinzellades de tota mena de colors. El neguit social de cara a l'avortament sovint duu aparellada la idea que aquest s'hauria de considerar com a un "mal menor" i un afegit necessari a la salut pública i a la llibertat de decisió de la dona.

[...]

El primer mite i el més arrelat és aquell que considera que hi ha unanimitat teològica pel que fa al dret d'una dona a interrompre un embaràs no desitjat. De fet, les doctrines religioses han estat interpretades de forma diferent en diferents períodes de la història i per part de diversos teòlegs.

Es igual que la religió en qüestió sigui la catòlica, l'Islam o el judaisme: les proves històriques demostren una diversitat d'opinió i pràctica quant a l'avortament provocat. Els primers cristians condemnaven l'avortament, però no contemplaven la interrupció d'un embaràs com a avortament abans de l'animificació", la definició de l'inici de la vida dins de l'úter. Aleshores s'identificava l'animificació amb l'"acceleració", que en general es considerava que tenia lloc cap a final del primer trimestre. Per bé que l'any 1869 el Papa Pius IX va eliminar les distincions entre fetus "conformat i no conformat", la qual cosa menà a l'"excomunió per raó d'avortament" fins i tot en el cas de salvar la vida de la dona, l'avortament terapèutic sota indicacions mèdiques no va ser condemnat de forma explícita o pública per les autoritats catòliques romanes fins a 1895. Avui dia, la llei canònica catòlica assigna la mateixa importància a la vida de l'embrió que a la de la mare des del moment de la concepció.

No hi ha cap més religió de gran abast que mantingui una postura coherent o unificada sobre el tema. La llei islàmica, per exemple, permet l'avortament fins al quart mes de l'embaràs, encara que pocs països musulmans fonamentalistes garanteixen aquest dret a la dona. En el si del judaisme, les sectes ortodoxa i hasídica prohibeixen l'avortament, i en canvi no el prohibeixen les branques reformistes i conservadora.

Malgrat les doctrines estrictes, les dones de qualsevol creença han desafiat el dogma confiant en l'avortament com a mitjà d'interrompre l'embaràs no desitjat. L'avortament il·legal s'ha estès àmpliament, per exemple, al llarg de tota l'Amèrica Llatina, profundament catòlica, i als EUA un 32% dels avortaments correspon a dones catòliques.

El segon mite és que les lleis que el penalitzen eliminaran l'avortament, la qual cosa comporta la justificació subjacent per a la croada moderna de la prohibició d'aquest procediment. Però, ¿per què cal centrar-se en la prohibició de l'avortament quan la història ha demostrat que les lleis no el poden fer desaparèixer, que solament el poden convertir en una intervenció més o menys fiable a nivell sanitari i més o menys cara?

Per molt que ho hagin intentat, mai cap govern no ha fet una legislació que anihilés l'avortament. L'estratègia de Ceaucescu feia pràcticament impossible la interrupció de l'embaràs no desitjat. Havia prohibit els contraceptius. Una branca especial de la policia secreta, la Securitate -que tenia el malnom de "policia del prenyament"- supervisava mensualment les revisions de les dones treballadores. Es feia un seguiment de les dones embarassades, s'establia una vigilància sobre les dones casades que no hi quedaven, i existia un impost especial que s'aplicava als joves de més de 25 anys que no estaven casats i a les parelles que no tenien fills i no podien demostrar a nivell mèdic la infertilitat. Cap romanesa de menys de 45 anys i que no tingués més de 5 fills no podia aconseguir un avortament legal. Malgrat aquesta reglamentació, els índexs d'avortament i de mortalitat relacionada amb aquest van pujar de forma vertiginosa.

[...]

Avui dia, els drets de la reproducció estan en pugna amb una altra imatge sagrada: el fetus. No hi ha discussió sobre el fet que la dona embarassada duu a dins un organisme amb el potencial de convertirse en persona, fora que no hi hagi avortament. El que entra en tema de discussió és el fet que un blastocist unicel·lular, un embrió de dues setmanes, un fetus de 10 setmanes o un fetus de 20 setmanes, tots plegats tinguin els mateixos "drets" d'un infant que ja ha nascut, i que aquests drets predominin enfront de les decisions sobre la reproducció de la dona que porta dins aquesta persona en potència. No hi ha unitat cultural ni teològica sobre el tema d'aquests drets.

[...]

No cal ni llegir entre línies les revistes i publicacions de les organitzacions que treballen per prohibir l'avortament per veure que aquests mateixos grups s'oposen als mètodes moderns de contracepció que serveixen per evitar embarassos no desitjats. Segons el Pare Paul Marx, president de l'HLI, la utilització de píndoles anticonceptives i el DIU representa clarament aplicar un mètode d'"avortament silenciós", i constitueix "la causa bàsica de l'actual caos moral".