Principal | Recursos | Textos | Poesies

Poesia, drets humans i persones grans
Un taller de poesia en una residència de gent gran

Jordi Montaner (desembre 2021).

Els drets humans no es promouen només a través de grans reivindicacions: també es pot fer de manera discreta, amb actituds i implicacions del tot quotidianes. Per exemple, ocupant-se de les necessitats materials i emocionals de les persones més vulnerables, sovint invisibilitzades, com les afectades per discapacitats o malalties mentals. O la gent gran dependent.

La tercera edat pot semblar l'etapa menys poètica de la vida, però no té per què ser-ho. A les residències o als hospitals, els interns reclamen ser curats també amb paraules i amb emocions. I un taller de poesia pot contribuir a satisfer una mica aquesta necessitat.

Qui digui que l'adolescència és una edat molt difícil segurament és perquè encara li queda lluny el món de la gent gran, i en concret el món de les residències geriàtriques. Per exemple, quan passes dels seixanta de mica en mica et comences a adonar que possiblement l'edat més difícil (si és que a la vida hi ha edats fàcils), és la tercera, amb limitacions creixents, i des de la qual veus la mort cada vegada més a la vora.

Fa temps, quan anava a una residència a veure el meu pare, un dia se'm va atansar una infermera molt jove i decidida i em va preguntar quin ofici tenia:

-Enginyer industrial.

-El teu pare no, tu!

-Ah! Jo només he arribat a ser escriptor, poeta...

Aleshores em va proposar fer un taller de poesia per als residents, un dia a la setmana. No em vaig veure capaç de defraudar el seu entusiasme, i li vaig dir que sí. I vam posar en marxa el taller.

Abans de la covid, durant el taller recitava als residents poemes en català i en castellà, mentre assaboríem una tassa de te. De vegades, m'acompanyava amb una guitarra el fill d'una dona també ingressada.

Al taller, que es deia 'Te i poesia', hi havia de tot menys normalitat. Hi havia residents cecs, sords, demenciats, paralítics... D'orígens i característiques molt diferents i, en general, tots amb un fons de tristesa, que a més s'encomanava.

Algunes residències de gent gran amaguen l'ambient trist amb un fil musical permanent. Aquesta no ho feia. En general, tot era silenci, només trencat de vegades per alguns sobtats esgarips, o sanglots discrets.

Per contrarestar aquell ambient, vaig començar provant de crear en els tallers un clima poètic alegre, fins i tot divertit. Per exemple, els llegia poemes satírics de Quevedo, de vegades recitats de memòria i amb parsimònia teatral. Els pocs assistents que m'entenien, reien molt, de vegades fins a plorar. La resta reia perquè sentia riure, tot i que alguns no sabria dir si en realitat reien o ploraven.

La infermera no parava de felicitar-me per com anava el taller... Allò funcionava! Tanmateix, jo em sentia una mica insatisfet. Pensava que la poesia pot anar molt més enllà de l'entreteniment superficial. I jo buscava, pensava que era possible, assolir també una finalitat educativa (estic casat amb una mestra i soc, per tant, educador consort). I llavors vaig decidir parlar-los també des d'una altra perspectiva, de coses que ells i elles vivien més íntimament i de manera quotidiana, realitats sovint grises, potser emocionalment complicades.

Quan estàs fotut -i penso que, almenys a les residències, més o menys tothom ho està-, de vegades no s'encaixen gaire bé les bromes, les facècies, l'alegria en forma de cançoneta italiana. En canvi, compartir moments de malenconia, de tristesa, de por o de dolor, de vegades pot tenir un efecte alleujador, alliberador, terapèutic, gairebé màgic.

No és cap secret que la paraula cura, tant quan es llegeix o s'escolta, com quan es recita o s'escriu. Per això vaig veure que era possible crear aquell espai a la residència, un espai no només d'entreteniment, sinó també més personal i íntim. Fent servir la poesia com a mitjà d'expressió i comunicació.

Considero que ser poeta és, sobretot, una mena d'actitud davant la vida, i que alhora ens pot facilitar viure-la. També crec que aquesta manera d'entendre i viure la poesia i la vida es pot transmetre. Fins i tot a persones en situacions complicades com la gent gran de les residències.

La pandèmia

Tot anava força bé. L'assistència al taller anava augmentant, fins a vint o més de trenta persones (les infermeres que servien el te no donaven l'abast). De vegades també venien alguns familiars, i alguns s'emocionaven al sentir el seu pare o mare recitant alguna poesia (de vegades drets, altres vegades mínimament incorporats).

Vam aconseguir fins i tot algun petit miracle: que residents amb diagnòstic de demència, que potser no pronunciaven més de deu paraules al llarg de l'any, recitessin (de manera sentida, potser amb els ulls tancats), un poema que havien après de petits. El taller de poesia era un èxit.

Fins que va arribar la covid i tot es va embolicar. Molts residents (i també personal de la residència), es van anar encomanant i emmalaltint. Es va haver d'establir un règim d'estricte aïllament, per tal de minimitzar la propagació del virus. Durant algunes etapes va ser molt dur i trist, els malalts de vegades morien sense poder rebre visites, sense l'escalf familiar. Costava entendre i assumir allò que estava passant.

La meva feina a la residència era com a voluntari, no tenia cap contracte, ni per descomptat rebia cap remuneració. Llavors la direcció de la residència, per tal de poder garantir la continuïtat del taller de poesia (valorava el seu efecte positiu), va decidir fer-me un contracte com a voluntari, ja que si no, jo no podria seguir entrant a la residència, mentre duressin les restriccions.

I el taller, sense te, amb menys gent, i amb totes les mesures de protecció necessàries, va poder seguir funcionant.

Respecte i veritat

En aquesta residència, quan algun resident es mor als altres residents normalment no se'ls diu de manera explícita, que ha mort. En general se'ls explica que se l'han endut a l'hospital. De tota manera, els residents ja han anat entenent que l'explicació d'anar a l'hospital acostuma a ser un sinònim d'un viatge sense retorn i, de fet, quan surt aquest tema tenen por.

D'altra banda, jo crec que la poesia -igual que l'educació- no és incompatible amb la veritat. Al contrari, la bona poesia i l'educació veritable només ho poden ser des de la veritat, i per això no he amagat mai als residents que assisteixen al taller de poesia el que sabia que anava passant a la residència. Per sort, els directius de la residència no han censurat mai la meva postura, sempre me l'han respectat.

Per exemple, quan el meu pare va morir (després de la seva mort vaig seguir anant a la residència per fer el taller), no vaig dir als assistents al taller que el meu pare era a l'hospital. Els vaig dir que havia mort, els ho vaig dir amb tota claredat.

Perquè penso que la poesia és útil tant per parlar d'alegries com de tristeses, i la realitat és que l'últim tram de la vida, en general sempre està tenyit d'una inevitable tristesa de fons. Encara més si estàs en una residència. I negar aquesta tristesa, aquest dolor, no voler veure-la, és una falta de respecte i de lleialtat cap a les persones que estan en aquesta situació.

Per acabar, ja que he parlat de poesies i de la vellesa, vull posar el punt final a aquest escrit amb aquesta emotiva i colpidora poesia de Jorge Manrique:

Decidme: La hermosura,
la gentil frescura y tez
de la cara,
la color y la blancura,
cuando viene la vejez,
¿cuál se para?
Las mañas y ligereza
y la fuerza corporal
de juventud,
todo se torna graveza
cuando llega al arrabal
de senectud.

Jorge Manrique (1440-1479). Coplas por la muerte de su padre, VIII.

--
^ INICI