Principal | Recursos | Textos | Poesies

Poesia, educació i drets humans
Una conversa amb José Luis Regojo. Per Jordi Montaner (1)

José Luis Regojo (1958). Actualment dirigeix la revista de poesia Poémame (revista.poemame.com). Traductor de l'obra de Gary Snyder al castellà i català. Ha publicat artícles periodístics i els lilbres 'Max i la seva sombra' (Proteus, 2012), el poemari 'Fronteras' (Autografía, 2018), i els llibres de relats 'Recetas y relatos de un año bisiesto' (Autografía, 2019) i Trece Meses (Platero ed., 2021). Sempre s'ha interessat pel món de l'educació i, de forma especial, per l'educació en drets humans.

Des de la teva doble condició de poeta i activista pels drets humans, quin protagonisme tenen en les teves poesies les qüestions de drets humans?

No és si tenen o no protagonisme en els meus poemes i escrits, és que les qüestions de drets humans formen ja part de la meva vida i estan integrades en tot el que escric i faig normalment.

Tenint en compte que a més de poeta i activista també ets docent, creus que a l'aula es pot fer un ús profitós de la poesia, de cara a la sensibilització de l'alumnat sobre els drets humans?

És clar que sí! El joven està més interessat en la poesia del que ens imaginem. Una altra cosa és que vulguin dir-ho públicament. El que no hem d’esperar és a “veure” res a les cares del nostre alumnat, nosaltres plantem una llavor i, com passa amb les llavors, unes germinen i altres no.

Deia Camus que el compromís intel.lectual consisteix a parlar (denunciar) en nom dels qui no poden fer-ho. Segons la definició de Camus, hi ha poetes intel.lectuals? La poesia és un bon mitjà per visibilitzar injustícies i formular denúncies?

Sí, jo crec que existeixen els poetes intel.lectuals, una cosa molt diferent és que tinguin cabuda o repercussió entre els mitjans de comunicació o xarxes socials majoritàries. Sembla que el que no és “massificat” no existeix, i això no és cert. Respecte a la segona pregunta, sí que penso que la poesia es un bon mitjà per visibilitzar les injustícies i formular denúncies, només cal veure els informes d’Amnistia Internacional, Human Rights Watch o el Pen Internacional per adonar-se’n de la quantitat de poetes que malviuen a les presons de tot el món.

Juntament amb opositors polítics, activistes socials i periodistes, a països absolutistes molts poetes també han estat perseguits i torturats (i de vegades executats extrajudicialment), a causa del ressò dels seus versos més compromesos i de denúncia. Hi ha exemples tan emblemàtics com Steve Biko a Sudàfrica, o Víctor Jara a Xile... Què n'opines? Se t'acudeix algun altre nom?

Si vas a veure el web del Pen Català, trobaràs a l’apartat d’escriptors acollits un bon grapat de poetes d’avui que han hagut de fugir dels seus països: Salem Zenia, poeta de nacionalitat algeriana, militant de la causa berber i la cultura amazigues, Bàssem an-Nabrís, un dels poetes palestins més destacats de la seva generació, el poeta sirià Ugar, Irakli Kakabadze de Tbilisi (Geòrgia), la nicaragüenca Gioconda Belli, la somalí Warsan Shire, l’albanesa Flora Brovina, i molts i moltes altres.

Els governants de règims autoritaris es dediquen a generar un estat de por per tal de salvaguardar el seu status. No suporten, de fet, tenen por que la gent no tingui un grau de por suficient que afavoreixi la seva submissió al poder. Creus que la poesia ha de ser sempre combativa a favor de la llibertat? O és només una opció, compatible amb altres enfocaments poètics, més intimistes, no reivindicatius, etc.?

No, no crec que hagi de ser sempre combativa. Ha d’haver espai per tot tipus d’expressió poètica. Sí que és cert, que alguns poetes, jo entre ells, busquem sempre una vessant més combativa en els nostres escrits, siguin o no poètics.

Hi ha una dicotomia filosòfica que plana damunt molts textos poètics: llibertat versus amor (compromís). Adam Zagajewski, el poeta i novel.lista polonès, feia broma dient "que un bon poeta mai podrà ser un bon espòs". Què en penses, d'aquesta afirmació?

La veritat és que, a mesura que un va fent anys, tendeix menys a fer afirmacions taxatives. Crec que cada persona és un món i que cada persona conté molts mons diferents i transversals dintre seu, la feina feixuga és poder compatibilitzar-los entre si.

Molts poemes -també molts contes infantils- han fet servir metàfores (amb personatges zoomorfs en comptes d'antropomorfs, per exemple), a fi d'apuntar a la veritat sense dir-la. Què ho fa, que s'hagin prohibit llibres, pel.lícules o cançons, molt més pel que suggereixen que pel que mostren?

La por dels censors i governants. Ells saben que no tenen raó i per això són capaços de prohibir de manera ridícula. Jo he conegut dos exemples: un amic meu quan va fer la ‘mili’ va ser denunciat per tenir un llibre de Marx a la seva guixeta i era de Groucho Marx! Per una altra banda, tinc un disc de vinil de Don McLean amb una cançó, American Pie, de l’any 1971, que a l’escolar-ho i arribar a unes paraules que es refereixen a la santísima Trinitat (The Father, Son and the Holy Ghost), sents un xiulet que posava la censura. Jo recordo que llavors vaig voler saber què deien aquelles paraules. La mateixa cançó anomena a Lenin i Marx (And while Lenin read a book on Marx) i la censura no en va fer res. Tot és ignorància absoluta i por.

Es diu que la poesia és anterior a la filosofia (potser fins i tot a la religió). No és cert que allò que sentim predominarà sempre sobre allò que pensem o creiem?

A la “República”, Plató expulsa els poetes de la nova ciutat, per l’absència de veritat en les seves composicions i pel caràcter perjudicial dels seus missatges. Tanmateix, la poesia continua i fa que una part de la filosofia canvii per a constituir-se com a veritable poesia precisament perquè el que predomina és allò sense paraules, allò que sentim sobre qualsevol creença, sigui religiosa o política.

Deia Fellini que al món ja hi ha prou poesia, i que el que calen són més poetes. Què volia dir Fellini, amb això?

No sé, això ho hauria de contestar ell, però ja que no pot, m’arrisco a dir que vivim en una societat plena de polítics, economistes, militars, brokers, analistes, … i si féssim l’esforç de dedicar més atenció a les humanitats i arts plàstiques potser el món seria una miqueta millor del que estem deixant a la nostra descendència.

Si, segons Fellini, ens calen més poetes, creus que els plans d'ensenyament del nostre entorn són favorables, de cara a l'aparició de nous poetes?

La resposta la tens a l’apartat anterior. Està clar que els plans d’ensenyament són més favorables a tot el que sigui fomentar i mantenir el sistema capitalista i menys l’humanisme que es preocupa pel medi ambient, la pau i la serenor interior.

La poesia pot servir tant per defensar com per atacar els drets humans? El president serbi Slobodan Milosevic també era poeta, i va ser acusat de genocidi i condemnat pel Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia. I durant la dictadura franquista hi havia poetes que defensaven i elogiaven la sublevació militar i la dictadura del general Franco. En totes les dictadures hi ha hagut, espontanis o forçats, poetes que han fet elogis del dictador de torn. Quina lliçó en podem treure, d'aquesta realitat?

Que l’ésser humà té tantes aristes com un diamant i desconeixem la major part del que podriem ser capaços de ser i fer. També els nazis respectaven alguns museus i obres d’art, l’òpera i Hitler era una apassionat del cinema.

Durant segles, a les dones (igual que als esclaus) no se'ls va permetre l'accés a l'educació, i en alguns països (per exemple a l'Afganistan), encara existeix aquesta discriminació. Per què a les dones, històricament, sempre se'ls ha posat més dificultats per accedir a aquest dret? Per què en algunes societats encara es nega el dret a l'alfabetització, i a la continuació del procés educatiu, de les dones?

Potser perquè estan més a prop de la poesia, en el sentit humanista del terme. Els homes, per la seva educació, han estat dirigits cap a altres camps no humanistes. Afortunadament, això està canviant. De totes maneres, jo sóc dels que pensa que el segle XXI és el segle de les dones i aquesta força femenina feminista és la que fa por al sector masclista dominant.

Des de la perspectiva del procés emancipador de les dones, l'obra de quina o quines poetes destacaries?

Les nordamericanes Maya Angelou, Emily Dickinson i Sylvia Plath, les argentines Alfonsina Storni i Alejandra Pizarnik, la mexicana Frida Kahlo, les espanyoles Gloria Fuertes, Rosalía de Castro, les dones de la Generación del 27 (Las Sinsombrero), les catalanes Maria-Mercé Marçal, Montserrat Abelló, … i no segueixo perquè a partir d’aquí ja m’he fet una sèrie d’enemics per les múltiples absències que té aquest llistat. És el que passa quan et demanen un llistat.

Quina creus que és la millor manera de poder aprofitar la poesia de cara a promoure, a través de l'educació, valors com la llibertat, el respecte o la justícia?

Els poemes es poden utilitzar de manera pedagògica des d’àrees tan diverses com les llengües, les matemàtiques (la versificació), la història, la literatura, la oratòria, la filosofia, la música, la química, …. Sé que pot resultar estrany, però poseu a Google ‘poesia i …’ i coneixereu connexions que no us podeu imaginar.

Se t'acudeix alguna poesia adequada, en relació amb el que hem parlat, per acabar aquesta entrevista?

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló (Dins l’esfera del temps, 1998)

--
(1) Conversa publicada a Poémame el 9/10/2021
https://revista.poemame.com/2021/10/09/poesia-educacion-y-derechos-humanos-una-conversacion-con-jose-luis-regojo/