El sol a la plana s'aclofa,
l'estepa florida llueix;
dels reus les cadenes sonores
aixequen la pols del camí.

Desfilen, rapada la testa,
avancen, feixucs i pausats,
amb cella sorruda frunzida
i el cor pensarós i retret.

Avancen amb ells llargues ombres,
un carro arrosseguen dos muls;
plegant els genolls amb peresa,
avança l'escorta al costat.

-Au, nois, i doncs què si cantàvem
per tal d'oblidar els nostres mals?
Ja es veu que és aquesta la pena
que el fat ens té escrita de temps!

Veieu com entonen i engeguen,
com canten, ardits, refilant,
la gran vastitud del riu Volga,
els dies debades perduts,

com canten les lliures estepes,
l'agresta i feroç llibertat...
el dia s'apaga, i els ferros
escombren, soferts, el camí.