L'olivera i la pols, la pedra
palestina,
la mà i la pedra
tancada en el puny, la pedra,
la kufiya de sang de Palestina
tants cicles desbordant-se
en rius de gent que recorren les
terres ermes de l'exili,
muntanyes del Líban,
deserts d'Egipte, camps de Jordània,
miratges foscos del golf Pèrsic,
el temps aturat en la clau rovellada dels casals
de 1948,
la pols, oblit enterc, i la runa del vençut
on cada dia naix una flor morta
o una ravenissa blanca
entre reixes i altes murades,
filferrades d'oprobi i gàbies de tristesa
on l'àngel caigut cova una terra lliure,
amb la fona heretada de l'antic combat
lluita contra els goliats de la guerra
amb la fúria titànica
de l'amor de Palestina,
del dolor amb què es naix i s'arrossega,
la flor nova regada
amb cada llàgrima vella,
l'impuls de la vida que neguen
quan el cant pengen a la forca,
ulls cecs de tots els déus de les batalles
en la diàspora d'eterna espera
contra els antics proscrits
que ara calcen de botxins sabates,
nom que davalla amb tinta de sang
al pou de la consciència,
nom d'horror escrit sobre les murades
i entre la runa de Gaza,
sobre l'espant on hi ha gossos
que borden a la lluna
i el fusell de l'invasor apunta entre les celles
del nen que branda la pedra
quan sagna l'olivera i plora sense llàgrimes
la mar assetjada de Palestina
que odia el sionista, l'estat opressor,
no pas el jueu
amb qui comparteix la llarga pena,
nakba i shoah, desastre, tragèdia inesgotable
de l'ametler que sempre està a punt de florir
per donar ombra sota un cel impassible i límpid,
sota un sol que fereix les pupil.les silenciades,
a la tomba del guerriller
que sempre torna a nàixer amb el nom
d'una flor tremolosa entre els llavis
que es diu Palestina d'esperances.