Entra la infermera amb un munt de pastilles
i un got d'aigua.
Porta l'uniforme amb un coll de puntes tan rígid
que talla l'aire estancat.
A la banda esquerra hi ha malalts
que fan veure que són bojos
per evitar que els afusellin.
A la banda dreta jeuen
els que fan veure que són bojos
perquè els han cridat a formar l'escamot de la mort
que es divertirà amb aquells
de la banda esquerra, quan s'hagin posat bons.

Els pacients dels dos bàndols no es parlen
durant el dia,
tots mostren incomoditat
a causa dels que masteguen el coixí,
orinen a terra, tenen atacs de singlot en veure el metge,
i en general fan veure que han perdut el seny.

Si alguna vegada la infermera diu en veu alta
que un pacient s'ha començat a recuperar,
els bojos de l'altra banda criden
que l'home es troba encara pitjor
perquè el boig de torn ara és més a prop
d'esdevenir un gerro de flors
que no un terrorista disposat a immolar-se.

A mitjanit, quan la llum de la lluna
il.lumina suaument l'habitació,
i apareix l'ombra del filferro d'arç
sobre el mur que voreja l'hospital,
els bojos es reuneixen per jugar a escacs
acordant per endavant
que totes les partides acabaran en taules,
i castiguen amb una ració doble de pastilles
tots aquells que creuen que es troben millor.

Perquè a fora del manicomi, ho tindrien molt pitjor.
Molt, molt pitjor.