Grup d'educació

A banda i banda del Teló d'Acer, milers d'homes i dones estan retinguts a la presó sense haver estat jutjats, perquè les seves creences,  polítiques o religioses, difereixen de les dels seus governs.  Peter Benenson, un advocat londinenc, va concebre  la idea d'una campanya mundial, "CRIDA PER L'AMNISTIA, 1961", per pressionar els governs per tal que alliberin aquestes persones o, si més no, que els facin un judici just.  La campanya comença avui i "The Observer" es complau en oferir-li una plataforma.

---

Obriu el vostre diari qualsevol dia de la setmana i trobareu una notícia de qualsevol part del món, sobre algú que ha estat detingut, torturat o executat perquè les seves opinions o la seva religió són inacceptables pel seu govern. Són uns quants milions de persones, empresonades -i no totes rere el Teló de d'Acer o de Bambú- i cada vegada n'hi ha més.  Llegint el diari es nota un desagradable sentiment d'impotència. Tot i això, si aquests sentiments desagradables de tot el món poguessin unir-se en una acció comuna, es podria fer alguna cosa efectiva.

El 1945, els membres fundadors de les Nacions Unides van aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans:

Article 18.- Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.

Article 19.- Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Actualment no existeix un mitjà segur per conèixer quants països permeten als seus ciutadans gaudir d'aquestes dues llibertats.  A més, la qüestió no són els drets que apareixen en el text de la Constitució, sinó que aquests drets puguin ser exercits i respectats a la pràctica. Per exemple, el govern espanyol té cura de recalcar aquestes garanties constitucionals, però falla en la seva aplicació.

Hi ha una tendència creixent a tot el món en el sentit de disfressar els veritables motius pels quals els "no conformistes" son empresonats. A Espanya, els estudiants que distribueixen octavetes demanant el dret a reunir-se per discutir afers corrents, son acusats de "rebel·lió militar". A Hongria, els capellans catòlics que han procurat mantenir els cors escolars, han estat acusats de "homosexualitat".

Aquestes acusacions de tapadora indiquen que els governs no son de cap manera insensibles a la pressió de l'opinió exterior. I quan l'opinió mundial es concentra en un punt flac, de vegades pot fer cedir un govern.

Per exemple, el poeta hongarès Tybor Dery, va ser alliberat recentment, desprès de la formació dels "Comitès Tybor Dery" a molts països. I el Professor Tierno Galván i els seus amics literats, van ser absolts a Espanya el març passat, després de l'arribada d'uns importants observadors estrangers.

Oficina londinenca de recollida de dades

El més important és mobilitzar l'opinió pública, ràpidament i extensament, abans que un govern es quedi agafat en l'espiral aviciada causada per la seva mateixa repressió i s'enfronti a una imminent guerra civil. Aleshores la situació serà massa desesperada perquè el govern pugui fer concessions. La força de l'opinió, per ser efectiva, caldrà que estigui recolzada per una àmplia base internacional, no sectària, i de tots els partits. Les campanyes a favor d'una alliberació, portada per un país o partit  contra un altre, sovint no condueixen  a res més que a una intensificació de les persecucions.

És per això que hem posat en marxa la "Crida per l'Amnistia, 1961". La campanya que s'obre avui es el resultat d'una iniciativa d'un grup d'advocats, escriptors i editors de Londres que comparteixen la convicció expressada per Voltaire: "Detesto les teves opinions però estic disposat a morir pel teu dret a expressar-les".

Hem obert una oficina a Londres per recollir informació sobre els noms, nombres  i condicions sobre el que em decidit anomenar "Presoners de Consciència" i n'hem fet aquesta definició: "Qualsevol persona que estigui físicament limitada (empresonada o per un altre motiu) a expressar (en qualsevol forma de paraules o d'altres formes d'expressió) qualsevol opinió que ell mateix honestament mantingui i a través de la qual no defensi o justifiqui la violència personal". També excloem aquells que  han conspirat amb un altre govern estranger per enderrocar el propi. La nostre oficina, de tant en tant, mantindrà conferències de premsa, enfocant l'atenció sobre Presoners de Consciència, seleccionats amb imparcialitat i de diferents llocs del món. I proporcionarà informació objectiva a qualsevol grup, existent o nou, de qualsevol lloc del món, que decideixi col·laborar en un esforç especial a favor de la llibertat d'opinions o de religió.

A l'octubre es publicarà pel "Penguin Special" una edició anomenada "Persecució 1961", com a part de la nostra Campanya Amnistia. S'hi relaten les històries de nou homes i dones de diferents països, de diferents actituds polítiques i religioses, que han sofert empresonament per expressar les seves opinions.

Cap d'ells es un polític. Tots són professionals. Les opinions que els han portat a la presó són l'expressió normal d'arguments en una societat  lliure.

Poeta fuetejat davant la seva família

Un cas de repugnant  brutalitat és el que va patir el destacat poeta angolès, Agostino Neto, abans dels disturbis esdevinguts a Angola recentment. El Dr. Neto era un dels cinc metges africans d'Angola. Els seus esforços per millorar els serveis sanitaris dels seus compatriotes eren inacceptables pels portuguesos. El juny passat, la Policia Política va entrar en el seu domicili, i el va fuetajar i arrossegar fora. De llavors ençà es troba pres a les Illes del Cap Verd, sense cap càrrec ni judici.

Des de Romania publicarem la història de Constantin Noica, el filòsof que va ser condemnat a vint-i-cinc anys de presó perquè mentre estava "suspès temporalment", els seus amics i alumnes continuaren visitant-lo per tal de escoltar les seves xerrades de Filosofia i Literatura.

La publicació exposa també el cas de l'advocat espanyol Antonio Amat que va tractar de formar una coalició de grups democràtics i és a la presó sense haver estat jutjat, des del novembre de 1958.

I els casos de dos homes blancs perseguits pels de la seva mateixa raça pel fet de predicar que les races de color deuen tenir els mateixos drets. El cas d'Aston Jones, el ministre de seixanta-cinc anys, que el passat any va ser colpejat repetidament i empresonat per tres vegades a Louisiana i Texas, pel fet de fer el que el Cavallers de la Llibertat fan actualment a Alabama. I el de Patrick Duncan, el fill de l'ex-Governador General d'Àfrica del Sud, que desprès de tres estades a la presó, ha estat recentment alliberat amb la prohibició durant cinc anys d'assistir o de dirigir qualsevol reunió.

Informar-se de qui esta empresonat

La tècnica de publicació de les històries personals de un cert nombre de presos amb opinions polítiques oposades es una tècnica nova. Ha estat adoptada per tal d'evitar el resultat de campanyes anteriors d'amnistia, que freqüentment es preocupaven més de publicar el punt de vista dels presoners que els propòsits humanitaris.

Com podem descobrir la situació de la llibertat en el món actual?  El filòsof americà John Dewey va dir una vegada: "Si vols verificar certa idea d'una societat, vés i assabenta't  de qui està empresonat". És un consell difícil de seguir ja que hi ha pocs governs que donin la benvinguda a les indagacions sobre el nombre de Presoners de Consciència retinguts a les seves presons. Malgrat això, un altre test que es pot utilitzar es el de si la Premsa està autoritzada a criticar el govern.

Molts governs democràtics, son sorprenentment sensibles a la crítica de la Premsa. A França, el General de Gaulle ha intensificat l'embargament de diaris, sistema heretat de la Quarta República. A Anglaterra i els Estats Units es duen a terme, ocasionalment, intents de silenciar la crítica de la premsa amb la tècnica de pressionar els editors, confidencialment, fent servir l'argument del "secret de seguretat", com el cas Blake.

Dins de la Commonwealth, el govern de Ceilan ha posat en marxa un atac a la premsa i està amenaçant de col·locar tota la indústria sota control públic. A Pakistan, la premsa és sota la clemència de la Llei Marcial de l'Administració. A Ghana, la premsa de l'oposició treballa amb grans desavantatges. A Sud Àfrica,  que deixa la Commonwealth el proper dimecres, el govern està planificant una futura legislació per censurar les publicacions.

Fora de la Commonwealth, la llibertat de premsa està d'una manera especialment en perill a Indonèsia, al món àrab, als països de l'Amèrica Llatina com Cuba, al món comunista. A Espanya i Portugal, la crítica del govern per part de la premsa rarament es tolerada.

Màxima de Churchill sobre la democràcia

Un altre test sobre la llibertat és el de si els governs permeten una oposició política.

Els anys de la post-guerra han estat testimoni d'una proliferació de "règims personals" a Àsia i Àfrica. Quan a un partit de la oposició se l'hi prohibeixi presentar candidats o verificar els resultats de les votacions, té els dies comptats. Les eleccions multi-partits poden ser enutjoses  a la pràctica,  i el risc de coalicions predisposa a governs inestables;  però  fins avui no s'ha trobat un altre sistema que garanteixi la llibertat de les minories o la seguretat dels no conformistes. Davant del que hi hagi de veritat en el vell aforisme que la democràcia no es adequada pels nacionalismes emergents, hem de recordar la màxima de Winston Churchill: "La democràcia es una detestable forma de govern, però ningú no n'ha inventat una de millor".

Un quart test de llibertat es el de si els acusats d'ofenses a l'Estat reben un judici ràpid i públic davant un tribunal imparcial, durant el qual els seus advocats puguin presentar la defensa en la forma que millor considerin.

Recentment hi ha hagut una lamentable tendència a alguns d'aquestos països, que s'enorgulleixen de tenir un sistema judicial independent, a declarar un estat d'emergència i posar els seus oponents en "arrest preventiu"; així els governs han evitat la necessitat de provar els càrrecs criminals.  A l'altre extrem hi ha l'entusiasme dels països soviètics, de crear institucions que tot i anomenades Tribunals, no ho són de cap manera.  Els denominats "Tribunals de companyonia" a l'URSS --que tenen potestat per tractar amb "paràsits"-- són en essència poc més que departaments del Ministeri de Treball traslladant "peixos a forats sense aigua" de Sibèria.

A la Xina, els trasllats de treball al·legant un procés judicial, es produeixen a escala gegantina.

El sistema més ràpid de venir en socors dels Presoners de Consciència es la publicitat, i d'una manera especial entre els seus compatriotes. Amb la pressió dels nacionalismes emergents  i les tensions de la Guerra Freda, hi ha situacions en les que els governs es veuen obligats a prendre decisions per tal de protegir la seva existència. És de vital importància que l'opinió pública insisteixi en el fet que aquestes mesures no siguin excessives ni s'allarguin després del moment de perill. Si l'emergència ha de durar molt temps, cal convèncer el govern per tal que permeti als oponents sortir de la presó i cercar asil a l'estranger.

Control de fronteres més eficient

Malgrat que no existeixen estadístiques, és probable que darrerament s'hagi produït una constant disminució del nombre de persones que busquen asil. Això no es degut tant al desinterès dels països a oferir protecció, com a l'important augment de l'eficiència en el control de les fronteres que avui dia fa més difícil la fugida. Els intents d'arribar a un acord sobre una convenció sobre asil a les Nacions Unides, s'ha allargat molts anys amb migrats resultats.

Existeix també el problema del treball dels emigrants a molts països. Fins que el treball no sigui accessible en els països "amfitrions", el dret d'asil quedarà en gran part buit de contingut.

La "Crida per l'Amnistia, 1961" aspira a ajudar facilitant feines apropiades als refugiats polítics i religiosos. Seria convenient que a cada país "amfitrió" s'establís una oficina central de col·locació per aquestes persones, amb la cooperació de les federacions d'oficines de col·locació i el Ministeri de Treball. A Anglaterra n'hi ha moltes empreses disposades a donar traduccions i treballs de correspondència als refugiats, però no existeix la maquinària que engrani l'oferta i la demanda.

Aquells règims que impedeixen als seus ciutadans buscar asil, argumentant que van a l'estranger només per conspirar, poden estar més disposats si saben que, a l'arribada, els refugiats no podran promocionar-se, i romandran en una frustrant ociositat.

Els membres del Consell d'Europa ha acordat una Convenció de Drets Humans i han anomenat una comissió per garantir el seu compliment. Alguns països han concedit als seus ciutadans el dret de dirigir-se a la comissió individualment, però d'altres, incloent la Gran Bretanya, han rebutjat acceptar la jurisdicció de les comissions sobre queixes individuals, i França ha rebutjat ratificar  les convencions. L'opinió pública hauria d'insistir en l'establiment de mecanismes supra-nacionals, no només a Europa, sinó,  amb trets semblants, als altres continents.

Aquest es un any especialment apropiat per una campanya d'Amnistia: es el centenari del President  Lincoln i el començament de la Guerra Civil que va finalitzar amb l'alliberament dels esclaus americans. És també  el centenari del decret que va emancipar els serfs a Rússia. Fa cent anys el pressupost de Mr. Gladstone va anular els opressius impostos sobre l'impressió de notícies i així va ampliar la llibertat i el rang de la Premsa.

El 1861 va marcar el final de la tirania del Rei "Bomba" de Nàpols i la creació de la unitat italiana: va ser també l'any de la mort de Lacordaire, el franc-dominicà oponent a l'opressió dels Borbons i Orleanistes.

L'èxit de la "Campanya de Amnistia 1961" depèn de fins a quin punt es possible animar a l'opinió pública. També depèn de la capacitat d'obrir-se pel que fa a la seva composició: internacional en el seu caràcter i políticament imparcial en la seva direcció.

Qualsevol grup és benvingut a prendre part si està  preparat a condemnar la persecució, independentment d'on es produeixi, qui sigui el responsable o quines siguin  les idees reprimides. El que es pot aconseguir quan els homes i les dones de bé volen reunir-se es va veure durant l'Any dels Refugiats del Món. Inevitablement, la major part de les accions que demana Amnistia, només poden ser dutes a terme pels governs, però l'experiència demostra que hi ha direccions que aquests governs estan disposats a seguir, si és que l'opinió  pública les lidera. La pressió de l'opinió fa cent anys va  comportar l'emancipació dels esclaus. Es el moment per demanar la llibertat de l'esperit, la mateixa que es va guanyar llavors pel cos.