Grup d'educació
 Propuestas y actividades (de distintos autores)  > Índice de propuestas

Llengua catalana i literatura
3r ESO. Grup Promotor Santillana. Barcelona, 2004

Activitat relacionada d'Amnistia Internacional:
Carpeta didáctica "Els drets humans; la pena de mort"
.
 Mai no plou a gust de tothom
"Mai no plou a gust de tothom", forma part d'un recull de divuit contes de Joaquim Carbó titulat "El rei de la muntanya"
COMPRENSIÓ

1. Quina visió sobre la pena de mort es desprèn de la lectura d'aquest conte?
2. Com creus que la societat actual veu aquesta con-demna? Saps si hi ha gaires països on encara és vigent la pena de mort? Esmenta'n algun.
3. Què en pensaries d'una persona que tingués la professió de botxí?
4. Tindria sentit que el senyor Narcís es declarés en vaga? Creus que la societat ho entendria?
5. Indica els períodes històrics que apareixen, indi-rectament, en els llibres que llegeix el protago-nista.
6. Aquesta lectura t'ha aportat algun criteri nou que afecti la teva manera de pensar sobre la pena de mort? Explica-ho.

ANÀLISI DELS PERSONATGES
7. Com definiries el senyor Narcís? Fes-ne una descripció.
8. Els llibres que llegeix t'han fet sospitar alguna co-sa sobre la seva professió?
9. Què creus que es podien imaginar els fills sobre la feina del pare?
10. Creus que els pares actuen correctament amagant la professió del senyor Narcís?
11. Quina actitud té la dona del senyor Narcís? Li dóna suport? Comprèn la seva situació? Quins detalls t'ho fan pensar?
12. La família té alguna mena de conflicte a causa de la feina del pare?

ANÀLISI DE L'ORGANITZACIÓ
13. Explica de quina manera es manté el misteri sobre la professió del senyor Narcís fins que s'arriba a saber la veritat.
14. El penúltim paràgraf del text té quatre oracions imperatives. Quin efecte provoquen totes segui-des? Hi ha en el conte alguna altra mostra d'enca-denament d'oracions?

VOCABULARI
15. Coneixes el significat de les frases fetes següents? Agrupa les que siguin de contingut més o menys similar.

  • Fugir d'estudi
  • Pondre-li totes
  • Aixecar la llebre
  • Veure de cua d'ull
  • Fer-se el desentès
16   Substitueix les comparacions que tens a continua-ció per adjectius que vulguin dir el mateix.
  • Fresc com una rosa
  • Tremolava com una fulla d'arbre
  • Blanc com el paper
EXPRESSIÓ
17. Imagina't que a la teva classe organitzeu una taula rodona en què diferents ponents han de manifestar la seva opinió sobre la pena de mort. Prepara't l'esquema de la teva intervenció i expo-sa-la davant dels teus companys i companyes.
18. En grup, prepareu un text sobre la pena de mort, però abans busqueu-ne informació a Internet; a la web d'Amnistia Internacional, per exemple, podeu trobar-hi diferents arguments i opinions. En el vostre text, com a mínim, s'hi han de reflectir els aspectes següents:
  • El patiment de la gent que es troba en «el corredor de la mort».
  • El fet que algú es mereixi o no la pena de mort.
  • El tipus de delicte que pot justificar la pena màxima.
  • El sentit de la justícia d'un estat que no aboleix la pena de mort.
  • L'execució d'innocents.
  • La pena de mort com una forma d'assassinat legal.
.
 Material
Text: Mai no plou a gust de tothom

De petits, els fills del senyor Narcís no sabien què dir quan els seus amics els preguntaven a què es dedicava el seu pare. Ells mateixos no en tenien ni idea. En fer-se grans, la mare els va recomanar que fugissin d'estudi i que dissimulessin cada cop que algú demostrés cert interès per aquella qüestió.
No els va costar fer-se el desentès. Veien prou pel·lícules de misteri, emoció i intriga per arribar-se a imaginar que el seu pare es dedicava a 1'espionatge o que estava vinculat amb alguna d'aquelles xarxes de serveis secrets de les quals no se'n podia parlar si es volia que ho continuessin essent, de secrets:
-En tot cas -els aconsellava la mare-, digueu que es dedica als negocis.
Era una bona i digna manera d'esquitllar-se. «Dedicar-se als negocis», encara que no es digués quins, donava prestigi a la família i permetia canviar fàcilment de tema. N'hi havia de tantes menes, de negocis, i de tants colors -nets, tèrbols, bruts...-, que valia més no aixecar la llebre.
El misteri que envoltava les activitats del senyor Narcís feia que els seus fills no poguessin dir a ningú que, quan fossin grans, seguirien les passes del seu pare i s'aplicarien amb gran interès a millorar la seva feina. I no ho podien dir perquè, en realitat, no sabien quina era. En tot cas, havia de ser una ocupació que l'ocupava poc, perquè l'home passava moltes hores a casa.
I a casa, en lloc de portar els comptes d'alguna empresa amb un ordinador, o d'estar pendent del telèfon per donar o rebre ordres de comprar i vendre, o d'escriure articles per als diaris i les revistes, el seu pare s'entretenia llegint i rellegint llibres plens de dibuixos i gravats molt tètrics, amb castells feudals dalt els merlets dels quals hi havia alguna forca amb un penjat; places públiques amb guillotines a punt de deixar caure la ganiveta ben esmolada sobre el coll d'algun noble; fogueres en què s'hi rostia algun heretge o enormes destrals a punt d'abatre's sobre algun infeliç que, de genolls a terra, deixava reposar el cap sobre una plataforma humida amb la sang que altres havien vessat abans que ell.
Els seus fills pensaven que el senyor Narcís era molt i molt llest perquè només de tant en tant, a la mateixa hora en què cada dia sortia a fer una volta, l'home deia:
-Passaré un moment per la feina, a veure si hi ha alguna novetat...
I en tornava al cap d'una estona, content i satisfet, però no tant com quan, cada final de mes, afegia:
-...i, de passada, cobraré.
Els seus fills pensaven que el senyor Narcís era molt llest perquè amb una horeta cada setmana es guanyava la vida tan bé com els pares dels seus amics, que es queixaven perquè treballaven de sol a sol i tornaven a casa rebentats, incapaços de fer altra cosa que no fos pitjar el botó de l'aparell de televisió abans d'adormir-se asseguts al sofà. En canvi, el senyor Narcís, fresc com una rosa, no es queixava mai: semblava que totes li ponien. Alguna vegada, el senyor Narcís rebia un sobre tan voluminós com els que acostumaven a rebre els seus veïns per engrescar-los a comprar samarretes gruixudes els hiverns, i neveres els estius. Però aquells sobres, que el senyor Narcís s'emportava al recambró que li servia de despatx i que obria amb precipitació per llegir àvidament el contingut, no tenien res a veure amb bufandes o ventiladors. En el cas que també fossin de propaganda, eren de productes de molt mal gust: un dia, els seus fills van veure de cua d'ull la foto d'una cadira elèctrica amb una persona asseguda segurament contra la seva voluntat, que feia una ganyota sinistra. Feia unes setmanes que els fills del senyor Narcís s'adonaven que l'humor del seu pare empitjorava. Cada dia estava més nerviós i es passava l'estona pendent dels programes informatius de la ràdio i de la televisió. Es llevava més d'hora que mai i, contra els seus hàbits, corria cap al carrer sense haver-se afaitat ni esmorzat, i en tornava amb el diari que ja havia desplegat dins l'ascensor per si hi trobava la notícia que no tardaria a aparèixer, segons comentava en veu baixa a la seva dona.
Finalment, un dijous va tornar del carrer molt alterat. No va tenir temps ni paciència per esperar l'ascensor i va pujar els graons de tres en tres, ell, que era de moviments lents i que tardava a reaccionar. Va entrar al pis:
-Maria, Maria!
La seva dona va aparèixer al rebedor i va comprendre de seguida què passava. El senyor Narcís estava blanc com el paper i tremolava com una fulla d'arbre. No semblava el mateix.
Va tancar la porta darrere seu i s'hi va repenjar. La senyora Maria també va canviar de color i va preguntar:
-Què tens, Narcís? Què et passa? Ja l'han aprovat, la llei contra... ?
I, sense que s'acabés de refer, tots dos van obrir la finestra i van treure el cap perquè els arribaven sorolls poc habituals. Una multitud alegre i feliç es manifestava cridant: «Visca!»,
«Ja era hora!», «Mai més!».
I el senyor Narcís, que no s'acabava de recuperar de la sotragada, va dir, amb un filet de veu, per confirmar els temors de la seva dona:
-Sí! El parlament ha suprimit la pena de mort, i...
Va respirar a fons uns moments i, després, va afegir, mirant al seu voltant:
-. . .i m'he quedat sense feina!
Els seus fills, que ho escoltaven tot amb els ulls ben oberts, van saber llavors que el seu pare era el botxí, la persona que havia d'executar les sentències de mort que, de tant en tant, encara dictaven els tribunals de justícia del país.
El senyor Narcís va continuar molta estona desconcertat i desfet. Ell no podia fer el mateix que altres quan la seva professió entrava en crisi, per més que els seus fills l'empenyessin a actuar com els pares dels seus companys quan estaven a punt de perdre la feina:
-Declara't en vaga! El pare d'en Manelet, que és metge, la setmana passada, es va tancar a l'hospital i...
No. El senyor Narcís sabia que si la societat en què vivia havia decidit suprimir la pena de mort, ell no en trauria res de declarar-se en vaga.
-Protesta! Surt al carrer! Desplega una pancarta! Explica que et volen deixar sense feina!
No. Tampoc. El senyor Narcís estava del tot convençut que, per més alt i fort que protestés, ningú no li donaria feina de la seva.